Re-flexions

Que quedi clar que el títol de l’entrada podria ser perfectament “Som etiquetes” i tindria exactament el mateix significat, però tag queda molt més cool. Les etiquetes o etiquetes són termes que s’empren per a resumir el contingut del text indexat.

Aquestes etiquetes posteriorment serveixen per a recuperar la informació. Per tant, són bastant útils en aquest sentit. Ja se sap, els éssers humans tenidim a classificar-ho tot, a posar nom a tot allò que se’ns passi pel cap. és una forma d’estructurar-nos, de classificar-nos i fer molt més fàcil el govern.

En certa manera s’entén llavors que anem pel món posant etiquetes a la gent. el principal problema de les etiquetes és que no entenen de matissos, són simplificacions d’una realitat molt més complexa. Les podem emprar per a orientar-nos, però fora d’un text escrit no tenen més valor que aquest.

Hi ha gent que es pensa que el món és molt simple i que les etiquetes responen al contingut de la realitat. Tenc la meva teoria al respecte, i ara l’amollaré i me quedaré ben ample. Avís per anticipat, si vol vosté anar a fer una cafè és a temps, però depsrés torni, si no li sap greu.

Els pols oposats s’atreuen, diu la sabiduria popular. La dreta espanyola més extrema, franquista i medieval ja fa molt de temps que se’n va adonar que en una societat adulta, educada, respectuosa no hi tenia resa a fer. Ells durant molt de temps han intentant radicalitzar les postures i dividir entre els que estan amb mi o contra mi. Han fet molt per eliminar els matissos, sabedor que només en conflicte hi poden guanyar. Una persona enfadada o assustada és fàcil de manipular.

L’esquerra -i que quedi clar que empro termes com esquerra i dreta per fer-me entendre donat que això avui en dia és cada vegada pur imaginari- s’ha vist obligada a entrar dins aquesta dinàmica, l’etiquetatge és la norma avui en dia. El món és cada vegada més simple, les teories que s’hi senten són cada vegada més estúpides.

I tot això va començar amb un “discussió” al Facebook. Allà l’altre persona va acabar dient que si “vosalres, els d’esquerra” tal i si la dreta qual. Em va sorprendre la poca capatitat crítica que tenim en general. Ens han dit que hem de pertànyer a un bàndol o un altre i veim les maldats dels nostres com a mal menor. Els altres són encara pitjors.

Poques vegades he repetit el vot. Mai votaria a algú que crec que ho ha fet malament. Em sorprén la majoria absoluta del PP a Balears després de l’expoli de l’anterior legislatura i no em sorprén el càstic als socialistes, merescut en gran part. De què serveix la democràcia si tots som dels nostres i allà ens quedam passi el que passi?

Amb tot això em va sorgir un dubte existencial, sóc nacionalista? Alguns pensaran que sí, especialment si llegeixen la primera part de l’article (ja m’han etiquetat), d’altres, especialment si dic que he votat moltes vegades Esquerra Unida diran que no. Un prefessor d’Antropologia Social de la UIB deia que el nacionalisme sempre és egoïsta perquè parteix de la diferenciació amb la resta del món. M’identific amb el grup diferenciant-me de la resta de mortals (Segons el meu punt de vista amb una visió errònia i simplista de les coses).

M’agrada que es respectin les tradicions i cultures autòctones, m’agrada el català i el castellà (tot i que domino millor el segon), m’és igual viure a un lloc que es digui Mallorca, Catalunya o España, m’agrada la gent respectuosa, el menjar d’aqui i d’allà, un ensenyament públic que garanteixi que tothom sap parlar en castellà i català (de moment només possible si la llengua vehicular és el català ja que la situació del castellà és molt dominant), la pau, la igualtat i la justícia (en el sentit original del terme, no la comèdia que tenim ara),…

Potser si ens deixam de nomets i ens dedicam a coses útils ens anirà millor. Una simple i personal reflexió.

Era un dia de classe normal i corrent, la professora de literatura -molt bona però especialment severa- ens obria els ulls sobre el món en el que ens tocaria viure.

Record exactament la frase,”igual que cuando veis a una madre con un niño muy feo y por no mentirle le deciís ¡Qué grande está el niño!”. Llavors em vaig aixecar i li vaig dir a sa professora, “Señorita, me acaba usted de hundir en la miseria” (jo era llavors l’alumne més gran de la classe). Tothom va riure, alt i simpàtic sempre he estat.

També record una altra annècdota. Estava amb un amic, en “rizos”, i em varen dir “orejón”. Ell em comentà que perquè no m’enfadava. Jo li vaig respondre, si m’hagués d’enfadar tendria més antecedents que el vaquilla. Ell em va respondre, “que sa fiquin amb mí no m’importa perquè sé que no és veritat però en el teu cas…”.

Des de llavors els defectes es veien més grans. Maleïda informació, però si la ignorància és maravellosa!!

No passa res, fa anys que està assumit. No podré presentar-me a càstings de models. Què hi farem. Llevat d’això sa meva existència era la mar de tranquil·la fins que ahir em recordaren que sóc molt guapo de coll que abaix!!

Mai m’havien fet un comentari tan encertat, certament, però innecessari. S’ha de reconèixer original. Si la principal bellesa humana rau a la cara, això no és precissament una floreta.Així que, donat que ara en sóc més conscient que mai, no és imprescindible que m’ho faceu saber… Basta que me digueu que sóc molt simpàtic

Estar gairebé dos mesos sense publicar res i després començar en dos posts el mateix dia no és una mesura intel·ligent. Potser hauria de deixar una mica de temps entre un i s’altre, però sóc un ansiós. L’ànsia de voler tot arreglat i al moment, teoria McAuto (que no he utilitzat en sa vida). Aquí i ara, oblidant que a vegades l’espera és en sí mateix més valuosa que la nostra fita/cita.

Sortir i veure món, especialment desgràcies, ajuda a contextualitzar ses coses. Ens enrabiam, sentim dolguts, ploram, queixam per motius pràcticament ridículs amb comparació amb els problemes d’altres persones.

Quan ho veus penses, ets el cap de fava més gran del món. En sa vida em tornaré a sentir-me malament per un doi. Després tornes i paaaaam, ses mateixes tonteries et fan sentir malament. Sí, ja pots pensar fredament que no importa, que és una tonteria, que el comportament més eficient seria no fer-ne cas i seguir el camí de sa vida com si res, que tanmateix ses coses et segueixen afectant.

D’això en trec una conclusió, en ocasions necessitam sentir-nos malament. Si sempre estàssim contents no ho apreciaríem, no podríem diferenciar bo de dolent, alegre de trist, salat de dolç. Sense oposats el món seria pla, igual que el ser de Parmènides, un i immutable.

Jo no sóc immutable, gens immutable. He intentat controlar-ho tot, començant per mi mateix i no m’ha quedat més remei que admetre que estava equivocat, que si es tanquen els ulls hi ha tot un món de noves sensacions per descobrir, que estar trist de tant en quant és necessari, simplement es tracta de deixar-se anar, poc a poc, gaudint de tot el que et vengui…

Les meves múltiples personalitats no es posen d’acord. Vos -emprat amb intenció- haureu fixat que a la part dreta del blog hi ha una imatge, que intenta ser una reproducció de la part superior de la meva persona. He de reconèixer que vaig emprar una d’aquestes eines gratuítes per a realitzar caricatures i Smilies perquè la meva capacitat de crear art és similar a la de la meva cussa per jugar al trivial.

El problema és que no acab d’estar-ne segur que sigui la imatge que vull posar al blog, per això mateix m’ha donat per jugar una mica amb el Gimp. No he fet miracles, com podeu comprovar, només he aplicat alguns filtres que fan que la imatge canvii significativament.

Per aquest motiu sol·licito la vostra ajuda urgentment. Amb quina iamtge vos qeudaríeu vosaltres?

32 tacos donen per molt. Per haver estudiat en un centre concertat, haver treballat per a l’administració autonòmica, per a la local (Consell i Ajuntament), per a l’esglèsia, com autònom, haver estudiat filosofia, documentació i haver iniciat història i estudis d’Àsia Oriental.

Dóna per haver conegut gent dels 5 continents, dels quals he après, dóna per haver fet amics, virtuals i presencials, haver-ne perdut, haver fet més d’un voluntariat, haver-la cagada, haver aprovat oposicions, haver estat un alumne mediocre, i un alumne acceptable.

Dóna per haver espatllat l’ordinador, el portàtil i el miniportàtil en un període d’uns pocs mesos. Mama, que em quedo incomunicat!!

Dóna per haver recurregut gairebé tota Espanya, per haver estat a Andorra, França, Itàlia, Anglaterra, Holanda, República Txeca, Turquia, Tuníssia i Xina, per haver viatjat amb una desconeguda, per haver pujat milers d’esglaons en una dia, i estic viu.

Sa gent em demana perquè no atur, perquè sé que cada dia que em quedo a casa m’estic perdent part de tot això. Ara, poc a poc, també descobreixo que en un mateix també hi ha molt per descobrir.

A veure si els 32 anys següents s’assemblen als que he viscut, que malgrat no hagi fet un ou de tres vermells és la meva producció. Original o no, és la meva i no la canvio…

Aquest bloc neix única i exclussivament amb la finalitat de tenir un lloc on expressar les meves anades d’olla, que no són poques. És en català, malgrat el meu vocabulari en castellàq és molt més ample, perquè em surt més natural.

No hi ha una periodicitat determinada, no hi ha un tema concret. Escriure quan i del que em vengui en gana, sense més, em llegeixi o no algú. De fet la intenció inicial era fer-lo privat.

Si vull fer la ressenya d’un llibre o parlar del tracte rebut al supermercat, així ho faré. No ho faig per rebre moltes visites. Tampoc esper guanyar-me la vida de l’escriptura, realment el que vull és estalviar-me una pasta en teràpia.

Compartir és viure diuen, i a n’aquest cas més que mai, em llevarà el pes de més que duc a sobre. Només hi ha un risc, perdre alguna amistat, jaja.

Re-flexions són ses meves paranoies, pensaments personals moltes vegades repetitius. Què hi farem, ja he dit que era part de la meva teràpia!!

I per començar, una mica d’Extremoduro. No podia ser d’una altra manera..