L’arribada a l’airoport ja fou especial., era petitíssim, només dues cintes en total i una sala d’espera. Per sortir has de passar dos controls on se’t demanen tota mena de coses. Allà uns quants treballadors d’hostals esperant per agafar clients del nostre vol (no crec que n’hi hagi molts cada dia) entre policies i militars armats.

Yangon era la capital antiga, amb un patrimoni monumental important. Destacaria la Shwedagon Paya, una”estupa” impresionant envoltada de temples. Allà aprifaràrem per fer alguna fotografia:

Però el que realment em va sorprendre és l’escassa quantitat d’estrangers a la ciutat. En prou feines en vèrem uns quants. Això també feia que els mateixos birmàns es mostrassin sorpresos i majorment encantats amb la teva presència. Això sí, en cap moment vàrem sentir cap tipus de perill.

L’esport nacional era el Chin-Lone, que es jugava amb una pilota de bambú o similar i els homes es van passant la pilota amb els peus sense que toqui el terra. També n’hi havia que hi jugaven amb un xarxa com si fós Volley ball.

La vida quotidiana es realitza al carrer, que es troba en un estat de conservació pèssim ja que l’estat només inverteix el que ingressa en armes i sous de policies i militars. Els mercats són allà enmig i presenten poca diversitat de verdura i de fruita però de gran qualitat, per norma general. La carn i el peix però estava en un estat de conservació terrible (feia molta calor) i vàrem decidir no menjar-ne la major part del temps.

Per a la conservació es feia una pasta negra de peix, que empraven per a condimantar els aguiats i sopes, però que féia molt mala olor, gairebé tanta com els Durians.

També n’hi havia que jugaven a les cartes i daus:

Però si una cosa fou estranya va ser el canvi de moneda. Els bancs són del govern corrupte i el canvi és molt però que molt dolent. Si vols canviar has d’anar al mercat i trobar el millor canvi. La sensació d’estar fent quelcom il·legal t’acompanya, però al final conseguirem canviar els nostre euros a 1050 Kyats després de negociar una bona estona i d’evitar que ens enganassin una vegada. Per sort encara són molt innocents per manca de turisme.

El menjar, molt bo i econòmic, igual que l’allotjament (4-5 euros el vepre amb berenar inclòs i boníssim). El millor de tot, els mangos i les pinyes. No n’hem tornat a tastar a cap país de tan bons.

A Yangon també aprenguérem que els locals no paguen el mateix que tú. El govern cobra un impost per cada cosa que el turista consumeix, per això t’ho cobren tot més car. Tot allò que el govern control·la és una estafa, com per xemple el transport, en molt mal estat i caríssim per als occidentals.

En avió anàrem a Mandalay, la capital. Volàrem amb Air Mandalay, amb un avió antic italià però que per sort ens portà a bon lloc.

La capital estava molt més desenvolupada, amb molt més edificis grans oficials. Allà està la seu del govern i les gran empreses que estan sota el control dels militars i familars. Uns dies abans hi va haver 3 atemptats sense ferits, el govern deia que havia estat la guerrilla però la població et comentava que probablement era el propi govern el que feia aquestes coses.

En tot cas la imatge que millor identifica Mandalay és la següent:

Això és Birmània, la gran desconeguda:

La vida allà és així, molt pausada, amb molta misèria i amb una rialla d’orella a orella. Ah, que se m’oblidava. Allà es mossega una mescla de tabac amb fruites i espècies que els deixa les dents destrossades. Sembla que tenen sang a la boca i l’escupen tot el dia. El terra està ple d’escopinades vermelles.

El millor de Mandalay, el pont d’Amarapura:

I un restaurant nepalí on feian un menjar espectacular, asseguts a taburets d’un pam d’alt enmig del carrer… I les noves amistats que ens acompanyaren fins a Tailàndia i que podreu trobar al bloc de na Gemma.

El pitjor de tot, les hores d’autobús amb seients per a gent que medeix 1,60 i l’estat de les carreteres, a més dels constants controls i comissions de la policia. Coses de les dictadures…

Nosaltres esperàvem trobar un país massificat de turistes. Bangkok enorme i contaminada, molt renouera, Chiang Mai amb excursions per a turistes i les platges de Koh Phi Phi, Riley,… espectaculars (Ja hi tornarem). Si, però no.

M’explico, Bangkok em va recordar molt a Pekin. És una d’aquestes grans ciutats asiàtiques, efectivament contaminades i renoueres, però amb molta vida de carrer, molts temples, pagodes, i molt per recórrer. Més occidentalitzada que la primera però igualment atractiva. La meva sensació va ser positiva -llevat de Khao San. No vàrem veure molts de Wats, simplement ens vàrem perdre pels seus carrers, vàrem parlar amb els seus habitants, vàrem gaudir de la seva diversa gastronomia i vàrem anar de compres al mercat de Chatuchak.

Un apunt especial mereix el tràfic. Molt respectuosos són els conductors de Bangkok amb els vianants i semàfors. Em va sobtar que s’aturaven quan et veien caminar pel mig del carrer, davant un semàfor vermell i no vàrem veure perillar les nostres vides en cap ocasió (cosa que no podem dir de ciutats com Delhi, Pekin, Yangon o Mandalay). Així i tot, creuar no sempre és una feina fàcil.

El menjar, coent a matar i boníssim. Es pot menjar al carrer per menys d’un euro uns noodels (generalment Vermicelli) o al millor restaurant per cent euros. Tu tries el que vols. Nosaltres ho teníem clar:

Això per no parlar del menjar a l’airoport de Bangkok, gairebé igual que el de casa…

Però si alguna cosa em va cridar l’atenció fou l’escasa utilització de la bicicleta en relació a altres països asiàtics. Potser fou casualitat, però no hi ha comparació amb la Xina. Allà a cada carrer hi havia carril bici, i pleníssim. Supòs que el nivell adquisitiu de les dues capitals és diferent.

També s’ha de dir que és una bona escusa per pegar-te un bon sopar i aprofitar per despedir-te del pa, formatge i les ensalades tal com nosaltres les coneixem. No obstant això, vàrem sopar a un restaurant siri anomenat Amrit que no va estar gens malament. Ara bé, si voleu el consell, no mengeu res que porti sigrons si heu de passar-vos més de quince hores volant. No comments…

El nostre vol sortia de Barcelona cap a Istambul i durava unes tres hores. Després teníem una estona d’espera a l’airoport d’Istambul (que al final no va ser tal donades les dimensions de l’airoport) per partir cap a Bangkok.

En primer lloc dir que Turkish Airlines va resultar una excel·lent companyia. Puntual, amables, amb avions relativament amples i amb un servei de menjar boníssim, tot i que això també és un problema. Si, tant de menjar quan l’únic que has fet és estar assegut durant hores és terrible. Sempre hi havia un plat de pasta o quelcom a escollir del país on es vola (Menjar turc en primer lloc i tailandés en segon).

L’airport de Barcelona és molt gran, la nova terminal ha millorat quant a restaurants. Ja ens el començam a conèixer de tant de visitar-lo. Vàrem pegar una mossegada abans de partir -un saltejat fet al wok, si no record malament- i cap a Istambul. El d’Istambul és més gran que el de Barcelona, però per sobre d’això dir que és d’una diversitat impresionant.

Gent de totes les races i colors, dones amb Burca, estrangeres espectacules, occidentals amb joves asiàtiques (molt comú a Tailàndia), turistes de motxila -com nosaltres-, “jeques” àrabs amb el seu sèquit, subsaharians,… tot plegats i en perfecte harmonia. Entre tanta gent no ens vàrem perdre, però deixàrem oblidat el mòbil alliberat que portàvem (vàrem caure en el parany de Vodafone depenent de les seves “mòdiques” tarifes a Tailàndia. Veig que no som els únics insatisfets amb la companyia).

Però si l’airoport dIstambul és gran, el de Bangkok encara ho sembla més. Potser amb una disposició més organitzada i molt semblant a qualsevol airoport internacional. I ben comunicat amb el centre de Bangkok amb tren i metro o Skytrain. Nosaltres vàrem decidir reservar un hostal -sobrevalorat. Si heu d’anar a Bangkok negociau els preus per correu electrònic- al costat de l’estació de Hua Lampong.

L’airoport està molt ben indicat i es pot arribar sense haver de demanar. A més a més no hi ha molts pesats oferint-te tota mena de serveis. Només haureu de patir taxistes si anau a Kao San, un gueto de turistes a Bangkok. Nosaltres amb metro i tren en una hora vàrem arribar a lloc. No és econòmic (euro i mig o dos euros ambdues coses) però és còmode i vas fresquet.

I així va concloure la nostra combinació de vols i ruta pel món. Ja podíem descansar per anar a obtenir el visat per a Myanmar al dia següent. Posteriorment tornaríem a l’airport de Bangkok per anar i tornar de Myanmar amb AirAsia (gran companyia també). Allà descobrirem un restaurant amb menjar occidental de luxe (per qualitat) i que el Dragon Fruit no té gust de res (tot i ser d’una textura agradable).

He de dir que vaig preparar aquest viatge com cada any. Vaig anar a comprar roba esportiva Decathlon (uns quatre o cinc viatges ja que sempre oblides coses) i el material més específic a Es Refugi. Quant a les vacunes, una visita a Sanitat Exterior i un parell a la metgesa de capçalera.

L’entrevista amb la metgesa de Sanitat Exterior sumament interessant. Quan va treure la quantitat de malalties i de vacunes recomanades per a Myanmar -especialment- i Tailandia ens vàrem quedar estorats. A les clàssiques hepatitis, febre tifoidees i ràbia, vàrem afegir la vacuna de l’encefalitis japonesa (caríssima i que a algunes comunitats sí paga la seguretat social però a nosaltres no) i la profilaxi contra la malària (que després vàrem deixar una mica abans del que tocava perquè na Laura tenia malsons i era fortíssima. S’ha de dir que la malària a Àsia no és la mateixa que a Àfrica, molt més mortal).

Per altra banda, jo vaig sortir amb la meva motxila Altus de quan tenia deu o quinze anys (tot i que després me’n deixaren una de millor a Barcelona, per sort per la meva esquena) i na Laura amb una Deuter que li varen regalar unes amigues. La motxila xulíssima, però no li va anar bé i finalment vàrem haver de canviar-nos-les.

Al final cada motxila pesa “només” dotze quilos més la petita que en devia fer quatre o cinc. I sence exagerar jo crec que hi havia dos quilos en medicaments i un quilo en tovalloletes. Les primeres les vàrem gastar a la meitat del viatge (no entrerem en detalls) però els medicaments encara perduren. Només els ibuprofenos de na Laura i el Malarone varen baixar una mica.

Els aspectes negatius de la preparació tenen a veure amb la telefonia. Jo m’havia informat sobre el viatge que havíem de fer, itineraris, menjar, recomanacions,… i un dels aspectes cabdals era la telefonia. Telefonar des de Myanmar no és possible, està censurat, i des de Tailandia és caríssim. Per això has de portar un mòbil alliberat i comprar-te una targeta al país.

Jo innocent pensava que seria simple, feia gairebé un any i mig que estava a Vodafone i pensava que per llei estaven obligats a alliberar-me el mòbil passat un any. Quan els vaig telefonar em digueren que no, que no m’havia acabat la permanència. Sort que tenia les coses clares i els vaig dir que a partir d’un any estaven obligats a fer-ho. Ah sí, “lo siento, tiene usted razón…”.

Llavors em digueren que telefonàs a Vodafone i demanàs l’IMEI, cosa que faig fer el mateix dia. Em donaren un número i em digueren que a partir del juliol m’alliberarien el mòbil (Uns vint dies després). Els vaig dir que ho necessitava abans, que me n’havia d’anar a Tailandia i que per favor m’ho tramitassin amb celeritat. Si no se preocupi, jo posaré aquí “urgent” em digueren dues treballadores de la casa (supòs que amb una rialla d’orella a orella).

El més graciós de tot és que ara em telefonen tot el dia oferint-me mòbils i descomptes. Coses d’aquests nous temps…

En definitiva, vaig demanar un mòbil antic de targeta i amb això vàrem arribar a Istambul, on ens vàrem perdre. Al final acabarem parlant molt poquet amb el meu mòbil a cinc eruos el minut (poc més em cobraren a l’esmentada empresa ja que els donaré de baixa ja mateix). Vodafone, mai més!!!

Aquestes etiquetes posteriorment serveixen per a recuperar la informació. Per tant, són bastant útils en aquest sentit. Ja se sap, els éssers humans tenidim a classificar-ho tot, a posar nom a tot allò que se’ns passi pel cap. és una forma d’estructurar-nos, de classificar-nos i fer molt més fàcil el govern.

En certa manera s’entén llavors que anem pel món posant etiquetes a la gent. el principal problema de les etiquetes és que no entenen de matissos, són simplificacions d’una realitat molt més complexa. Les podem emprar per a orientar-nos, però fora d’un text escrit no tenen més valor que aquest.

Hi ha gent que es pensa que el món és molt simple i que les etiquetes responen al contingut de la realitat. Tenc la meva teoria al respecte, i ara l’amollaré i me quedaré ben ample. Avís per anticipat, si vol vosté anar a fer una cafè és a temps, però depsrés torni, si no li sap greu.

Els pols oposats s’atreuen, diu la sabiduria popular. La dreta espanyola més extrema, franquista i medieval ja fa molt de temps que se’n va adonar que en una societat adulta, educada, respectuosa no hi tenia resa a fer. Ells durant molt de temps han intentant radicalitzar les postures i dividir entre els que estan amb mi o contra mi. Han fet molt per eliminar els matissos, sabedor que només en conflicte hi poden guanyar. Una persona enfadada o assustada és fàcil de manipular.

L’esquerra -i que quedi clar que empro termes com esquerra i dreta per fer-me entendre donat que això avui en dia és cada vegada pur imaginari- s’ha vist obligada a entrar dins aquesta dinàmica, l’etiquetatge és la norma avui en dia. El món és cada vegada més simple, les teories que s’hi senten són cada vegada més estúpides.

I tot això va començar amb un “discussió” al Facebook. Allà l’altre persona va acabar dient que si “vosalres, els d’esquerra” tal i si la dreta qual. Em va sorprendre la poca capatitat crítica que tenim en general. Ens han dit que hem de pertànyer a un bàndol o un altre i veim les maldats dels nostres com a mal menor. Els altres són encara pitjors.

Poques vegades he repetit el vot. Mai votaria a algú que crec que ho ha fet malament. Em sorprén la majoria absoluta del PP a Balears després de l’expoli de l’anterior legislatura i no em sorprén el càstic als socialistes, merescut en gran part. De què serveix la democràcia si tots som dels nostres i allà ens quedam passi el que passi?

Amb tot això em va sorgir un dubte existencial, sóc nacionalista? Alguns pensaran que sí, especialment si llegeixen la primera part de l’article (ja m’han etiquetat), d’altres, especialment si dic que he votat moltes vegades Esquerra Unida diran que no. Un prefessor d’Antropologia Social de la UIB deia que el nacionalisme sempre és egoïsta perquè parteix de la diferenciació amb la resta del món. M’identific amb el grup diferenciant-me de la resta de mortals (Segons el meu punt de vista amb una visió errònia i simplista de les coses).

M’agrada que es respectin les tradicions i cultures autòctones, m’agrada el català i el castellà (tot i que domino millor el segon), m’és igual viure a un lloc que es digui Mallorca, Catalunya o España, m’agrada la gent respectuosa, el menjar d’aqui i d’allà, un ensenyament públic que garanteixi que tothom sap parlar en castellà i català (de moment només possible si la llengua vehicular és el català ja que la situació del castellà és molt dominant), la pau, la igualtat i la justícia (en el sentit original del terme, no la comèdia que tenim ara),…

Potser si ens deixam de nomets i ens dedicam a coses útils ens anirà millor. Una simple i personal reflexió.

Doncs aquest llogaret es veié afectat per un govern -en aquest cas pepero- que atorgà una llicència a una constructora l’any 2001 per edificar primer tres adosats i després quatre més (estava previst fer-ne més).

L’associació de veïns -amb el recolzament de la pràctica totalitat dels veïns, llevat dels poc que hi tenen interessosp articulars…- presentà un contenciós administratiu contra la concessió de la llicència, que guanyà cinc anys després. No obstant això, els tres adosats ja estaven venuts i habitats. Els altres quatre s’aturaren a temps i s’hauran de destruir. A canvi l’Ajuntament ha compensat a la promotora atorgant la llicència de construcció per a un altre terreny del municipi.

Enmig d’aquest procés el municipi fou declarat BIC, cosa que en teoria hauria d’evitar futurs excessos en un futur. Un petit grup de gent ha pogut aturar la maquinària de la construcció. Una petita batalla s’ha guanyat gràcies a l’esforç d’un grup de gent, incansable?

Però la justícia té un preu. Que ningú es pensi que guanyar als tribunals és en aboslut rendible. Aquesta és la injustícia de la justícia. El que no juga amb els seus doblers té les de guanyar. No importa qui tingui raó, el que importa és que uns s’hi juguen les seves sopes i els altres els d’una institució pública (doblers de tots).

Així ha succeït a Ruberts, on la justícia ha anat donant la raó a l’associació de veïns però l’ha condemnada a treballs forçats durant més de vuit anys. Més de vint mil euros haurà costat tot el procés per a un petit grup de persones (una quarentena), que han hagut de lluitar a ritme de pa amb oli i música de franc per a tothom. Una altra vegada, gràcies a tota la gent que fa coques per vendre, que va a comprar menjar per regalar, que aporta productes per col·laborar, artistes que actuen a canvi de sopar i una camiseta, que ven llibres de segona ma,…

Però això no és tot, els que varen cometre les irregularitats a sobre se n’han beneficiat mentrestant si algú havia de pagar alguna indemnització era l’Ajuntament de Sencelles, endeutat fins al coll i ara amb un altre govern al capdavant. Vist això hauríem de replantejar-nos qui és el vertader guanyador d’aquest procés.

Si no tens escrúpols dedica’t a l’urbanisme, surt a compte. Si et veus afectat i vols denunciar molts ànims, esper que l’experiència de Ruberts et serveixi i que tinguis un bon forn per a fer coques de trampó i dolces, et farà falta. Pensa que mirar cap a un altre costat és més fàcil i econòmic, per això ho fa gairebé tothom…

Tres anys després continuo aferrat a n’aquesta cadira, encarregant-me de les activitats de foment de la lectura, del club de lectura (que podria estar dins les anteriors) i la formació que el Consell destina a les biblioteques de la Xarxa i el seu personal. No sé per quant de temps estaré aquí, ja ho veurem, qui sap cap on bufarà el vent… (Em sap greu, em feia ganes amollar aquesta cursilada).

Una llàstima veure que quan vaig començar les coses anaven millor, tant a nivell local com internacional. A veure si l’any que ve podem dir que anam a millor. Mentrestant estic dubtant entre ficar els meus doblers a Triodos o a Caixa Colonya de Pollença. Els bancs ja no em generen cap tipus de garantia.

Durant aquest temps he après a calcular l’IRPF, a gestionar associacions, que les coses sempre deixen de funcionar en dilluns i els vespres passen coses estranyes, que els preus de les coses han davallat molt, començant per les activitats de la Base de Dades, que planificar siginifica llevar informació inútil del cap, que el pa xarec em cau malament i el de casa està boníssim, que viatjant s’aprèn, que l’èsser humà és una plaga pel món, que les taronges me fan agrura però les clementines no,…

En tornam a parlar l’any que ve, esper!!

Ho explica molt bé l’article d’Enrique Dans viajes a golpe de ratón. El que acostum a fer quan sé on vull anar és consultar multicercadors de vols per veure els que més m’interessen. Normalment ho mir a Rumbo, edreams i a Logitravel. Sé que la primera després infla els preus inicials, en canvi la darrera des del primer moment et retorna el preu final. No obstant això, Rumbo és la que més empro, per una simple qüestió de preu (Ínfima diferència amb les altres dues).

Això succeeix quan els vols que he d’agafar són combinacions de diferents companyies. Si són de la mateixa vaig directament a la companyia i miro si allà és més econòmic, cosa que no sempre succeeix. De vegades ho mires i els preus són desorbitants.

Un cop contractat l’avió toca trobar allotjament. Llavors ho miro a infohostal, booking, hostels.com, hostelworld i consulto els que m’interessen. Quan veig el que vull cerco la pàgina web de l’hostal o hotel i comparo els preus per si hi ha alguna oferta. Posteriorment miro a tripadvisor (tot i que els cercadors d’hostal ja de per si aporten molta informació) els comentaris i valoracions de la gent a l’hostal.

Excepcionalment també he consultat alguna web com Atrapalo ja que de vegades pots trobar ofertes, com en el darrer hotel de Bilbao que ens va sortir gairebé al mateix preu que un hostal.

D’aquesta manera poques vegades m’equivoco. Tenc molt clar on vaig i en pag el mínim possible. Així he estat en habitacions dobles a Saragossa, A Coruña, Cáceres i Madrid per uns 25 euros l’habitació el vespre. He de dir que Barcelona és una mica més car però hi ha un hostalet que m’encanta i em permeto el luxe de pagar quaranta euros per habitació.

El tema viatges llargs ja és diferent. Primer de toto consulto un fòrum de viatgers anomenat Los viajeros per saber l’experiència d’altra gent que ja ha visitat aquells països.

Doncs bé, s’altre dia vaig decidir canviar una petita cosa dels meus hàbits. Vaig anar a una agència ja que la meva germana va treballar-hi i com és un viatge llarg volia fer-hi una mica de despesa (sempre han estat molt diligents, fins i tot una vegada ens ajudaran a fer una reclamació que ens estalvià uns doblerets).

Allà vaig poder comprovar que les agències estan condemanades. En primer lloc per les esperes. Si hi ha algú davant et torbes molt de temps en ser atès. És normal, si vas a una agència és perquè et mirin diferents possibilitats i no sempre tens les coses clares. Vols que t’aconsellin. En el meu cas l’espera va ser de vint minuts.

En segon lloc el preu. Vaig pagar deu euros més per bitllet que si ho hagués comprat a algun dels recursos abans esmentat pels bitllets. Deu euros en un viatge intercontinental potser no és molt però perquè pagar un sobrecost per un producte que es pot obtenir més econòmic?.

En tercer lloc una oferta més pobra que el que pots trobar a la xarxa. Les agències no tenen tots els recursos. A més a més no sempre està actualitzada. M’assusta veure com et treuen revistes d’hotels havent-hi pàgines web. A internet pots trobar que l’hotel tal té una oferta molt econòmica (com en en viatge que vaig fer a Bilbao, curiosament 50 euros més econòmic en un recurs que a la resta).

Factor tranquil·litat i comoditat. Ho pots mirar des de casa, sense presses, sense saber que hi ha una persona que estès esperant que acabis. A més a més ho fas assegut al sofà, còmodament i tu ets qui governa. I com ja coneixes els recursos fas molta més via que si t’ho miren a una agència.

Per mi l’únic avantatge que té comprar-ho per agència és el tracte humà i saber que puc anar físicament al lloc si hi ha algun problema. No ens confonguem, això no vol dir que ens ho solucionin (ni que per Internet no es puguin fer reclamacions. De fet fa poc ens varen tornar el preu d’un bitllet a vueling simplement emprant el formulari de reclamacions), però al manco en podrem parlar cara a cara.

En definitiva, complicat ho veig per a aquest tipus de negoci a mig termini. A mesura que la gent s’acostumi a treure profit d’Internet haurà de canviar el model de negoci de les agències de viatges…

Enyor el vell google, aquell en el qual et podries perdre cercant el que volies però ho trobaves. Ara no sempre és així, al manco als ordinadors del Consell de Mallorca. És com si algunes pàgines estiguessin censurades. Per exemple, si cercam Iwetel al google els resultats són:

Per poder accedir als arxius d’Iwetel he d’anar directament a altres pàgines i cercar l’enllaç pertinent. Això succeeix igual amb altres recursos, cosa que em fa dubtar dels resultats que em retorna el cercador. En aquest cas sé que hi ha un recurs original però en el casos en els quals no cerc un recurs concret sinó que vull investigar, quina credibilitat té aquest cercador?

Curiosament això no em succeeix a altres llocs, amb una IP diferent, al manco d’una manera tan exagerada. Això de les cerques personalitzades assusta tant. Realment, encara que sigui simplement per millorar la seva eina (no serem mal pensats), és necessari que ens ho donin tot fetet i al nostre gust?

Si no pagues, et sentiràs malament, estaràs provocant pèrdues de feines, a la despoblació de l’Amazones, a la fam a l’Àfrica i a una societat més injusta. Gratuït és sinònim de dolent i/o il·legal.A més a més, perquè aquesta pràctica sigui més valusoa es retallen els sous dels treballadors. Només allò que costa esforç té valor i sentit.

La mala gestió dels directius i la manca d’escrúpols de determinades persones acaben revertint en la qualitat de vida de la majoria. Paga per comprar un disc dur o mp3, paga per treure un llibre d’una biblioteca, paga per veure una televisió sense fatxum, paga per veure futbol, paga caríssim per llegir, paga per anar al metge de capçalera (recorda, la seguretat social és deficitària), paga i calla.

Ara sembla que li toca al futbol. Els partits en obert són motiu de debat entre els clubs, que segons ells deixen de guanyar molts doblers per emetre el partit dels dissabtes. Ja m’està bé, a veure si sa gent deixa de donar-me sa tabarra amb el Madrid i el Barça. Cony, em vaig fer de s’Atlètic de Madrid per anar a cotnracorrent i crec que ara m’aficionaré al curling. Això si que seria un excercici de rebel·lia i antisistema.

Que no ens queixem perquè ens retallen el sou, perquè ens retallen drets, perquè ens governin les grans empreses, perquè ens criminalitzin quan ens posam en vaga, perquès es depsretigii de forma indiscrimanda a tots els treballadors públics per sucar-los posteriorment, perquè empijori l’ensenyament i es converteixi en un bé de luxe en segons quins nivells i emprin als estudiants de ma d’obra gratuïta, ho entenc. Però que ens vulguin deixar sense el nostre entreteniment predilecte i ningú alci la veu em sembla una mica més preocupant.

Està ja el peix venut? Hem d’assistir a la nostra flagel·lació amb cara d’angelets? Tenim veu i vot dins el món? Ens hem de creure això de treballar més i guanyar menys per salvar el país? a què es deuen referir quan parlen de salvar el país? Què volen dir amb dèficit zero?  Què succeirà quan la nostra capacitat per importar sigui menor i comencin a minvar els productes essencials per al nostre dia a dia? Qualcú ha provat de fer la truita amb moniato (el moneato mallorquí) enlloc de patata?

Massa interrogants en bon divendres i no està bé queixar-se més d’una vegada a la setmana en públic. Fins aquí la meva teràpia setmanal. Bon cap de setmana. Fins dilluns. Adéu. De veritat. Aquí acab. Om Shanti om