Re-flexions

A l’estil d’Un que passava, us detallo a continuació les meves lectures del 2010:

1. Tan, Amy. La hija del curandero. Barcelona : Plaza & Janés , [2001] [Em va fer passar una bona estona]
2. Sijie, Dai. Balzac i la petita modista xinesa. Barcelona : Edicions 62, 2007 [Sobre la revolució cultural xinesa. Un llibre curt i entretingut. N'esperava més, potser aquest és el problema]
3. Fischer, Tibor. Filosofia a mano armada. Barcelona : Tusquets, 1997 [Entretingut i molt irònic]
4. See, Lisa. Flor de neu i el ventall secret. Barcelona : Edicions 62, 2006 [amor, tradició, Xina, Nushu, embenat dels peus,... No et canviarà la vida però probablement la faci més rica. Teniu el comentari al bloc]
5. Spiegelman, Art. Maus: Relato de un superviviente. Barcelona : Random House Mondadori, 2007 [Per perdre la virginitat en el món del còmic havia de ser amb aquest títol. Imprescindible]
6. Vidal, Pau. Homeless. Barcelona : Empúries, 2003 [Una mica d'història de Barcelona, la que no surt als llibres de text]
7. Boyne, John. El noi del pijama de ratlles. Barcelona : Empúries, 2009 [Els camps de concentració des de l'altra perspectiva. Bo, sense més]
8. Valentí, Helena. La dona errant. Barcelona : Laia, 1986 [Curteta i fàcil de llegir]
9. Iniesta, Roberto. El viaje íntimo de la locura. Gernika : El hombre del saco, 2009 [Una al·legat a viure el present, una ratllada, llegir Extremoduro]
10. Rammstedt, Tilmann. Un cuento chino. Barcelona: El Aleph Editores, 2009 [Entretingut, com ja vaig dir]
11. Sánchez, Enrique. Historias negras. Barcelona : Glénat, cop. 2009 [Històries fosques. Un còmic excel·lent]
12. Piña, Román. Stradivarius Rex. Palma : Sloper, 2009 [Al bloc n'he parlat i no em vull repetir]
13. Mendoza, Eduardo. El asombroso viaje de Pomponio Flato. Madrid : Seix Barral, 2008 [Al club de lectura una dona va dir, no pasé de las 20 páginas, después de Madame Bovary esto me ha parecido ridículo. Jo diria que és absurd, però irònic a més no poder]
14. Crumb, Robert. Kafka. Barcelona : La Cúpula, cop. 2010 [Biografia de l'escriptor en forma de còmic. Tant el text com el dibuix són de gran qualitat. Recomanable]
15. Auster, Paul. Bogeries de Brooklyn. Barcelona : Edicions 62, 2006 [Entretinguda, dolça i propera]
16. Murakami, Haruki. Tòquio blues. Barcelona : Empúries, 2005 [Ha estat un any d'inicis, Murakami, Auster, Eduardo Mendoza, Tom Sharpe i el còmic. quina millor forma de fer-ho que amb els més recomanats? Aquest és excel·lent]
17. Sharpe, Tom. Las tribulaciones de Wilt. Barcelona : RBA, cop. 1993 [Comèdia absurda, irònica i entretinguda]
18. Hernández, Felipe. Les serps cegues. Palma : Inrevés, 2010 [Llegint coses de casa recomanades per en Joan Miquel de Norma]
19. Schlink, Bernhard. El lector. Barcelona : Columna, 2009 [Sobre el nazisme a Alemània durant la segona guerra mundial, una altra forma de veure les coses poc habitual. Recomanable]
20. Murakami, Haruki. Kafka a la platja. Barcelona : Empúries, 2006 [Després de Tòquio blues esperava amb ànsia aquest segon títol. Si l'altre era bo aquest em va encantar. Més complicat, fantàstic però per a mi, excel·lent]
21. Kundera, Milan. La insoportable levedad del ser. Barcelona : Tusquets, 2008 [Un alt motiu em va portar a llegir el títol, vaig veure que una monitora de natació l'estava llegint i em vaig decidir. Com em va dir una senyora a l'avió quan el va veure, "Nosotros nos creímos lo que nos contaban del comunismo y la decepció fue mayor. Entonces entendimos que no podríamos cambiar el mundo". La nostra generació és hereua d'aquest pensament...]
22. Glattauer, Daniel. Contra el viento del Norte. Madrid : Alfaguara, 2010 [Després d'una temporada sense llegir i de les recomanacions, esperaba trobar-me quelcom millor. Una història d'amor? per correu electrònic. Una altra forma de comunicació]
23. Martin, George R.R. Juego de tronos. Barcelona :  Gigamesh, 2008 [Només apte per a frikis. Primer llibre de Canción de hielo y fuego]
24. Mutarelli, Lourenço. El doble de cinco. Barcelona : Devir, 1999 [Per casualitat comprat en diumenge en una fireta. Un encert]
25. Uribe, Kirmen. Bilbao-New York-Bilbao. Barcelona : Seix Barral, 2010 [Història dolça i propera. Recomanable]

Els que estic llegint ara mateix, El salze cec i la dona dormida (Llibre de relats de Murakami), El segon volum de Canción de hielo y fuego i El rey del Ponto de Lorenzo Mutarelli.

A trenta-cinc graus, a les dotze del migdia en ple mes de juliol a Barcelona no es sent ni una ànima. La ciutat està tranquila, gairebé morta en ple dissabte. No es veuen senyores amb carretons cap al mercat, ni gent que torna de marxa, només uns nins jugant al jardí mentrestant els pares vigilen i un grup de gent al costat d’una font, asseguts mentrestant les seves mascotes corren i juguen pel parc.

Tot i estar a l’ombra fa calor, l’ideal seria beure-se una cervessa però després un se n’empanadeix. Veig un royboos a la taula, d’això se’n diu massoquisme. Diuen que la beguda ha d’estar a una temparatura semblant a la nostra corporal, així el cos l’assimila millor.

Que diguin el que vulguin, per mi això és massoquisme. Tampoc em puc queixar, potser en sentit contrari no estaria per aquí, enganxat a n’aquesta orella i de camí cap el coll. És una pura qüestió de gravetat, surto de la pell i vaig baixant poc a poc.

Ho sé, no és una vida apassionant. Nèixer, regalimar i acabar al terra o a un mocador. Quina poca classe, emprar un mocador per a aixugar-se.  No té senti, suar és natural. Si mengem, dormin, cagam i pixam, que voleu que hi faci. La vida és això, la resta és només ornament per sentir-se més important.

Vull deixar clar que no parlo per mí, jo sóc harmonia en estat pur. Neixo per un procés natural i acabo tornant a la natura un cop feta la meva feina, refriger el cos humà. És cert que no tots som iguals, ni molt manco. L’olor corporal canvia segons les persones. Si es beu poca o molta aigua, alcohol, cafè, si és menja coent, sucres, greixos,…

Aquí el que interessa és que sóc natura, venc de la vida i em transformaré en vida quan arribi al terra. Per això no soporto aquests esnobs que s’aixuguen la suor amb mocadors. Tallen el nostre procés vital. No és que sigui budista, ni cregui en les reencarnacions, el Karma i aquestes coses. No espero ser en una propera vida un animal per, després d’unes quantes existències, convertir-me en  en un èsser humà ni molt manco un Bodhisattva o similar. Només que crec que el món s’ha tornat boig. Menjar, beure, follar, cagar, pixar, SUAAAAAAR, He dit pixar? Això és vida i deixau-vos de tonteries.

Observo bocabadat com tots aquests grans edificis oprimeixen els arbres, com el trànsit ofega els ocells, com el renou fa fugir els insectes. Còm podria algú viure aquí per pròpia iniciativa, sense verdesca, sense el renou dels ocells, o dels grills. sense cagades de vaca, sense torrents ni rius, sense moscars, ni rates de camps, sense escarabats.

Per això vull anar a parar al terra d’aquest parc, per tornar a la natura el que l’èsser humà innocentment vol robar. Si tengués còs humà o animal, ara correria amb els cans del parc, em ficaria a la font i em refrescaria, esquitant per tot arreu. Em fregaria pel terra, tornaria a banyar-me i somriuria, somriuria sense aturar.

Això és el que crec, vist des de la meva perspectiva. Què fàcil és opinar sobre els altres pensareu, però és que opinar sobre mi mateix dóna per poc, esper que m’entengueu.

Mentrestant, a dos pams de distància el cervell funciona molt aviat per ser dissabte: etíop, Barcelona, menjar amb ses mans, Índia, només la ma dreta, l’esquerra és impura, procura no pensar, peix cruu, molta calor, cuinar al vapor, metro, Murakami… El deixarem estar amb les seves coses. Si no vos sap greu, parlau en veu baixa.

(Corregit per un problema amb l’article)

L’exercici relaxa, serena, fomenta la reflexió i et fa millor persona. Aquesta afirmació categòrica i més que probablement falsa, en especial en el seu punt, és només una forma de començar amb el post.

Vos explico el meu cas, més que res perquè acostumo a parlar en primera persona i només em desfaig d’ella quan vaig suficientment col·locat, cosa que no passa molt sovint en els darrers anys. A ioga també ho intent però l’èxit no és tant rotund.

El Gimnàs que té l’honor de tenir-me com a associat està a Palma però pràcticament al costat de la mar. Allà hi vaig a fer algunes activitats esportives entre les quals destacaria la natació.

Sí, ja sé que podria nedar a la mar, però no és el mateix. A veure qui és el valent que s’hi fica en gener. A més, nedant amb ulleres i tubo, sense aixecar el cap igual no me n’adono i comparesc a Porto Pi.

Nedar 25 metres i tornar de forma repetitiva durant 45 minuts o una hora pot semblar una mica estúpid. Anar i tornar sense cap fita, simplement tirar-te a l’aigua i anar fet.

Jo m’ho agaf en canvi com a una jornada de reflexió, una hora amb tú mateix, sense interferències (a no ser que et toquin al carril del costat 20 nins/es en classe de natació). Però a més a més, el moviment constant i repetitiu i el cansament aconsegueixen que no et tornis boig.

M’agrada nedar, tira a tira, sense presses i anar fent. Però el que m’es m’agrada és tornar del gimnàs, caminant cap a casa per la vorera de la mar. Veure les barquetes, la mar en calma, el sol a punt de posar-se i saber que el món continua un dia més, sense massa canvis, ja sigui per bé o per mal.

Sa veritat és que ses idees brillants (aquestes que et fan creure que et faràs ric, famós, el món serà més just,… i que tenen una data de caducitat no molt superior a les 12 hores) se m’acuden llavors. Com una llumeta que s’encén automàticament i que posa a la vista tot el que hi ha al teu costat.

Mai he llegit a Murakami -Tot i que me l’han recomanat un munt de vegades, especialment Tokio Blues- però pel que sé de la seva obra De qué parlo quan parlo de córrer no sóc l’únic que té una relació especial amb l’exercici. Clar, ell magnificat ja que corr maratons. Ja se sap, els japonesos no es posen per poc.

Però ahir, passejant per Palma vaig veure el llibre i em va cridar l’atenció. No sé perquè no m’havia aturat mai a mirar-lo, em semblava un títol massa llarg i només la casualitat va fer que m’hi fixàs detingudament.

Clar està que jo no sóc un erudit, ni exemple per res. Simplement volia dir, l’esport m’inspira…