Re-flexions

El fet viscut no és igual al fet recordat, fins aquí una obvietat. La memòria no guarda exactament totes les nostres vivències, amb el seu context, una per una perquè no hi hauria lloc suficient al nostre cervell. A més, tanta informació ens faria tornar boigs.

Però, a banda de la reducció d’informació també hi succeeix una modificació del fet viscut. És a dir, canviam allò que ens va passar, el tergiversam, ja sigui per por, per amor, per ràbia, per facilitar-nos la vida o simplement perquè sí.

No vos ha passat mai trobar-vos amb una ex-parella i quan parlau un s’enrecorda de les coses bones i l’altre de les dolentes, i fins i tot dels mateixos fets queden sensacions desiguals?. Òbviament no només és culpa de la memòria, potser a l’hora de viure el moment també va ser diferent per a tots dos.

El cas és que, llegint una reflexió a El lector, de Bernhard Schlink, em va donar què pensar. Aquesta deia que com era possible que havent viscut una relació sentimental satisfactòriaen la major part del temps ens quedi un mal record per culpa d’un final desagradable? Posa per cas que durant anys has estat feliç però després t’assabentes que la teva parella va tenir una relació extramatrimonial els darrers mesos, perquè hauria això d’esborrar la felicitat viscuda els anys anterios o negar-la directament?

Modificam el que ens passa, ja sigui de forma conscient o inconscient suposo que com a recurs per a la pròpia supervivència. Generam així un món paral·lel. Diríem que del mateix fet hi ha tres móns, els dos móns generats pels implicats a la seva ment i el que va succeir en el moment. A no ser que sigui un somni, amb la qual cosa només hi ha un món autèntic, el somniat. (bé, no entré amb més divagacions filosòfiques ni existencialistes)

Personalment quan ho he deixat amb una al·lota llanço tot el que tenc d’ella, començant pels records i després a mesura que passa el temps, si puc recuperar alguna cosa ho intento. Aquesta és el mecanisme que he establert per a aquests casos, oblidar per no patir i recordar només quan es pot fer des de fora. I sa veritat és que amb el temps he desenvolupat una capacitat innata per oblidar, potser afavorida per una capacitat innata i per la mala vida de la joventut.

És per això que no tenc gairebé res de les anteriors relacions, només els records, tan tergiversats com els d’elles…