Re-flexions

Tailàndia és un d’aquests països atractius per al turisme. Amb molt de patrimoni cultural, amb patrimoni natural i paissatgístic, amb bona gastronomia, platges paridisíaques, selva tropical, massatges per menys de cinc euros, sense visat per als espanyols que hi van menys d’uns mes, i un lalrg etcètera.

Nosaltres esperàvem trobar un país massificat de turistes. Bangkok enorme i contaminada, molt renouera, Chiang Mai amb excursions per a turistes i les platges de Koh Phi Phi, Riley,… espectaculars (Ja hi tornarem). Si, però no.

M’explico, Bangkok em va recordar molt a Pekin. És una d’aquestes grans ciutats asiàtiques, efectivament contaminades i renoueres, però amb molta vida de carrer, molts temples, pagodes, i molt per recórrer. Més occidentalitzada que la primera però igualment atractiva. La meva sensació va ser positiva -llevat de Khao San. No vàrem veure molts de Wats, simplement ens vàrem perdre pels seus carrers, vàrem parlar amb els seus habitants, vàrem gaudir de la seva diversa gastronomia i vàrem anar de compres al mercat de Chatuchak.

Un apunt especial mereix el tràfic. Molt respectuosos són els conductors de Bangkok amb els vianants i semàfors. Em va sobtar que s’aturaven quan et veien caminar pel mig del carrer, davant un semàfor vermell i no vàrem veure perillar les nostres vides en cap ocasió (cosa que no podem dir de ciutats com Delhi, Pekin, Yangon o Mandalay). Així i tot, creuar no sempre és una feina fàcil.

El menjar, coent a matar i boníssim. Es pot menjar al carrer per menys d’un euro uns noodels (generalment Vermicelli) o al millor restaurant per cent euros. Tu tries el que vols. Nosaltres ho teníem clar:

Això per no parlar del menjar a l’airoport de Bangkok, gairebé igual que el de casa…

Però si alguna cosa em va cridar l’atenció fou l’escasa utilització de la bicicleta en relació a altres països asiàtics. Potser fou casualitat, però no hi ha comparació amb la Xina. Allà a cada carrer hi havia carril bici, i pleníssim. Supòs que el nivell adquisitiu de les dues capitals és diferent.

Fa molt de temps que no escric al bloc, una vella sensació agradable de tornar a sentir. El motiu no és només la vessa d’escriure -que també-, sinó que he estat 43 dies fora de l’illa, viatjant pel món mundial (25 dies a Myanmar i 15 a Tailandia. La resta entre vols i estada a Barcelona).

He de dir que vaig preparar aquest viatge com cada any. Vaig anar a comprar roba esportiva Decathlon (uns quatre o cinc viatges ja que sempre oblides coses) i el material més específic a Es Refugi. Quant a les vacunes, una visita a Sanitat Exterior i un parell a la metgesa de capçalera.

L’entrevista amb la metgesa de Sanitat Exterior sumament interessant. Quan va treure la quantitat de malalties i de vacunes recomanades per a Myanmar -especialment- i Tailandia ens vàrem quedar estorats. A les clàssiques hepatitis, febre tifoidees i ràbia, vàrem afegir la vacuna de l’encefalitis japonesa (caríssima i que a algunes comunitats sí paga la seguretat social però a nosaltres no) i la profilaxi contra la malària (que després vàrem deixar una mica abans del que tocava perquè na Laura tenia malsons i era fortíssima. S’ha de dir que la malària a Àsia no és la mateixa que a Àfrica, molt més mortal).

Per altra banda, jo vaig sortir amb la meva motxila Altus de quan tenia deu o quinze anys (tot i que després me’n deixaren una de millor a Barcelona, per sort per la meva esquena) i na Laura amb una Deuter que li varen regalar unes amigues. La motxila xulíssima, però no li va anar bé i finalment vàrem haver de canviar-nos-les.

Al final cada motxila pesa “només” dotze quilos més la petita que en devia fer quatre o cinc. I sence exagerar jo crec que hi havia dos quilos en medicaments i un quilo en tovalloletes. Les primeres les vàrem gastar a la meitat del viatge (no entrerem en detalls) però els medicaments encara perduren. Només els ibuprofenos de na Laura i el Malarone varen baixar una mica.

Els aspectes negatius de la preparació tenen a veure amb la telefonia. Jo m’havia informat sobre el viatge que havíem de fer, itineraris, menjar, recomanacions,… i un dels aspectes cabdals era la telefonia. Telefonar des de Myanmar no és possible, està censurat, i des de Tailandia és caríssim. Per això has de portar un mòbil alliberat i comprar-te una targeta al país.

Jo innocent pensava que seria simple, feia gairebé un any i mig que estava a Vodafone i pensava que per llei estaven obligats a alliberar-me el mòbil passat un any. Quan els vaig telefonar em digueren que no, que no m’havia acabat la permanència. Sort que tenia les coses clares i els vaig dir que a partir d’un any estaven obligats a fer-ho. Ah sí, “lo siento, tiene usted razón…”.

Llavors em digueren que telefonàs a Vodafone i demanàs l’IMEI, cosa que faig fer el mateix dia. Em donaren un número i em digueren que a partir del juliol m’alliberarien el mòbil (Uns vint dies després). Els vaig dir que ho necessitava abans, que me n’havia d’anar a Tailandia i que per favor m’ho tramitassin amb celeritat. Si no se preocupi, jo posaré aquí “urgent” em digueren dues treballadores de la casa (supòs que amb una rialla d’orella a orella).

El més graciós de tot és que ara em telefonen tot el dia oferint-me mòbils i descomptes. Coses d’aquests nous temps…

En definitiva, vaig demanar un mòbil antic de targeta i amb això vàrem arribar a Istambul, on ens vàrem perdre. Al final acabarem parlant molt poquet amb el meu mòbil a cinc eruos el minut (poc més em cobraren a l’esmentada empresa ja que els donaré de baixa ja mateix). Vodafone, mai més!!!

Feia molt de temps que no anava a una agència de viatges a comprar un bitllet d’avió. D’hotel ja ni en parlem, no record la darrera vegada.

Ho explica molt bé l’article d’Enrique Dans viajes a golpe de ratón. El que acostum a fer quan sé on vull anar és consultar multicercadors de vols per veure els que més m’interessen. Normalment ho mir a Rumbo, edreams i a Logitravel. Sé que la primera després infla els preus inicials, en canvi la darrera des del primer moment et retorna el preu final. No obstant això, Rumbo és la que més empro, per una simple qüestió de preu (Ínfima diferència amb les altres dues).

Això succeeix quan els vols que he d’agafar són combinacions de diferents companyies. Si són de la mateixa vaig directament a la companyia i miro si allà és més econòmic, cosa que no sempre succeeix. De vegades ho mires i els preus són desorbitants.

Un cop contractat l’avió toca trobar allotjament. Llavors ho miro a infohostal, booking, hostels.com, hostelworld i consulto els que m’interessen. Quan veig el que vull cerco la pàgina web de l’hostal o hotel i comparo els preus per si hi ha alguna oferta. Posteriorment miro a tripadvisor (tot i que els cercadors d’hostal ja de per si aporten molta informació) els comentaris i valoracions de la gent a l’hostal.

Excepcionalment també he consultat alguna web com Atrapalo ja que de vegades pots trobar ofertes, com en el darrer hotel de Bilbao que ens va sortir gairebé al mateix preu que un hostal.

D’aquesta manera poques vegades m’equivoco. Tenc molt clar on vaig i en pag el mínim possible. Així he estat en habitacions dobles a Saragossa, A Coruña, Cáceres i Madrid per uns 25 euros l’habitació el vespre. He de dir que Barcelona és una mica més car però hi ha un hostalet que m’encanta i em permeto el luxe de pagar quaranta euros per habitació.

El tema viatges llargs ja és diferent. Primer de toto consulto un fòrum de viatgers anomenat Los viajeros per saber l’experiència d’altra gent que ja ha visitat aquells països.

Doncs bé, s’altre dia vaig decidir canviar una petita cosa dels meus hàbits. Vaig anar a una agència ja que la meva germana va treballar-hi i com és un viatge llarg volia fer-hi una mica de despesa (sempre han estat molt diligents, fins i tot una vegada ens ajudaran a fer una reclamació que ens estalvià uns doblerets).

Allà vaig poder comprovar que les agències estan condemanades. En primer lloc per les esperes. Si hi ha algú davant et torbes molt de temps en ser atès. És normal, si vas a una agència és perquè et mirin diferents possibilitats i no sempre tens les coses clares. Vols que t’aconsellin. En el meu cas l’espera va ser de vint minuts.

En segon lloc el preu. Vaig pagar deu euros més per bitllet que si ho hagués comprat a algun dels recursos abans esmentat pels bitllets. Deu euros en un viatge intercontinental potser no és molt però perquè pagar un sobrecost per un producte que es pot obtenir més econòmic?.

En tercer lloc una oferta més pobra que el que pots trobar a la xarxa. Les agències no tenen tots els recursos. A més a més no sempre està actualitzada. M’assusta veure com et treuen revistes d’hotels havent-hi pàgines web. A internet pots trobar que l’hotel tal té una oferta molt econòmica (com en en viatge que vaig fer a Bilbao, curiosament 50 euros més econòmic en un recurs que a la resta).

Factor tranquil·litat i comoditat. Ho pots mirar des de casa, sense presses, sense saber que hi ha una persona que estès esperant que acabis. A més a més ho fas assegut al sofà, còmodament i tu ets qui governa. I com ja coneixes els recursos fas molta més via que si t’ho miren a una agència.

Per mi l’únic avantatge que té comprar-ho per agència és el tracte humà i saber que puc anar físicament al lloc si hi ha algun problema. No ens confonguem, això no vol dir que ens ho solucionin (ni que per Internet no es puguin fer reclamacions. De fet fa poc ens varen tornar el preu d’un bitllet a vueling simplement emprant el formulari de reclamacions), però al manco en podrem parlar cara a cara.

En definitiva, complicat ho veig per a aquest tipus de negoci a mig termini. A mesura que la gent s’acostumi a treure profit d’Internet haurà de canviar el model de negoci de les agències de viatges…

Si a l’anterior post fantassejava abans d’anar a la Índia sobre allò que em trobaria, el que em podia passa, el que viria, ara el que faig és estirar de records per explicar un viatge especial, en molts sentits.

Però no vos equivoqueu, no vos donaré sa tabarra sobre la pau que es respira a n’aquell país, ni sobre la rialla i amabilitat dels indis, ni sobre la vessant mística de la Índia, bla bla bla…

La índia m’ha canviat la vida, però més per qüestions personals que pel país en sí. També he de dir que tots els viatges et canvien la vida, especialment els de llarga durada. Xina també em va canviar i diria que com a destinació turística m’atreu molt més que la Índia.

El motiu és molt simple, encara les legions de turistes no han aconseguit modificar el caràcter local. En la majoria de llocs conserven la virginitat, l’estat pur, sense la distorisió turística brutal que sofreix la Índia.

L’arribada a la Índia és dura, en primer lloc perquè Delhi no és una ciutat especialment acollidora i com a primera impresió és dura. A sa majoria de viatgers no els hi agradava la ciutat. A mí sí, i bastant, però reconec que l’arribada de vespre, entre fems, gent tirada al carerr i en un hostal del Main bazaar en el qual els treballadors dormien estirats a matalassos a la recepció és dureta. Un es qüestiona perquè cony va decidir sortir d’aquesta corrupta illeta.

Llavors mires el llençol de color groc de sobre del llit, la “dutxa” amb forat al terra, el poal per si no funciona la dutxa i per fer-se net, el color de les parets, escoltes el renou de l’aire condicionat (luxe occidental per evitar ls moscards, més que res perquè vàrem passar del malarone), ensumes l’olor a humitat i penses “aquest viatge serà realment llaaaarg”.

El que no saps en aquell moment és que a tot això t’hi acabaràs acostumant, a cagar en un forat al terra, a menjar amb ses mans (amb sa ma dreta, concretament), a dutxar-te amb la boca ben tancada, a la sensació de brutor constant i tot això seran inconvenients menors.

Llavors entendràs que el que realment et pot provocar indigestions si no t’ho prens amb filosofia és el constant assetjament que reben els turistes en baixar d’un tren o autobús, al tracte discriminatori que reben les dones de forma constant i exagerada, a la pobresa extrema del país -si tires el cor de la poma algú l’agafarà per menjar-se’l-, als embulls en els quals t’intenten ficar constantment, a l’explotació de les màfies a la gent més humil, a la manca d’organització que ho endarrereix tot moltíssim i la brutal diferència de classes.

Això és la índia, un país de contrasts. Tens el millor i el pitjor, condensadet, remanat i a un pam de sa teva cara. Podria posar fotografies, ho sé, però això ara em suposa un esforç que no estic capacitat per assolir….

Les comparacions són odioses, ho sé, però aquest article, a més de ser una crònica sobre el viatge que vaig fer el cap de setmana passat a Saragossa, és un comparació entre ciutats.

Perquè no entraré a valorar si Mallorca o Saragossa tenen més o manco que oferir per sí mateixes, en canvi sí que puc dir que ells estan més ben preparats per al turisme. Sí, encara que pugui semblar estrany, una ciutat que rep molt manco turistes que la nostra illa té una infraestructura que ja la voldríem per a nosaltres.

En primer lloc, al centre històric estava ple d’oficines de turisme. A més a més, a les oficines hi treballaven estudiants/becaris amb contractes de pràctiques. I n’hi havia un munt.

D’aquesta manera la ciutat no té molta despesa i es dóna un bon servei al turista. Però el millor era l’oferta cultural de la ciutat (visites guiades a un mòdic preu de 2 euros, visites guiades a la ciutat realitzades per professionals per 5 euros, tours amb bicicleta, tours temàtics -el de la xocolata tenia mooooolt bona pinta-, bus turístic econòmic,…). I a sobre, si compraves una targeta que es diu Zaragoza Card tenies totes les entrades als museus, les visites guiades, el bus turístic, una tapa i una canya o vi a escollir entre molts bars, i una altra tapa i canya a El Corte Inglés per un mòdic preu (15 euros un dia 20 euros dos dies).

Però això no és tot, Saragossa és una ciutat amb molta vida. Qualsevol dia de la setmana podies anar a prendre alguna cosa, a veure un concert, al teatre, al cinema o fins i tot al cabaret (amb el guió de Bigas Luna). I més si tenim en compte que vàrem aplegar els Festivales del Ebro.

En el nostre cas vàrem tenir la sort de veure museus i un espectacle de dansa de franc. Això i el menjar i beure de qualitat a un mòdic preu. Tenim tant marge per millorar…

Finalment no puc obivar un altre fet, potser el més important, el caràcter de la gent. En qualsevol moment disposats a ajudar-te, súper amables, entraves a un bar amb les targetes de consumició gratuïta i et tractaven igual de bé que si et deixaves 20 euros al lloc. De fet vàrem acabar a un vespre xerrant amb la propietària d’un bar i fent “xupitos” amb ella. Merche es deia l’al·lota, la que ens va deixar en males condicions…