Re-flexions

L’exercici relaxa, serena, fomenta la reflexió i et fa millor persona. Aquesta afirmació categòrica i més que probablement falsa, en especial en el seu punt, és només una forma de començar amb el post.

Vos explico el meu cas, més que res perquè acostumo a parlar en primera persona i només em desfaig d’ella quan vaig suficientment col·locat, cosa que no passa molt sovint en els darrers anys. A ioga també ho intent però l’èxit no és tant rotund.

El Gimnàs que té l’honor de tenir-me com a associat està a Palma però pràcticament al costat de la mar. Allà hi vaig a fer algunes activitats esportives entre les quals destacaria la natació.

Sí, ja sé que podria nedar a la mar, però no és el mateix. A veure qui és el valent que s’hi fica en gener. A més, nedant amb ulleres i tubo, sense aixecar el cap igual no me n’adono i comparesc a Porto Pi.

Nedar 25 metres i tornar de forma repetitiva durant 45 minuts o una hora pot semblar una mica estúpid. Anar i tornar sense cap fita, simplement tirar-te a l’aigua i anar fet.

Jo m’ho agaf en canvi com a una jornada de reflexió, una hora amb tú mateix, sense interferències (a no ser que et toquin al carril del costat 20 nins/es en classe de natació). Però a més a més, el moviment constant i repetitiu i el cansament aconsegueixen que no et tornis boig.

M’agrada nedar, tira a tira, sense presses i anar fent. Però el que m’es m’agrada és tornar del gimnàs, caminant cap a casa per la vorera de la mar. Veure les barquetes, la mar en calma, el sol a punt de posar-se i saber que el món continua un dia més, sense massa canvis, ja sigui per bé o per mal.

Sa veritat és que ses idees brillants (aquestes que et fan creure que et faràs ric, famós, el món serà més just,… i que tenen una data de caducitat no molt superior a les 12 hores) se m’acuden llavors. Com una llumeta que s’encén automàticament i que posa a la vista tot el que hi ha al teu costat.

Mai he llegit a Murakami -Tot i que me l’han recomanat un munt de vegades, especialment Tokio Blues- però pel que sé de la seva obra De qué parlo quan parlo de córrer no sóc l’únic que té una relació especial amb l’exercici. Clar, ell magnificat ja que corr maratons. Ja se sap, els japonesos no es posen per poc.

Però ahir, passejant per Palma vaig veure el llibre i em va cridar l’atenció. No sé perquè no m’havia aturat mai a mirar-lo, em semblava un títol massa llarg i només la casualitat va fer que m’hi fixàs detingudament.

Clar està que jo no sóc un erudit, ni exemple per res. Simplement volia dir, l’esport m’inspira…