Re-flexions

El 14 d’abril no només és una festivitat republicana, és el dia en que vaig començar a fer feina al Consell. El 14 d’abril del 2008 entrava per primera vegada per la porta del costat de les escales de La Misericòrdia -allà on ara han fet un ascensor que encara no funciona.

Tres anys després continuo aferrat a n’aquesta cadira, encarregant-me de les activitats de foment de la lectura, del club de lectura (que podria estar dins les anteriors) i la formació que el Consell destina a les biblioteques de la Xarxa i el seu personal. No sé per quant de temps estaré aquí, ja ho veurem, qui sap cap on bufarà el vent… (Em sap greu, em feia ganes amollar aquesta cursilada).

Una llàstima veure que quan vaig començar les coses anaven millor, tant a nivell local com internacional. A veure si l’any que ve podem dir que anam a millor. Mentrestant estic dubtant entre ficar els meus doblers a Triodos o a Caixa Colonya de Pollença. Els bancs ja no em generen cap tipus de garantia.

Durant aquest temps he après a calcular l’IRPF, a gestionar associacions, que les coses sempre deixen de funcionar en dilluns i els vespres passen coses estranyes, que els preus de les coses han davallat molt, començant per les activitats de la Base de Dades, que planificar siginifica llevar informació inútil del cap, que el pa xarec em cau malament i el de casa està boníssim, que viatjant s’aprèn, que l’èsser humà és una plaga pel món, que les taronges me fan agrura però les clementines no,…

En tornam a parlar l’any que ve, esper!!

A Filosofia política o a Història de les Idees Polítiques, o a alguna assignatura que aplegava Filosofia i Política, vaig estudiar les grans contradiccions del capitalisme i del suposat estat del benestar.

Aquella va ser una etapa molt bandarra de la meva vida, poques classes, excessos i diversió a rompre. Aquells dies estava més temps al Partenó -que era un espai ajardinat, amb fonteta i envoltat de parets i columnes-  amb els meus amics que a dins l’aula.

Poques coses recordo d’aquella assignatura, perquè negar-ho però si em vaig quedar amb un idea concreta, el creixement constant en un món finit és absurd. El capitalisme, que es fonamenta en guanyar constantment més que l’any anterior està condemnat al fracàs en si mateix.

Créixer i créixer sense aturar, sense cap tipus de lògica només per sobreviure. O creixes o estàs ben fotut. Creix, gasta, consumeix, llança, compra, un model de vida absurd que ens ha portat on estam.

Un model que es pot aplicar a l’urbanisme. Els pobles han de crèixer, les ciutats han de créixer constantment, de forma sostenible o de forma abogerada, però sempre han de crèixer.

Es comença construïnt cases, urbanitzacions allà on hi havia pins i alzines. Després es necessiten serveis, un centre educatiu, on PAC, un forn i així seguim augmentant fins que tot es queda patit.

Ara ja no arribam amb 20 minuts a casa, ara n’estam 35 i això ens molesta. Ens emprenyam, indignats reclamam millors carreteres, obviant qualsevol mitjà de transport públic alternatiu. Agafam el cotxe fins i tot per anar a comprar el pa.

A alguns els semblarà normal, és el progrés diuen. En nom del progrés es tallen arbres, en nom del progrés es posa ciment on hi havia verd, en nom del progrés s’expropien terrenys als que tenen menys capacitat de queixa i influència, en nom del progrés -igual que també en nom de la democràcia- es cometen les pitjors barbaritats,… Basta afegir progrés, democràcia, justícia, igualtat i està tot permès.

I jo me deman, té aquest absurd un altre possible final que no sigui donar-se de cara contra la paret?