Re-flexions

Tailàndia és un d’aquests països atractius per al turisme. Amb molt de patrimoni cultural, amb patrimoni natural i paissatgístic, amb bona gastronomia, platges paridisíaques, selva tropical, massatges per menys de cinc euros, sense visat per als espanyols que hi van menys d’uns mes, i un lalrg etcètera.

Nosaltres esperàvem trobar un país massificat de turistes. Bangkok enorme i contaminada, molt renouera, Chiang Mai amb excursions per a turistes i les platges de Koh Phi Phi, Riley,… espectaculars (Ja hi tornarem). Si, però no.

M’explico, Bangkok em va recordar molt a Pekin. És una d’aquestes grans ciutats asiàtiques, efectivament contaminades i renoueres, però amb molta vida de carrer, molts temples, pagodes, i molt per recórrer. Més occidentalitzada que la primera però igualment atractiva. La meva sensació va ser positiva -llevat de Khao San. No vàrem veure molts de Wats, simplement ens vàrem perdre pels seus carrers, vàrem parlar amb els seus habitants, vàrem gaudir de la seva diversa gastronomia i vàrem anar de compres al mercat de Chatuchak.

Un apunt especial mereix el tràfic. Molt respectuosos són els conductors de Bangkok amb els vianants i semàfors. Em va sobtar que s’aturaven quan et veien caminar pel mig del carrer, davant un semàfor vermell i no vàrem veure perillar les nostres vides en cap ocasió (cosa que no podem dir de ciutats com Delhi, Pekin, Yangon o Mandalay). Així i tot, creuar no sempre és una feina fàcil.

El menjar, coent a matar i boníssim. Es pot menjar al carrer per menys d’un euro uns noodels (generalment Vermicelli) o al millor restaurant per cent euros. Tu tries el que vols. Nosaltres ho teníem clar:

Això per no parlar del menjar a l’airoport de Bangkok, gairebé igual que el de casa…

Però si alguna cosa em va cridar l’atenció fou l’escasa utilització de la bicicleta en relació a altres països asiàtics. Potser fou casualitat, però no hi ha comparació amb la Xina. Allà a cada carrer hi havia carril bici, i pleníssim. Supòs que el nivell adquisitiu de les dues capitals és diferent.

Si d’una cosa no ens lliuram els illencs que volem volar a altres continents és de les escales. Els vols intercontinentals parteixen des de Madrid o Barcelona. La primera dificultat és aconseguir uns horaris de les connexions dignes. Normalment et veus obligat a passar una nit a la ciutat esmentada per partir al dia següent al matí, tal com ens va succeir a nosaltres.

També s’ha de dir que és una bona escusa per pegar-te un bon sopar i aprofitar per despedir-te del pa, formatge i les ensalades tal com nosaltres les coneixem. No obstant això, vàrem sopar a un restaurant siri anomenat Amrit que no va estar gens malament. Ara bé, si voleu el consell, no mengeu res que porti sigrons si heu de passar-vos més de quince hores volant. No comments…

El nostre vol sortia de Barcelona cap a Istambul i durava unes tres hores. Després teníem una estona d’espera a l’airoport d’Istambul (que al final no va ser tal donades les dimensions de l’airoport) per partir cap a Bangkok.

En primer lloc dir que Turkish Airlines va resultar una excel·lent companyia. Puntual, amables, amb avions relativament amples i amb un servei de menjar boníssim, tot i que això també és un problema. Si, tant de menjar quan l’únic que has fet és estar assegut durant hores és terrible. Sempre hi havia un plat de pasta o quelcom a escollir del país on es vola (Menjar turc en primer lloc i tailandés en segon).

L’airport de Barcelona és molt gran, la nova terminal ha millorat quant a restaurants. Ja ens el començam a conèixer de tant de visitar-lo. Vàrem pegar una mossegada abans de partir -un saltejat fet al wok, si no record malament- i cap a Istambul. El d’Istambul és més gran que el de Barcelona, però per sobre d’això dir que és d’una diversitat impresionant.

Gent de totes les races i colors, dones amb Burca, estrangeres espectacules, occidentals amb joves asiàtiques (molt comú a Tailàndia), turistes de motxila -com nosaltres-, “jeques” àrabs amb el seu sèquit, subsaharians,… tot plegats i en perfecte harmonia. Entre tanta gent no ens vàrem perdre, però deixàrem oblidat el mòbil alliberat que portàvem (vàrem caure en el parany de Vodafone depenent de les seves “mòdiques” tarifes a Tailàndia. Veig que no som els únics insatisfets amb la companyia).

Però si l’airoport dIstambul és gran, el de Bangkok encara ho sembla més. Potser amb una disposició més organitzada i molt semblant a qualsevol airoport internacional. I ben comunicat amb el centre de Bangkok amb tren i metro o Skytrain. Nosaltres vàrem decidir reservar un hostal -sobrevalorat. Si heu d’anar a Bangkok negociau els preus per correu electrònic- al costat de l’estació de Hua Lampong.

L’airoport està molt ben indicat i es pot arribar sense haver de demanar. A més a més no hi ha molts pesats oferint-te tota mena de serveis. Només haureu de patir taxistes si anau a Kao San, un gueto de turistes a Bangkok. Nosaltres amb metro i tren en una hora vàrem arribar a lloc. No és econòmic (euro i mig o dos euros ambdues coses) però és còmode i vas fresquet.

I així va concloure la nostra combinació de vols i ruta pel món. Ja podíem descansar per anar a obtenir el visat per a Myanmar al dia següent. Posteriorment tornaríem a l’airport de Bangkok per anar i tornar de Myanmar amb AirAsia (gran companyia també). Allà descobrirem un restaurant amb menjar occidental de luxe (per qualitat) i que el Dragon Fruit no té gust de res (tot i ser d’una textura agradable).

Esper els lectors d’aquest article, previsiblement uns cinc, no es sentin ofesos pel to sarcàstic d’aquest article i que entenguin que es tracta d’un context de crisi, qui sap estam davant de la fi del món. El dimoni s’ha apoderat del poder mundial i es dedica a fer vudú sobre els seus habitants.

Si el “nostre” maravellós president del govern es reuneix amb els trenta-set empresaris més importants i els “regala” els airoports, el dia que es reuneixi amb Nacho Vidal la venda de vaselina augmentarà notablement en aquest país. Com diu Miquel Payeras al Balears, que cada cop es llegeix menys però m’agrada més,això ja no ho salva ni en Rubalcaba.

Ahir vaig tenir un mal son, vaig veure el cap de Govern anunciant més mesures pel bé del país, amb una rialla d’orella a orella. El pobre era només una titella, un emisari de males notícies. El món tal com el coneixem ha de desaparèixer el 2012. Vos donaré un consell si voleu estar preparats, mirau el sol tots els matins i horabaixes. D’aquesta manera no dependrem del menjar igual que ara, l’astre ens alimentarà i això no hi ha ningú que ho pugui evitar, malgrat una dona de Vigo se’n proclami propietària.

Però tornant al present tangible (Tothom sap que això és allò que ens diuen a la premsa i notícies, fonts inesgotables de sabiduria), el pitjor de tot és que el govern actual està fent bo fins i tot al de n’Aznar, que avui es publica que es plantejaria tornar per a salvar al país de la desesperació generant l’efecte invers a l’enunciat. Aquí hi ha una cosa clara, si ens governen les empreses és igual qui posi la cara al capdevant, al cap i a la fi t’acabaran fotent per tots els costats.

Jo em deman on està la línia de separació entre esquerra i dreta quan en anys de bonança es donaven ajudes sense mirar prim (ni parlar-ne de progressivitat, d’allò que en diuen pagar menys el que menys té), quan es privatitza allò públic, quan s’ataca de forma indiscriminada al funcionaritat per endeblir l’Estat, i ho fa l’”esquerra”.

La tàctica que empren és molt simple, desprestigien un sector per després fotre-li ratallades importants. És igual que siguin controladors aeris, pilots, funcionaris, professors,… mala publicitat des dels nostres mitjans de comunicació i després ratallada aplaudida.

Els mercats, un conjunt de xifres que pugen i davallen sense que la major part dels mortals entenguem el motiu, quan senten les mesures anticrisi s’enravenen. I parlo en masculí perquè els mercats són ELS, mascles que es corren caga vegada que es retallen els sous, les pensions, que pugen els beneficis dels bancs, etc.

Però tranquil·litat, ara s’atraca el nadal i la loteria ens farà rics a tots. Loteria, per cert, que també es privatitza. Coses de la vida. Jo enguany hi he jugaré unes 60 euros amb els dits creuats, més que res per això del pensament positiu (vegeu El secret). A mi em funciona, cada dia aparc davant ca meva. Bé, supòs que el fet que hagin posat ORA ajuda…

Per sort encara ens queden festius per gaudir i ponts per anar de viatge a gaudir de la gastronomia espanyola i ja de passada col·laborar a ampliar l’iconografia de Guaitatu.