Re-flexions

El 14 d’abril no només és una festivitat republicana, és el dia en que vaig començar a fer feina al Consell. El 14 d’abril del 2008 entrava per primera vegada per la porta del costat de les escales de La Misericòrdia -allà on ara han fet un ascensor que encara no funciona.

Tres anys després continuo aferrat a n’aquesta cadira, encarregant-me de les activitats de foment de la lectura, del club de lectura (que podria estar dins les anteriors) i la formació que el Consell destina a les biblioteques de la Xarxa i el seu personal. No sé per quant de temps estaré aquí, ja ho veurem, qui sap cap on bufarà el vent… (Em sap greu, em feia ganes amollar aquesta cursilada).

Una llàstima veure que quan vaig començar les coses anaven millor, tant a nivell local com internacional. A veure si l’any que ve podem dir que anam a millor. Mentrestant estic dubtant entre ficar els meus doblers a Triodos o a Caixa Colonya de Pollença. Els bancs ja no em generen cap tipus de garantia.

Durant aquest temps he après a calcular l’IRPF, a gestionar associacions, que les coses sempre deixen de funcionar en dilluns i els vespres passen coses estranyes, que els preus de les coses han davallat molt, començant per les activitats de la Base de Dades, que planificar siginifica llevar informació inútil del cap, que el pa xarec em cau malament i el de casa està boníssim, que viatjant s’aprèn, que l’èsser humà és una plaga pel món, que les taronges me fan agrura però les clementines no,…

En tornam a parlar l’any que ve, esper!!

Els funcionaris tenim fama de no fotre-ne ni brot, sentiment que deliberadament es transmet des d’alguns sectors amb ganes d’apoderar-se de l’administració i debilitar-la.També és cert que en alguns casos això és cert. hi ha gent que abusa i això amb un sou públic no s’ha de permetre.

No obstant això, no crec que el percetantge sigui major que al de les empreses privades on també hi ha gent que no serveix per res, vaga i maleducada, com a totes bandes.

Una de les mesures que s’ha près al Consell de Mallorca ha estat censurar pàgines web, pàgines de jocs i xarxes socials per a tots els treballadors -o al manco a la majoria-. Ja fa una temporada que no puc accedir a Twitter, Facebook, Hootsuite, Linkedin, la web d’Alfaguara, Goodreads,… I un llarg etcètera. En canvi es pot accedir al Marca, l’Sport i d’altres diaris esportius.

Ahir estava fent feines domèstiques i em va donar per pensar què havia significat això en la meva vida laboral i personal. Què hi farem, he passat a ser un filòsof de barra de bar a filòsof mestressot.

En primer lloc hauria de donar les gràcies al que hagi decidit tan dràstica mesura. Fa temps que pràcticament no em preocup de les xarxes socials a casa, cosa que em té una mica aïllat però moooolt més tranquil i feliç. Abans tenia contacte amb gent de fora, amb companys mallorquins, consultava enllaços de webs interesssats i n’enviava que m’interessaven. Ara només faig sa meva feina al meu horari laboral, a casa res de res.

La qüestió hauria de ser, faig més feina ara? Home els darrers dies no atur, és cert, però perquè el final d’any a la casa és terrible. Però sa realitat és que no, no faig més que sa feina que m’encomanen, com he fet sempre i gual que feim sa major part de treballadors. El més curiós del cas és que actituds com llegir el diari o xerrar una hora per telèfon amb amistats, per posar un exemple, són coses que es fan diàriament.

Les xarxes socials s’associen a l’oci i a perdre el temps, en un clar desconeixement de l’eina en sí. Per una banda es diu que es volen fomentar les noves tecnologies, potenciar que els treballadors estem actualitzats i quan la realitat és be diferent. El Consell desapareix d’un àmbit cada cop més important en pro de fer complir l’horari laboral.

En realitat el problema de fons és que es continua associant feina amb un nombre d’hores a un lloc determinat. Quants de nosaltres podríem fer el que feim a casa amb un telèfon i un ordinador al manco un parell de dies a la setmana? Aquest model arriba a la seva fi, la productivitat arribarà a estar per sobre d’això, i m’agradaria equivocar-me però crec que contra sa nostra qualitat de vida. Qualsevol persona que treballi a casa et dirà el mateix, fas molta més feina que a una oficina i la separació entre lleure i treball queda difuminada.

Continuam pensant en arcaic i no ens ho podem permetre. El Consell com a institució ha perdut difusió i operativitat. Quan volia trobar un professor d’un curs a mida de les nostres necessitats em bastava amb anar a Twitter, com vaig fer amb el curs d’Elaboració de material de difusió de Maria José Sola. Ara ens hem de conformar amb els cursos que realitzen altres institucions o a haver de recórrer als contactes de la meva bústia de correu o la d’algun dels meus superiors.

Avui mateix una biblioteca m’ha telefonat per veure si els puc resoldre un dubte que tenen sobre facebook i la creació de perfils personals o pàgines. No he pogut donar una solució definitiva, els he hagut de dir el que pensava i que ho miraria a casa o que ho demanaria per twitter en poder, quanta gent es prendria aquesta molèstia? Quants perdrien temps a casa per solucionar una cosa que és de sa feina?.

Però encara es pitjor que no se’ns deixi accedir a webs com la d’Alfaguara, Goodreads o similar. Avui intentava accedir al resum d’un llibre i no he pogut fer-ho. Imaginau que heu de catalogar un document i no podeu accedir al resum. Sí, probablement deu ser una errada, però crec que evitable.

També és cert que si envies una carta justificant perquè vols que et permetin l’accés a les xarxes socials ho fan. Però la teoria de tots som culpables sempre i quan no es demostri el contrari em sembla errada. El temps dirà si sóc jo el que s’equivoca o el que va prendre aquesta decisió.

Ara fa dos anys i mig (i una setmana) que vaig començar a treballar a n’aquesta santa casa, el Consell de Mallorca, després d’aprovar unes oposicions de Tècnic ajudant d’arxiu i biblioteca.

Sembla que va ser ahir mateix, que vaig deixar el Col·legi on treballava per una substitució de 3 mesos com a Auxiliar de biblioteca a l’Ajuntament de Palma, sabent que després gairebé segur aniria a l’atur, i així va ser. No va ser una decisió fàcil, a la biblioteca del centre educatiu hi estava fix i deixar-ho per un treball de 3 mesos i l’expectativa d’aprovar unes oposicions en les quals el treball a la casa estava sobrevaloradíssim (parlo en passat però continua sent igual) era arriscat.

Però llavors havia acabat un cicle a la meva vida i necessitva veure món, conèixer altres coses i els 3 mesos d’auxilair de biblioteca a sa Indioteria em va agradar moltíssim. M’encanta parlar amb els usuaris, conèixer els seus gusts, traspassar la frontera de la feina per tocar la realitat que m’envolta.

Recordo gratament unes quantes eprsones, lectors àvids que podíem donar-me amb cullereta si volien. I personatges molt particulars, moltíssim.

Però allò va acabar i vengueren les opos i la telefonada del Consell, havia conseguit parcialment el que volia, començar a fer feina a l’administració pública i a sobre amb un interinatge sense data de caducitat. A més a més, les tasques de la plaça que em pertocaven m’encantaven (encarregar-me de les activitats de foment de la lectura i la formació de les biblioteques de la Xarxa).

El canvi va ser brutal, d’estar assegut tranquilament oredenant llibres i atenent al públic en una biblioteca de barriada, al trui constant i nirvis de la feina actual. Llavors em vaig adonar que no era tan fàcil, havia de fer planificacions, revisar les de les biblioteques, aconseguir quadrar pressuposts, tramitar i revisar factures (també comprovant que no totes les empreses són serioses ni formals), cercar professorat, quadrar calendaris del club de lectura, passar totes les estadístiques de la Xarxa, respondre desenes de correus electrònics diàriament, etc…

Però el pitjor no era l’excessiva càrrega de feina, m’agrada el que faig, el pitjor és la responsabilitat. La responsabilitat que tens quan el sou d’altres depèn de la teva feina. També hi ha una altra mena de responsabilitat, la d’haver de donar la cara davant de gent que factura al Consell i no ha cobrat per circumstàncies que no tenen res a veure amb mi. Supòs que una altra persona hauria derivat les queixes a algun altre departament, jo no.

Amb el temps, la feina que faig actualment ha anat derivament més aviat cap a qüestions burocràtiques. La burocràcia ha anat guanyant terreny, especialment el darrer any, a la feina que hauria de ser la que desenvolupàs. Això fa un any em va agobiar moltíssim, afegit a una situació personal mai viscuda abans, a la tresoreria de l’ABADIB i a un curs que vaig impartir per al Col·legi de Llicenciats.

Feia molt de temps que estudiava a diferents universitats (Dues llicenciatures acabades, dues a la meitat, un curs d’especialista en Arxivística, cursos diversos) i duia mil coses en marxa. Llavors havia arribat el moment d’aturar, ja no per decisió personal sinó per salut. Començava a tenir una mica d’ansietat i un mal de panxa insuportable. La vida no és una cursa, per molt que ens ho plantegin així.

Ara, estic en una etapa diferent, de tranquilitat màxima. Faig la mateixa feina, però sense agobiar-me pel funcionament del Consell. Ho faig tant bé com puc i si no va bé, mala sort. Tampoc faig res especialment productiu, vaig a nedar, córrer, a fer pilates, de tant en tant a Ioga i a classes de tibetà.

De moment el cicle continua, segueixo al Consell no sé per quan de temps, tot i que encara de vegades em venen ganes d’enviar currículums per anar a fer feina a Xina o Vietnam. Veurem el que ens depara el futur, el que sí tenc clar és que em costa digerir la burocràcia i o bé t’acostumes o pots començar a cercar una altra cosa…

En defintiva, si fós una al·lota li regalaria un ram de flors o li diria per anar a sopar. Sí crec que seria això millor, un bon sopar, el que penso fer per celebrar els meus dos anys i mig de relació amb el Consell, i ja de passada aprofitar que diumenge és el meu sant. No sóc cristià, sóc incatalogable, però si es tracta de celebrar no tenc miraments.