Re-flexions

Les dones a la major part de les societats han tengut una història difícil, generalment discriminades i maltractades. De fet encara és produeix aquesta discriminació a la societat occidental, suposadament la més moderna i evolucionada del món.

No obstant, en el meu cas procur fugir de segons quines lectures i conferències, tot i que alguns cops em toqui “pringar”, com em va passar amb el discurs de Gemma Lienas a les II Jornades d’animació a la lectura, que no em va agradar gens (més que res fora de lloc). No és que em molesti aquesta reivindicació, és que crec que s’ha perdut una mica el nord en aquest sentit i que de vegades algunes persones criminalitzen a tothom i enlloc d’avanaçar retrocedeixen.

Sabia que Flor de Neu i el ventall secret, de Lisa See, tractava la tortura que suposava per a les nines xineses el procés d’embenat dels peus per a reduir-los en tamany, però em feia moltes ganes llegir-lo. I vos puc assegurar que no m’ha decebut, boníssim però dur, molt dur.

Realment encara és pitjor del que pensava, terrible que et contin com fermaven els dits dels peus fins atracar-los als talons, per posteriorment obligar-les a caminar perquè se’ls trencassin els ossos dels dits.

Aquest procés era llarg i durant tot aquest temps les nines no podien sortir de les seves habitacions. Quedaven recloses gairebé de per vida a quatre parets, primer la dels seus pares i després les de la família del seu marit.

Però el que més m’ha impactat és el tracte en general que rebien les dones, simples objectes. De fet en molts casos els pares evitaven agafar “carinyo” a les filles perquè tanmateix acabaran lluny de la casa paterna.

Però el pitjor és saber que les seves vides estaven predeterminades, que el futur en una societat tan tradicional (supòs que per herència dels confucinas) no depèn d’un mateix sinó del que les normes i altres persones diuen que han de ser.

Flor de neu i el ventall secret és una història molt dolça, però dura, de dues dones unides de per vida com a laotongs des de petites. Una unió molt especial, que a occident qualificaríem com a lèsbica però amb els seus matissos. Relació que era totalment normal i acceptable per la societat de llavors.

El llibre és un reflex de la Xina rural de mitjan segle XIX, de la cruesa de la rebel·liò dels taiping, de la rigidesa d’aquesta societat, del que suposava viure i treballar al camp, de les supersticions, dels efectes de l’opi, del nushu, etc.

En definitiva, una excel·lent novel·la històrica que et fa sentir, que et transporta a un altre món, a vegades maravellós i d’altres terrible. Un món desconegut i del qual t’agradaria canviar moltíssimes coses, pegar un crit i quatre clotellades a algun personatge,  però que només pots observar des de la llunyania i potser fins i tot reflexionar sobre el comportament social de l’ésser humà.

Segueixo pensant el mateix, quan més ens volem diferenciar de la resta d’animals, pitjor ens va.

NOTA FINAL: A l’edició en castellà que es diu El abanico secreto, vos recoman que no vos llegiu el text de la coberta posterior. Et conta un esdeveniment que succeeix pràcticament al final de l’obra (a la pàgina 280 de 315)