Re-flexions

Si a l’anterior post fantassejava abans d’anar a la Índia sobre allò que em trobaria, el que em podia passa, el que viria, ara el que faig és estirar de records per explicar un viatge especial, en molts sentits.

Però no vos equivoqueu, no vos donaré sa tabarra sobre la pau que es respira a n’aquell país, ni sobre la rialla i amabilitat dels indis, ni sobre la vessant mística de la Índia, bla bla bla…

La índia m’ha canviat la vida, però més per qüestions personals que pel país en sí. També he de dir que tots els viatges et canvien la vida, especialment els de llarga durada. Xina també em va canviar i diria que com a destinació turística m’atreu molt més que la Índia.

El motiu és molt simple, encara les legions de turistes no han aconseguit modificar el caràcter local. En la majoria de llocs conserven la virginitat, l’estat pur, sense la distorisió turística brutal que sofreix la Índia.

L’arribada a la Índia és dura, en primer lloc perquè Delhi no és una ciutat especialment acollidora i com a primera impresió és dura. A sa majoria de viatgers no els hi agradava la ciutat. A mí sí, i bastant, però reconec que l’arribada de vespre, entre fems, gent tirada al carerr i en un hostal del Main bazaar en el qual els treballadors dormien estirats a matalassos a la recepció és dureta. Un es qüestiona perquè cony va decidir sortir d’aquesta corrupta illeta.

Llavors mires el llençol de color groc de sobre del llit, la “dutxa” amb forat al terra, el poal per si no funciona la dutxa i per fer-se net, el color de les parets, escoltes el renou de l’aire condicionat (luxe occidental per evitar ls moscards, més que res perquè vàrem passar del malarone), ensumes l’olor a humitat i penses “aquest viatge serà realment llaaaarg”.

El que no saps en aquell moment és que a tot això t’hi acabaràs acostumant, a cagar en un forat al terra, a menjar amb ses mans (amb sa ma dreta, concretament), a dutxar-te amb la boca ben tancada, a la sensació de brutor constant i tot això seran inconvenients menors.

Llavors entendràs que el que realment et pot provocar indigestions si no t’ho prens amb filosofia és el constant assetjament que reben els turistes en baixar d’un tren o autobús, al tracte discriminatori que reben les dones de forma constant i exagerada, a la pobresa extrema del país -si tires el cor de la poma algú l’agafarà per menjar-se’l-, als embulls en els quals t’intenten ficar constantment, a l’explotació de les màfies a la gent més humil, a la manca d’organització que ho endarrereix tot moltíssim i la brutal diferència de classes.

Això és la índia, un país de contrasts. Tens el millor i el pitjor, condensadet, remanat i a un pam de sa teva cara. Podria posar fotografies, ho sé, però això ara em suposa un esforç que no estic capacitat per assolir….

Sempre he volgut visitar la Índia, cinèixer aquest lloc místic i encissador per a uns i caòtic, brut i injust per a altres. O tot això per a la majoria…

imaginau-vos a un tren indi, no precissament net, amb un forat al bany per fer ses vostres cosetes, amb gent per dins, al costat, a sobre enmig del no-res. O en plena ciutat de Delhi, a un carrer ple de venedors tothom cridant per aconseguir una venda, enmig d’una de les ciutats més contaminades del món.

És curiós com cultures que valoren tant la calma, la tranquilitat i la pau intereior hagin creat grans “urbes” on tot són renous, olors, llum i agitació constant. Tots els països asiàtics tenen ciutats d’aquestes característiques, quan en realitat la imatge que ens feim d’un asiàtic és la de persones sumament tranquiles i que arriben a viure molts anys.

Però en realitat, no escric aquest post des de l’Índia, no, ho faig des de Mallorca. Com que allà no tendré temps ni probablement ganes, esper que vos basti aquesta petita introducció, jeje.

A més a més, per si de cas hi ha una desgràcia hauria de fer un testament virtual. Quin punt, si em mor i es publica el post… Escrivint des del més enllà!! (probablement des de l’infern, jiji)

A veure, m’agradaria que vos encarregàssiu d’eliminar els meus comptes de les xarxes socials. Si em mor no les tornaré a fer servir, igual que els correus.

La casa i el cotxe, seran per als meus pares. Els llibres, per al meu cunyat que segurament les aprofitarà. Els comptes de correu, també es poden esborrar. Hi ha una ampolla de vi que és per na Cornet, les fotografies de ses exs a elles o les cremau -no en tenc moltes, ni de fotos ni de exs -.

Papá, mamà, subvencionau un sopar de frikitecaris (i amics) a un japonès. Això sí, no vos deixeu enganar, que aquests cabrons convidaran fins i tot als seus cosins. Que no passi de 15 persones!! Ho haureu de fer via transferència bancària, no van d’agafar avions ni de visitar illes.

Ramon, Cata, Toni i Sara, Bibliotecamallorquina queda a ses vostres mans. Ara bé, si no pagau a 1and1 i creau un post de tant en quant el podeu fer desaparèixer. Una mica d’activitat, per favor…

Sa roba pot anar a sa protectora d’animals i plantes, les targetes de sa cartera, es poden eliminar. Són moltíssimes, sa majoria inútils. Bé, la del Consell millor si la retornau, és temporal i la casa va una mica magre, a veure si entre tots col·laboram.

Bromes de banda, no em penso morir. Ni de conya, espero que m’hagueu d’aguantar molt de temps. Així que múltiples divinitats Índies, es posin vostés del meu costat per retornar-me sa i estalvi a casa. Si no hauran d’aguantar el meu esperit donant sa tabarra per allà tota una eternitat…