Re-flexions

Si Bangkok és una gran ciutat, caòtica, enorme, amb totes les comoditats d’una ciutat europea, la capital de Myanmar (Birmània) Yangon és més semblant a un gran poble igualment caòtic.

L’arribada a l’airoport ja fou especial., era petitíssim, només dues cintes en total i una sala d’espera. Per sortir has de passar dos controls on se’t demanen tota mena de coses. Allà uns quants treballadors d’hostals esperant per agafar clients del nostre vol (no crec que n’hi hagi molts cada dia) entre policies i militars armats.

Yangon era la capital antiga, amb un patrimoni monumental important. Destacaria la Shwedagon Paya, una”estupa” impresionant envoltada de temples. Allà aprifaràrem per fer alguna fotografia:

Però el que realment em va sorprendre és l’escassa quantitat d’estrangers a la ciutat. En prou feines en vèrem uns quants. Això també feia que els mateixos birmàns es mostrassin sorpresos i majorment encantats amb la teva presència. Això sí, en cap moment vàrem sentir cap tipus de perill.

L’esport nacional era el Chin-Lone, que es jugava amb una pilota de bambú o similar i els homes es van passant la pilota amb els peus sense que toqui el terra. També n’hi havia que hi jugaven amb un xarxa com si fós Volley ball.

La vida quotidiana es realitza al carrer, que es troba en un estat de conservació pèssim ja que l’estat només inverteix el que ingressa en armes i sous de policies i militars. Els mercats són allà enmig i presenten poca diversitat de verdura i de fruita però de gran qualitat, per norma general. La carn i el peix però estava en un estat de conservació terrible (feia molta calor) i vàrem decidir no menjar-ne la major part del temps.

Per a la conservació es feia una pasta negra de peix, que empraven per a condimantar els aguiats i sopes, però que féia molt mala olor, gairebé tanta com els Durians.

També n’hi havia que jugaven a les cartes i daus:

Però si una cosa fou estranya va ser el canvi de moneda. Els bancs són del govern corrupte i el canvi és molt però que molt dolent. Si vols canviar has d’anar al mercat i trobar el millor canvi. La sensació d’estar fent quelcom il·legal t’acompanya, però al final conseguirem canviar els nostre euros a 1050 Kyats després de negociar una bona estona i d’evitar que ens enganassin una vegada. Per sort encara són molt innocents per manca de turisme.

El menjar, molt bo i econòmic, igual que l’allotjament (4-5 euros el vepre amb berenar inclòs i boníssim). El millor de tot, els mangos i les pinyes. No n’hem tornat a tastar a cap país de tan bons.

A Yangon també aprenguérem que els locals no paguen el mateix que tú. El govern cobra un impost per cada cosa que el turista consumeix, per això t’ho cobren tot més car. Tot allò que el govern control·la és una estafa, com per xemple el transport, en molt mal estat i caríssim per als occidentals.

En avió anàrem a Mandalay, la capital. Volàrem amb Air Mandalay, amb un avió antic italià però que per sort ens portà a bon lloc.

La capital estava molt més desenvolupada, amb molt més edificis grans oficials. Allà està la seu del govern i les gran empreses que estan sota el control dels militars i familars. Uns dies abans hi va haver 3 atemptats sense ferits, el govern deia que havia estat la guerrilla però la població et comentava que probablement era el propi govern el que feia aquestes coses.

En tot cas la imatge que millor identifica Mandalay és la següent:

Això és Birmània, la gran desconeguda:

La vida allà és així, molt pausada, amb molta misèria i amb una rialla d’orella a orella. Ah, que se m’oblidava. Allà es mossega una mescla de tabac amb fruites i espècies que els deixa les dents destrossades. Sembla que tenen sang a la boca i l’escupen tot el dia. El terra està ple d’escopinades vermelles.

El millor de Mandalay, el pont d’Amarapura:

I un restaurant nepalí on feian un menjar espectacular, asseguts a taburets d’un pam d’alt enmig del carrer… I les noves amistats que ens acompanyaren fins a Tailàndia i que podreu trobar al bloc de na Gemma.

El pitjor de tot, les hores d’autobús amb seients per a gent que medeix 1,60 i l’estat de les carreteres, a més dels constants controls i comissions de la policia. Coses de les dictadures…

Si d’una cosa no ens lliuram els illencs que volem volar a altres continents és de les escales. Els vols intercontinentals parteixen des de Madrid o Barcelona. La primera dificultat és aconseguir uns horaris de les connexions dignes. Normalment et veus obligat a passar una nit a la ciutat esmentada per partir al dia següent al matí, tal com ens va succeir a nosaltres.

També s’ha de dir que és una bona escusa per pegar-te un bon sopar i aprofitar per despedir-te del pa, formatge i les ensalades tal com nosaltres les coneixem. No obstant això, vàrem sopar a un restaurant siri anomenat Amrit que no va estar gens malament. Ara bé, si voleu el consell, no mengeu res que porti sigrons si heu de passar-vos més de quince hores volant. No comments…

El nostre vol sortia de Barcelona cap a Istambul i durava unes tres hores. Després teníem una estona d’espera a l’airoport d’Istambul (que al final no va ser tal donades les dimensions de l’airoport) per partir cap a Bangkok.

En primer lloc dir que Turkish Airlines va resultar una excel·lent companyia. Puntual, amables, amb avions relativament amples i amb un servei de menjar boníssim, tot i que això també és un problema. Si, tant de menjar quan l’únic que has fet és estar assegut durant hores és terrible. Sempre hi havia un plat de pasta o quelcom a escollir del país on es vola (Menjar turc en primer lloc i tailandés en segon).

L’airport de Barcelona és molt gran, la nova terminal ha millorat quant a restaurants. Ja ens el començam a conèixer de tant de visitar-lo. Vàrem pegar una mossegada abans de partir -un saltejat fet al wok, si no record malament- i cap a Istambul. El d’Istambul és més gran que el de Barcelona, però per sobre d’això dir que és d’una diversitat impresionant.

Gent de totes les races i colors, dones amb Burca, estrangeres espectacules, occidentals amb joves asiàtiques (molt comú a Tailàndia), turistes de motxila -com nosaltres-, “jeques” àrabs amb el seu sèquit, subsaharians,… tot plegats i en perfecte harmonia. Entre tanta gent no ens vàrem perdre, però deixàrem oblidat el mòbil alliberat que portàvem (vàrem caure en el parany de Vodafone depenent de les seves “mòdiques” tarifes a Tailàndia. Veig que no som els únics insatisfets amb la companyia).

Però si l’airoport dIstambul és gran, el de Bangkok encara ho sembla més. Potser amb una disposició més organitzada i molt semblant a qualsevol airoport internacional. I ben comunicat amb el centre de Bangkok amb tren i metro o Skytrain. Nosaltres vàrem decidir reservar un hostal -sobrevalorat. Si heu d’anar a Bangkok negociau els preus per correu electrònic- al costat de l’estació de Hua Lampong.

L’airoport està molt ben indicat i es pot arribar sense haver de demanar. A més a més no hi ha molts pesats oferint-te tota mena de serveis. Només haureu de patir taxistes si anau a Kao San, un gueto de turistes a Bangkok. Nosaltres amb metro i tren en una hora vàrem arribar a lloc. No és econòmic (euro i mig o dos euros ambdues coses) però és còmode i vas fresquet.

I així va concloure la nostra combinació de vols i ruta pel món. Ja podíem descansar per anar a obtenir el visat per a Myanmar al dia següent. Posteriorment tornaríem a l’airport de Bangkok per anar i tornar de Myanmar amb AirAsia (gran companyia també). Allà descobrirem un restaurant amb menjar occidental de luxe (per qualitat) i que el Dragon Fruit no té gust de res (tot i ser d’una textura agradable).

Fa molt de temps que no escric al bloc, una vella sensació agradable de tornar a sentir. El motiu no és només la vessa d’escriure -que també-, sinó que he estat 43 dies fora de l’illa, viatjant pel món mundial (25 dies a Myanmar i 15 a Tailandia. La resta entre vols i estada a Barcelona).

He de dir que vaig preparar aquest viatge com cada any. Vaig anar a comprar roba esportiva Decathlon (uns quatre o cinc viatges ja que sempre oblides coses) i el material més específic a Es Refugi. Quant a les vacunes, una visita a Sanitat Exterior i un parell a la metgesa de capçalera.

L’entrevista amb la metgesa de Sanitat Exterior sumament interessant. Quan va treure la quantitat de malalties i de vacunes recomanades per a Myanmar -especialment- i Tailandia ens vàrem quedar estorats. A les clàssiques hepatitis, febre tifoidees i ràbia, vàrem afegir la vacuna de l’encefalitis japonesa (caríssima i que a algunes comunitats sí paga la seguretat social però a nosaltres no) i la profilaxi contra la malària (que després vàrem deixar una mica abans del que tocava perquè na Laura tenia malsons i era fortíssima. S’ha de dir que la malària a Àsia no és la mateixa que a Àfrica, molt més mortal).

Per altra banda, jo vaig sortir amb la meva motxila Altus de quan tenia deu o quinze anys (tot i que després me’n deixaren una de millor a Barcelona, per sort per la meva esquena) i na Laura amb una Deuter que li varen regalar unes amigues. La motxila xulíssima, però no li va anar bé i finalment vàrem haver de canviar-nos-les.

Al final cada motxila pesa “només” dotze quilos més la petita que en devia fer quatre o cinc. I sence exagerar jo crec que hi havia dos quilos en medicaments i un quilo en tovalloletes. Les primeres les vàrem gastar a la meitat del viatge (no entrerem en detalls) però els medicaments encara perduren. Només els ibuprofenos de na Laura i el Malarone varen baixar una mica.

Els aspectes negatius de la preparació tenen a veure amb la telefonia. Jo m’havia informat sobre el viatge que havíem de fer, itineraris, menjar, recomanacions,… i un dels aspectes cabdals era la telefonia. Telefonar des de Myanmar no és possible, està censurat, i des de Tailandia és caríssim. Per això has de portar un mòbil alliberat i comprar-te una targeta al país.

Jo innocent pensava que seria simple, feia gairebé un any i mig que estava a Vodafone i pensava que per llei estaven obligats a alliberar-me el mòbil passat un any. Quan els vaig telefonar em digueren que no, que no m’havia acabat la permanència. Sort que tenia les coses clares i els vaig dir que a partir d’un any estaven obligats a fer-ho. Ah sí, “lo siento, tiene usted razón…”.

Llavors em digueren que telefonàs a Vodafone i demanàs l’IMEI, cosa que faig fer el mateix dia. Em donaren un número i em digueren que a partir del juliol m’alliberarien el mòbil (Uns vint dies després). Els vaig dir que ho necessitava abans, que me n’havia d’anar a Tailandia i que per favor m’ho tramitassin amb celeritat. Si no se preocupi, jo posaré aquí “urgent” em digueren dues treballadores de la casa (supòs que amb una rialla d’orella a orella).

El més graciós de tot és que ara em telefonen tot el dia oferint-me mòbils i descomptes. Coses d’aquests nous temps…

En definitiva, vaig demanar un mòbil antic de targeta i amb això vàrem arribar a Istambul, on ens vàrem perdre. Al final acabarem parlant molt poquet amb el meu mòbil a cinc eruos el minut (poc més em cobraren a l’esmentada empresa ja que els donaré de baixa ja mateix). Vodafone, mai més!!!