Re-flexions

Tailàndia és un d’aquests països atractius per al turisme. Amb molt de patrimoni cultural, amb patrimoni natural i paissatgístic, amb bona gastronomia, platges paridisíaques, selva tropical, massatges per menys de cinc euros, sense visat per als espanyols que hi van menys d’uns mes, i un lalrg etcètera.

Nosaltres esperàvem trobar un país massificat de turistes. Bangkok enorme i contaminada, molt renouera, Chiang Mai amb excursions per a turistes i les platges de Koh Phi Phi, Riley,… espectaculars (Ja hi tornarem). Si, però no.

M’explico, Bangkok em va recordar molt a Pekin. És una d’aquestes grans ciutats asiàtiques, efectivament contaminades i renoueres, però amb molta vida de carrer, molts temples, pagodes, i molt per recórrer. Més occidentalitzada que la primera però igualment atractiva. La meva sensació va ser positiva -llevat de Khao San. No vàrem veure molts de Wats, simplement ens vàrem perdre pels seus carrers, vàrem parlar amb els seus habitants, vàrem gaudir de la seva diversa gastronomia i vàrem anar de compres al mercat de Chatuchak.

Un apunt especial mereix el tràfic. Molt respectuosos són els conductors de Bangkok amb els vianants i semàfors. Em va sobtar que s’aturaven quan et veien caminar pel mig del carrer, davant un semàfor vermell i no vàrem veure perillar les nostres vides en cap ocasió (cosa que no podem dir de ciutats com Delhi, Pekin, Yangon o Mandalay). Així i tot, creuar no sempre és una feina fàcil.

El menjar, coent a matar i boníssim. Es pot menjar al carrer per menys d’un euro uns noodels (generalment Vermicelli) o al millor restaurant per cent euros. Tu tries el que vols. Nosaltres ho teníem clar:

Això per no parlar del menjar a l’airoport de Bangkok, gairebé igual que el de casa…

Però si alguna cosa em va cridar l’atenció fou l’escasa utilització de la bicicleta en relació a altres països asiàtics. Potser fou casualitat, però no hi ha comparació amb la Xina. Allà a cada carrer hi havia carril bici, i pleníssim. Supòs que el nivell adquisitiu de les dues capitals és diferent.

L’anunci de l’inici del Bicipalma al Diari de Mallorca ha estat un decepció. Si ahir vaig córrer a apuntar-me al nou servei, en principi limitat a unes cinc mil persones, i avui he comentat satisfet a la meva progenitora que el servei només costava cinc euros, avui he quedat estorat quan he llegit que costaria més o manco el que un bitllet d’autobús segons el Regidor Hila. Això si, ja per després de les eleccions (ejem) o, segurament pel 2012.

És a dir, 65 cèntims per tenir el privilegi de poder emprar una bicicleta municipal durant mitja hora. Clar, hi ha d’haver una empresa concessionària i ha de guanyar els seus doblerets. Avui en dia no estam per prestar serveis a les institucions públiques…

Ràpidament se m’ha acudit fer càlcus del que em costarà emprar la bicicleta per anar a fer feina. Si tenim en compte que s’ha d’anar i tornar durant posem vint dies al mes durant dotze mesos són 440 viatges. Això vol dir 286 euros a l’any en viatges, només per anar a fer feina. Vaja, que em puc comprar una bona bicicleta -millor que la que tenc actualment- cada any pel mateix preu.

A continuació teniu el preu del servei a altres ciutats:

1. Alacant: 30,52 euros a l’any Alabici
2. Barcelona: 29,66 euros a l’any Bicing
3. Bilbao: De moment gratuït, després uns 20 euros Bilbon Bizi
4. Burgos: Gratuït Bicibur
5. Pamplona: Gratuït (Nbici)
6. València: 18 euros a l’any (Valenbisi)
7. Sevilla: 25 euros a l’any (SEVici)

Senyors de l’Ajuntament de Palma, sigui qui sigui el qui governi després de les eleccions, no convendria que és replantejassin el preu del servei?…