Re-flexions

Si d’una cosa no ens lliuram els illencs que volem volar a altres continents és de les escales. Els vols intercontinentals parteixen des de Madrid o Barcelona. La primera dificultat és aconseguir uns horaris de les connexions dignes. Normalment et veus obligat a passar una nit a la ciutat esmentada per partir al dia següent al matí, tal com ens va succeir a nosaltres.

També s’ha de dir que és una bona escusa per pegar-te un bon sopar i aprofitar per despedir-te del pa, formatge i les ensalades tal com nosaltres les coneixem. No obstant això, vàrem sopar a un restaurant siri anomenat Amrit que no va estar gens malament. Ara bé, si voleu el consell, no mengeu res que porti sigrons si heu de passar-vos més de quince hores volant. No comments…

El nostre vol sortia de Barcelona cap a Istambul i durava unes tres hores. Després teníem una estona d’espera a l’airoport d’Istambul (que al final no va ser tal donades les dimensions de l’airoport) per partir cap a Bangkok.

En primer lloc dir que Turkish Airlines va resultar una excel·lent companyia. Puntual, amables, amb avions relativament amples i amb un servei de menjar boníssim, tot i que això també és un problema. Si, tant de menjar quan l’únic que has fet és estar assegut durant hores és terrible. Sempre hi havia un plat de pasta o quelcom a escollir del país on es vola (Menjar turc en primer lloc i tailandés en segon).

L’airport de Barcelona és molt gran, la nova terminal ha millorat quant a restaurants. Ja ens el començam a conèixer de tant de visitar-lo. Vàrem pegar una mossegada abans de partir -un saltejat fet al wok, si no record malament- i cap a Istambul. El d’Istambul és més gran que el de Barcelona, però per sobre d’això dir que és d’una diversitat impresionant.

Gent de totes les races i colors, dones amb Burca, estrangeres espectacules, occidentals amb joves asiàtiques (molt comú a Tailàndia), turistes de motxila -com nosaltres-, “jeques” àrabs amb el seu sèquit, subsaharians,… tot plegats i en perfecte harmonia. Entre tanta gent no ens vàrem perdre, però deixàrem oblidat el mòbil alliberat que portàvem (vàrem caure en el parany de Vodafone depenent de les seves “mòdiques” tarifes a Tailàndia. Veig que no som els únics insatisfets amb la companyia).

Però si l’airoport dIstambul és gran, el de Bangkok encara ho sembla més. Potser amb una disposició més organitzada i molt semblant a qualsevol airoport internacional. I ben comunicat amb el centre de Bangkok amb tren i metro o Skytrain. Nosaltres vàrem decidir reservar un hostal -sobrevalorat. Si heu d’anar a Bangkok negociau els preus per correu electrònic- al costat de l’estació de Hua Lampong.

L’airoport està molt ben indicat i es pot arribar sense haver de demanar. A més a més no hi ha molts pesats oferint-te tota mena de serveis. Només haureu de patir taxistes si anau a Kao San, un gueto de turistes a Bangkok. Nosaltres amb metro i tren en una hora vàrem arribar a lloc. No és econòmic (euro i mig o dos euros ambdues coses) però és còmode i vas fresquet.

I així va concloure la nostra combinació de vols i ruta pel món. Ja podíem descansar per anar a obtenir el visat per a Myanmar al dia següent. Posteriorment tornaríem a l’airport de Bangkok per anar i tornar de Myanmar amb AirAsia (gran companyia també). Allà descobrirem un restaurant amb menjar occidental de luxe (per qualitat) i que el Dragon Fruit no té gust de res (tot i ser d’una textura agradable).

A trenta-cinc graus, a les dotze del migdia en ple mes de juliol a Barcelona no es sent ni una ànima. La ciutat està tranquila, gairebé morta en ple dissabte. No es veuen senyores amb carretons cap al mercat, ni gent que torna de marxa, només uns nins jugant al jardí mentrestant els pares vigilen i un grup de gent al costat d’una font, asseguts mentrestant les seves mascotes corren i juguen pel parc.

Tot i estar a l’ombra fa calor, l’ideal seria beure-se una cervessa però després un se n’empanadeix. Veig un royboos a la taula, d’això se’n diu massoquisme. Diuen que la beguda ha d’estar a una temparatura semblant a la nostra corporal, així el cos l’assimila millor.

Que diguin el que vulguin, per mi això és massoquisme. Tampoc em puc queixar, potser en sentit contrari no estaria per aquí, enganxat a n’aquesta orella i de camí cap el coll. És una pura qüestió de gravetat, surto de la pell i vaig baixant poc a poc.

Ho sé, no és una vida apassionant. Nèixer, regalimar i acabar al terra o a un mocador. Quina poca classe, emprar un mocador per a aixugar-se.  No té senti, suar és natural. Si mengem, dormin, cagam i pixam, que voleu que hi faci. La vida és això, la resta és només ornament per sentir-se més important.

Vull deixar clar que no parlo per mí, jo sóc harmonia en estat pur. Neixo per un procés natural i acabo tornant a la natura un cop feta la meva feina, refriger el cos humà. És cert que no tots som iguals, ni molt manco. L’olor corporal canvia segons les persones. Si es beu poca o molta aigua, alcohol, cafè, si és menja coent, sucres, greixos,…

Aquí el que interessa és que sóc natura, venc de la vida i em transformaré en vida quan arribi al terra. Per això no soporto aquests esnobs que s’aixuguen la suor amb mocadors. Tallen el nostre procés vital. No és que sigui budista, ni cregui en les reencarnacions, el Karma i aquestes coses. No espero ser en una propera vida un animal per, després d’unes quantes existències, convertir-me en  en un èsser humà ni molt manco un Bodhisattva o similar. Només que crec que el món s’ha tornat boig. Menjar, beure, follar, cagar, pixar, SUAAAAAAR, He dit pixar? Això és vida i deixau-vos de tonteries.

Observo bocabadat com tots aquests grans edificis oprimeixen els arbres, com el trànsit ofega els ocells, com el renou fa fugir els insectes. Còm podria algú viure aquí per pròpia iniciativa, sense verdesca, sense el renou dels ocells, o dels grills. sense cagades de vaca, sense torrents ni rius, sense moscars, ni rates de camps, sense escarabats.

Per això vull anar a parar al terra d’aquest parc, per tornar a la natura el que l’èsser humà innocentment vol robar. Si tengués còs humà o animal, ara correria amb els cans del parc, em ficaria a la font i em refrescaria, esquitant per tot arreu. Em fregaria pel terra, tornaria a banyar-me i somriuria, somriuria sense aturar.

Això és el que crec, vist des de la meva perspectiva. Què fàcil és opinar sobre els altres pensareu, però és que opinar sobre mi mateix dóna per poc, esper que m’entengueu.

Mentrestant, a dos pams de distància el cervell funciona molt aviat per ser dissabte: etíop, Barcelona, menjar amb ses mans, Índia, només la ma dreta, l’esquerra és impura, procura no pensar, peix cruu, molta calor, cuinar al vapor, metro, Murakami… El deixarem estar amb les seves coses. Si no vos sap greu, parlau en veu baixa.

(Corregit per un problema amb l’article)