Re-flexions

A l’estil d’Un que passava, us detallo a continuació les meves lectures del 2010:

1. Tan, Amy. La hija del curandero. Barcelona : Plaza & Janés , [2001] [Em va fer passar una bona estona]
2. Sijie, Dai. Balzac i la petita modista xinesa. Barcelona : Edicions 62, 2007 [Sobre la revolució cultural xinesa. Un llibre curt i entretingut. N'esperava més, potser aquest és el problema]
3. Fischer, Tibor. Filosofia a mano armada. Barcelona : Tusquets, 1997 [Entretingut i molt irònic]
4. See, Lisa. Flor de neu i el ventall secret. Barcelona : Edicions 62, 2006 [amor, tradició, Xina, Nushu, embenat dels peus,... No et canviarà la vida però probablement la faci més rica. Teniu el comentari al bloc]
5. Spiegelman, Art. Maus: Relato de un superviviente. Barcelona : Random House Mondadori, 2007 [Per perdre la virginitat en el món del còmic havia de ser amb aquest títol. Imprescindible]
6. Vidal, Pau. Homeless. Barcelona : Empúries, 2003 [Una mica d'història de Barcelona, la que no surt als llibres de text]
7. Boyne, John. El noi del pijama de ratlles. Barcelona : Empúries, 2009 [Els camps de concentració des de l'altra perspectiva. Bo, sense més]
8. Valentí, Helena. La dona errant. Barcelona : Laia, 1986 [Curteta i fàcil de llegir]
9. Iniesta, Roberto. El viaje íntimo de la locura. Gernika : El hombre del saco, 2009 [Una al·legat a viure el present, una ratllada, llegir Extremoduro]
10. Rammstedt, Tilmann. Un cuento chino. Barcelona: El Aleph Editores, 2009 [Entretingut, com ja vaig dir]
11. Sánchez, Enrique. Historias negras. Barcelona : Glénat, cop. 2009 [Històries fosques. Un còmic excel·lent]
12. Piña, Román. Stradivarius Rex. Palma : Sloper, 2009 [Al bloc n'he parlat i no em vull repetir]
13. Mendoza, Eduardo. El asombroso viaje de Pomponio Flato. Madrid : Seix Barral, 2008 [Al club de lectura una dona va dir, no pasé de las 20 páginas, después de Madame Bovary esto me ha parecido ridículo. Jo diria que és absurd, però irònic a més no poder]
14. Crumb, Robert. Kafka. Barcelona : La Cúpula, cop. 2010 [Biografia de l'escriptor en forma de còmic. Tant el text com el dibuix són de gran qualitat. Recomanable]
15. Auster, Paul. Bogeries de Brooklyn. Barcelona : Edicions 62, 2006 [Entretinguda, dolça i propera]
16. Murakami, Haruki. Tòquio blues. Barcelona : Empúries, 2005 [Ha estat un any d'inicis, Murakami, Auster, Eduardo Mendoza, Tom Sharpe i el còmic. quina millor forma de fer-ho que amb els més recomanats? Aquest és excel·lent]
17. Sharpe, Tom. Las tribulaciones de Wilt. Barcelona : RBA, cop. 1993 [Comèdia absurda, irònica i entretinguda]
18. Hernández, Felipe. Les serps cegues. Palma : Inrevés, 2010 [Llegint coses de casa recomanades per en Joan Miquel de Norma]
19. Schlink, Bernhard. El lector. Barcelona : Columna, 2009 [Sobre el nazisme a Alemània durant la segona guerra mundial, una altra forma de veure les coses poc habitual. Recomanable]
20. Murakami, Haruki. Kafka a la platja. Barcelona : Empúries, 2006 [Després de Tòquio blues esperava amb ànsia aquest segon títol. Si l'altre era bo aquest em va encantar. Més complicat, fantàstic però per a mi, excel·lent]
21. Kundera, Milan. La insoportable levedad del ser. Barcelona : Tusquets, 2008 [Un alt motiu em va portar a llegir el títol, vaig veure que una monitora de natació l'estava llegint i em vaig decidir. Com em va dir una senyora a l'avió quan el va veure, "Nosotros nos creímos lo que nos contaban del comunismo y la decepció fue mayor. Entonces entendimos que no podríamos cambiar el mundo". La nostra generació és hereua d'aquest pensament...]
22. Glattauer, Daniel. Contra el viento del Norte. Madrid : Alfaguara, 2010 [Després d'una temporada sense llegir i de les recomanacions, esperaba trobar-me quelcom millor. Una història d'amor? per correu electrònic. Una altra forma de comunicació]
23. Martin, George R.R. Juego de tronos. Barcelona :  Gigamesh, 2008 [Només apte per a frikis. Primer llibre de Canción de hielo y fuego]
24. Mutarelli, Lourenço. El doble de cinco. Barcelona : Devir, 1999 [Per casualitat comprat en diumenge en una fireta. Un encert]
25. Uribe, Kirmen. Bilbao-New York-Bilbao. Barcelona : Seix Barral, 2010 [Història dolça i propera. Recomanable]

Els que estic llegint ara mateix, El salze cec i la dona dormida (Llibre de relats de Murakami), El segon volum de Canción de hielo y fuego i El rey del Ponto de Lorenzo Mutarelli.

El fet viscut no és igual al fet recordat, fins aquí una obvietat. La memòria no guarda exactament totes les nostres vivències, amb el seu context, una per una perquè no hi hauria lloc suficient al nostre cervell. A més, tanta informació ens faria tornar boigs.

Però, a banda de la reducció d’informació també hi succeeix una modificació del fet viscut. És a dir, canviam allò que ens va passar, el tergiversam, ja sigui per por, per amor, per ràbia, per facilitar-nos la vida o simplement perquè sí.

No vos ha passat mai trobar-vos amb una ex-parella i quan parlau un s’enrecorda de les coses bones i l’altre de les dolentes, i fins i tot dels mateixos fets queden sensacions desiguals?. Òbviament no només és culpa de la memòria, potser a l’hora de viure el moment també va ser diferent per a tots dos.

El cas és que, llegint una reflexió a El lector, de Bernhard Schlink, em va donar què pensar. Aquesta deia que com era possible que havent viscut una relació sentimental satisfactòriaen la major part del temps ens quedi un mal record per culpa d’un final desagradable? Posa per cas que durant anys has estat feliç però després t’assabentes que la teva parella va tenir una relació extramatrimonial els darrers mesos, perquè hauria això d’esborrar la felicitat viscuda els anys anterios o negar-la directament?

Modificam el que ens passa, ja sigui de forma conscient o inconscient suposo que com a recurs per a la pròpia supervivència. Generam així un món paral·lel. Diríem que del mateix fet hi ha tres móns, els dos móns generats pels implicats a la seva ment i el que va succeir en el moment. A no ser que sigui un somni, amb la qual cosa només hi ha un món autèntic, el somniat. (bé, no entré amb més divagacions filosòfiques ni existencialistes)

Personalment quan ho he deixat amb una al·lota llanço tot el que tenc d’ella, començant pels records i després a mesura que passa el temps, si puc recuperar alguna cosa ho intento. Aquesta és el mecanisme que he establert per a aquests casos, oblidar per no patir i recordar només quan es pot fer des de fora. I sa veritat és que amb el temps he desenvolupat una capacitat innata per oblidar, potser afavorida per una capacitat innata i per la mala vida de la joventut.

És per això que no tenc gairebé res de les anteriors relacions, només els records, tan tergiversats com els d’elles…