Re-flexions

Si Bangkok és una gran ciutat, caòtica, enorme, amb totes les comoditats d’una ciutat europea, la capital de Myanmar (Birmània) Yangon és més semblant a un gran poble igualment caòtic.

L’arribada a l’airoport ja fou especial., era petitíssim, només dues cintes en total i una sala d’espera. Per sortir has de passar dos controls on se’t demanen tota mena de coses. Allà uns quants treballadors d’hostals esperant per agafar clients del nostre vol (no crec que n’hi hagi molts cada dia) entre policies i militars armats.

Yangon era la capital antiga, amb un patrimoni monumental important. Destacaria la Shwedagon Paya, una”estupa” impresionant envoltada de temples. Allà aprifaràrem per fer alguna fotografia:

Però el que realment em va sorprendre és l’escassa quantitat d’estrangers a la ciutat. En prou feines en vèrem uns quants. Això també feia que els mateixos birmàns es mostrassin sorpresos i majorment encantats amb la teva presència. Això sí, en cap moment vàrem sentir cap tipus de perill.

L’esport nacional era el Chin-Lone, que es jugava amb una pilota de bambú o similar i els homes es van passant la pilota amb els peus sense que toqui el terra. També n’hi havia que hi jugaven amb un xarxa com si fós Volley ball.

La vida quotidiana es realitza al carrer, que es troba en un estat de conservació pèssim ja que l’estat només inverteix el que ingressa en armes i sous de policies i militars. Els mercats són allà enmig i presenten poca diversitat de verdura i de fruita però de gran qualitat, per norma general. La carn i el peix però estava en un estat de conservació terrible (feia molta calor) i vàrem decidir no menjar-ne la major part del temps.

Per a la conservació es feia una pasta negra de peix, que empraven per a condimantar els aguiats i sopes, però que féia molt mala olor, gairebé tanta com els Durians.

També n’hi havia que jugaven a les cartes i daus:

Però si una cosa fou estranya va ser el canvi de moneda. Els bancs són del govern corrupte i el canvi és molt però que molt dolent. Si vols canviar has d’anar al mercat i trobar el millor canvi. La sensació d’estar fent quelcom il·legal t’acompanya, però al final conseguirem canviar els nostre euros a 1050 Kyats després de negociar una bona estona i d’evitar que ens enganassin una vegada. Per sort encara són molt innocents per manca de turisme.

El menjar, molt bo i econòmic, igual que l’allotjament (4-5 euros el vepre amb berenar inclòs i boníssim). El millor de tot, els mangos i les pinyes. No n’hem tornat a tastar a cap país de tan bons.

A Yangon també aprenguérem que els locals no paguen el mateix que tú. El govern cobra un impost per cada cosa que el turista consumeix, per això t’ho cobren tot més car. Tot allò que el govern control·la és una estafa, com per xemple el transport, en molt mal estat i caríssim per als occidentals.

En avió anàrem a Mandalay, la capital. Volàrem amb Air Mandalay, amb un avió antic italià però que per sort ens portà a bon lloc.

La capital estava molt més desenvolupada, amb molt més edificis grans oficials. Allà està la seu del govern i les gran empreses que estan sota el control dels militars i familars. Uns dies abans hi va haver 3 atemptats sense ferits, el govern deia que havia estat la guerrilla però la població et comentava que probablement era el propi govern el que feia aquestes coses.

En tot cas la imatge que millor identifica Mandalay és la següent:

Això és Birmània, la gran desconeguda:

La vida allà és així, molt pausada, amb molta misèria i amb una rialla d’orella a orella. Ah, que se m’oblidava. Allà es mossega una mescla de tabac amb fruites i espècies que els deixa les dents destrossades. Sembla que tenen sang a la boca i l’escupen tot el dia. El terra està ple d’escopinades vermelles.

El millor de Mandalay, el pont d’Amarapura:

I un restaurant nepalí on feian un menjar espectacular, asseguts a taburets d’un pam d’alt enmig del carrer… I les noves amistats que ens acompanyaren fins a Tailàndia i que podreu trobar al bloc de na Gemma.

El pitjor de tot, les hores d’autobús amb seients per a gent que medeix 1,60 i l’estat de les carreteres, a més dels constants controls i comissions de la policia. Coses de les dictadures…

Si a l’anterior post fantassejava abans d’anar a la Índia sobre allò que em trobaria, el que em podia passa, el que viria, ara el que faig és estirar de records per explicar un viatge especial, en molts sentits.

Però no vos equivoqueu, no vos donaré sa tabarra sobre la pau que es respira a n’aquell país, ni sobre la rialla i amabilitat dels indis, ni sobre la vessant mística de la Índia, bla bla bla…

La índia m’ha canviat la vida, però més per qüestions personals que pel país en sí. També he de dir que tots els viatges et canvien la vida, especialment els de llarga durada. Xina també em va canviar i diria que com a destinació turística m’atreu molt més que la Índia.

El motiu és molt simple, encara les legions de turistes no han aconseguit modificar el caràcter local. En la majoria de llocs conserven la virginitat, l’estat pur, sense la distorisió turística brutal que sofreix la Índia.

L’arribada a la Índia és dura, en primer lloc perquè Delhi no és una ciutat especialment acollidora i com a primera impresió és dura. A sa majoria de viatgers no els hi agradava la ciutat. A mí sí, i bastant, però reconec que l’arribada de vespre, entre fems, gent tirada al carerr i en un hostal del Main bazaar en el qual els treballadors dormien estirats a matalassos a la recepció és dureta. Un es qüestiona perquè cony va decidir sortir d’aquesta corrupta illeta.

Llavors mires el llençol de color groc de sobre del llit, la “dutxa” amb forat al terra, el poal per si no funciona la dutxa i per fer-se net, el color de les parets, escoltes el renou de l’aire condicionat (luxe occidental per evitar ls moscards, més que res perquè vàrem passar del malarone), ensumes l’olor a humitat i penses “aquest viatge serà realment llaaaarg”.

El que no saps en aquell moment és que a tot això t’hi acabaràs acostumant, a cagar en un forat al terra, a menjar amb ses mans (amb sa ma dreta, concretament), a dutxar-te amb la boca ben tancada, a la sensació de brutor constant i tot això seran inconvenients menors.

Llavors entendràs que el que realment et pot provocar indigestions si no t’ho prens amb filosofia és el constant assetjament que reben els turistes en baixar d’un tren o autobús, al tracte discriminatori que reben les dones de forma constant i exagerada, a la pobresa extrema del país -si tires el cor de la poma algú l’agafarà per menjar-se’l-, als embulls en els quals t’intenten ficar constantment, a l’explotació de les màfies a la gent més humil, a la manca d’organització que ho endarrereix tot moltíssim i la brutal diferència de classes.

Això és la índia, un país de contrasts. Tens el millor i el pitjor, condensadet, remanat i a un pam de sa teva cara. Podria posar fotografies, ho sé, però això ara em suposa un esforç que no estic capacitat per assolir….