Re-flexions

Que quedi clar que el títol de l’entrada podria ser perfectament “Som etiquetes” i tindria exactament el mateix significat, però tag queda molt més cool. Les etiquetes o etiquetes són termes que s’empren per a resumir el contingut del text indexat.

Aquestes etiquetes posteriorment serveixen per a recuperar la informació. Per tant, són bastant útils en aquest sentit. Ja se sap, els éssers humans tenidim a classificar-ho tot, a posar nom a tot allò que se’ns passi pel cap. és una forma d’estructurar-nos, de classificar-nos i fer molt més fàcil el govern.

En certa manera s’entén llavors que anem pel món posant etiquetes a la gent. el principal problema de les etiquetes és que no entenen de matissos, són simplificacions d’una realitat molt més complexa. Les podem emprar per a orientar-nos, però fora d’un text escrit no tenen més valor que aquest.

Hi ha gent que es pensa que el món és molt simple i que les etiquetes responen al contingut de la realitat. Tenc la meva teoria al respecte, i ara l’amollaré i me quedaré ben ample. Avís per anticipat, si vol vosté anar a fer una cafè és a temps, però depsrés torni, si no li sap greu.

Els pols oposats s’atreuen, diu la sabiduria popular. La dreta espanyola més extrema, franquista i medieval ja fa molt de temps que se’n va adonar que en una societat adulta, educada, respectuosa no hi tenia resa a fer. Ells durant molt de temps han intentant radicalitzar les postures i dividir entre els que estan amb mi o contra mi. Han fet molt per eliminar els matissos, sabedor que només en conflicte hi poden guanyar. Una persona enfadada o assustada és fàcil de manipular.

L’esquerra -i que quedi clar que empro termes com esquerra i dreta per fer-me entendre donat que això avui en dia és cada vegada pur imaginari- s’ha vist obligada a entrar dins aquesta dinàmica, l’etiquetatge és la norma avui en dia. El món és cada vegada més simple, les teories que s’hi senten són cada vegada més estúpides.

I tot això va començar amb un “discussió” al Facebook. Allà l’altre persona va acabar dient que si “vosalres, els d’esquerra” tal i si la dreta qual. Em va sorprendre la poca capatitat crítica que tenim en general. Ens han dit que hem de pertànyer a un bàndol o un altre i veim les maldats dels nostres com a mal menor. Els altres són encara pitjors.

Poques vegades he repetit el vot. Mai votaria a algú que crec que ho ha fet malament. Em sorprén la majoria absoluta del PP a Balears després de l’expoli de l’anterior legislatura i no em sorprén el càstic als socialistes, merescut en gran part. De què serveix la democràcia si tots som dels nostres i allà ens quedam passi el que passi?

Amb tot això em va sorgir un dubte existencial, sóc nacionalista? Alguns pensaran que sí, especialment si llegeixen la primera part de l’article (ja m’han etiquetat), d’altres, especialment si dic que he votat moltes vegades Esquerra Unida diran que no. Un prefessor d’Antropologia Social de la UIB deia que el nacionalisme sempre és egoïsta perquè parteix de la diferenciació amb la resta del món. M’identific amb el grup diferenciant-me de la resta de mortals (Segons el meu punt de vista amb una visió errònia i simplista de les coses).

M’agrada que es respectin les tradicions i cultures autòctones, m’agrada el català i el castellà (tot i que domino millor el segon), m’és igual viure a un lloc que es digui Mallorca, Catalunya o España, m’agrada la gent respectuosa, el menjar d’aqui i d’allà, un ensenyament públic que garanteixi que tothom sap parlar en castellà i català (de moment només possible si la llengua vehicular és el català ja que la situació del castellà és molt dominant), la pau, la igualtat i la justícia (en el sentit original del terme, no la comèdia que tenim ara),…

Potser si ens deixam de nomets i ens dedicam a coses útils ens anirà millor. Una simple i personal reflexió.

El 14 d’abril no només és una festivitat republicana, és el dia en que vaig començar a fer feina al Consell. El 14 d’abril del 2008 entrava per primera vegada per la porta del costat de les escales de La Misericòrdia -allà on ara han fet un ascensor que encara no funciona.

Tres anys després continuo aferrat a n’aquesta cadira, encarregant-me de les activitats de foment de la lectura, del club de lectura (que podria estar dins les anteriors) i la formació que el Consell destina a les biblioteques de la Xarxa i el seu personal. No sé per quant de temps estaré aquí, ja ho veurem, qui sap cap on bufarà el vent… (Em sap greu, em feia ganes amollar aquesta cursilada).

Una llàstima veure que quan vaig començar les coses anaven millor, tant a nivell local com internacional. A veure si l’any que ve podem dir que anam a millor. Mentrestant estic dubtant entre ficar els meus doblers a Triodos o a Caixa Colonya de Pollença. Els bancs ja no em generen cap tipus de garantia.

Durant aquest temps he après a calcular l’IRPF, a gestionar associacions, que les coses sempre deixen de funcionar en dilluns i els vespres passen coses estranyes, que els preus de les coses han davallat molt, començant per les activitats de la Base de Dades, que planificar siginifica llevar informació inútil del cap, que el pa xarec em cau malament i el de casa està boníssim, que viatjant s’aprèn, que l’èsser humà és una plaga pel món, que les taronges me fan agrura però les clementines no,…

En tornam a parlar l’any que ve, esper!!

Acabar de prendre una decisió i acte seguit adonar-se que l’has cagada és molt humà. No passa res, basta assumir-ho, fins aquí bé.

S’altre dia, al cotxe, sonava una cançó den Bon Jovi. Llavors li vaig comentar a la meva companyant que aquell havia estat una de les pitjors adquisicions de la meva vida. Un CD de Bon Jovi, el Keep the Faith ni més ni manco. Jo que llavors escoltava Iron Maiden, Metallica, Megadeth, La Polla Records…

Vaig aconseguir canviar-lo a una companya de classe per l’Ante todo mucha calma de Siniestro Total amb èxit relatiu. Durant unes setmanes va colar però un dia va aparèixer la meva companya dient que no li agradava el canvi i que li tornàs el seu CD. Òbviament no vaig ser capaç de posar objecció, allò era infumable. Anys després em vaig comprar el CD de Siniestro toal, per 6 euros al Carrefour. El pobre estava allà tirat, al costat de tota una col·leció de música de benzinera.

Llavors vaig fer memòria d’altres gran cagades en forma d’adquisicions musicals, independentment del seu format. Aquí van:

1. Spaguetti Incident. Guns and Roses. De veritat la pitjor compra que he fet en la vida. Si voleu torturar a algú convidau-lo a casa vostra, fermau-lo a una cadira i posau el CD. Pitjor que la gota al front, molt pitjor.
2. Keep the Faith. Bon Jovi
3. Sabrina. Sabrina Salerno. Les hormones m’obligaren a comprar-lo en veure la portada del cassette. No faré més comentaris, que quedi entre nosaltres
4. El Divino. Producte d’una etapa una mica desbaratada. El pitjor de tot és que en tenc més d’un. No comments.
5. Please Hammer Don’t Hurt ‘Em. Mc Hammer. Qui no va ballar aquell gran clàssic, U can’t touch this? Hauria d’haver començat a escolar Hi hop pels Public Enemy, però ara que ho sé ja és massa tard.
6. Parents Just Don’t Understand. Jazzy Jeff and the Fresh Prince. Infumable, amb tota sinceritat vos ho dic…

A n’aquest selecte grup hauria d’afegir un CD de música electrònica en el qual tot eren renous estranys (serres en moviment, claus que caien,…). El vaig posar una estoneta i als 20 minuts, quan em vaig veure amb un ganivet a la ma al mirall vaig decidir llançar-lo al fems.

Només diré una cosa, era taaaaaan jove…

Les meves múltiples personalitats no es posen d’acord. Vos -emprat amb intenció- haureu fixat que a la part dreta del blog hi ha una imatge, que intenta ser una reproducció de la part superior de la meva persona. He de reconèixer que vaig emprar una d’aquestes eines gratuítes per a realitzar caricatures i Smilies perquè la meva capacitat de crear art és similar a la de la meva cussa per jugar al trivial.

El problema és que no acab d’estar-ne segur que sigui la imatge que vull posar al blog, per això mateix m’ha donat per jugar una mica amb el Gimp. No he fet miracles, com podeu comprovar, només he aplicat alguns filtres que fan que la imatge canvii significativament.

Per aquest motiu sol·licito la vostra ajuda urgentment. Amb quina iamtge vos qeudaríeu vosaltres?

Ara fa dos anys i mig (i una setmana) que vaig començar a treballar a n’aquesta santa casa, el Consell de Mallorca, després d’aprovar unes oposicions de Tècnic ajudant d’arxiu i biblioteca.

Sembla que va ser ahir mateix, que vaig deixar el Col·legi on treballava per una substitució de 3 mesos com a Auxiliar de biblioteca a l’Ajuntament de Palma, sabent que després gairebé segur aniria a l’atur, i així va ser. No va ser una decisió fàcil, a la biblioteca del centre educatiu hi estava fix i deixar-ho per un treball de 3 mesos i l’expectativa d’aprovar unes oposicions en les quals el treball a la casa estava sobrevaloradíssim (parlo en passat però continua sent igual) era arriscat.

Però llavors havia acabat un cicle a la meva vida i necessitva veure món, conèixer altres coses i els 3 mesos d’auxilair de biblioteca a sa Indioteria em va agradar moltíssim. M’encanta parlar amb els usuaris, conèixer els seus gusts, traspassar la frontera de la feina per tocar la realitat que m’envolta.

Recordo gratament unes quantes eprsones, lectors àvids que podíem donar-me amb cullereta si volien. I personatges molt particulars, moltíssim.

Però allò va acabar i vengueren les opos i la telefonada del Consell, havia conseguit parcialment el que volia, començar a fer feina a l’administració pública i a sobre amb un interinatge sense data de caducitat. A més a més, les tasques de la plaça que em pertocaven m’encantaven (encarregar-me de les activitats de foment de la lectura i la formació de les biblioteques de la Xarxa).

El canvi va ser brutal, d’estar assegut tranquilament oredenant llibres i atenent al públic en una biblioteca de barriada, al trui constant i nirvis de la feina actual. Llavors em vaig adonar que no era tan fàcil, havia de fer planificacions, revisar les de les biblioteques, aconseguir quadrar pressuposts, tramitar i revisar factures (també comprovant que no totes les empreses són serioses ni formals), cercar professorat, quadrar calendaris del club de lectura, passar totes les estadístiques de la Xarxa, respondre desenes de correus electrònics diàriament, etc…

Però el pitjor no era l’excessiva càrrega de feina, m’agrada el que faig, el pitjor és la responsabilitat. La responsabilitat que tens quan el sou d’altres depèn de la teva feina. També hi ha una altra mena de responsabilitat, la d’haver de donar la cara davant de gent que factura al Consell i no ha cobrat per circumstàncies que no tenen res a veure amb mi. Supòs que una altra persona hauria derivat les queixes a algun altre departament, jo no.

Amb el temps, la feina que faig actualment ha anat derivament més aviat cap a qüestions burocràtiques. La burocràcia ha anat guanyant terreny, especialment el darrer any, a la feina que hauria de ser la que desenvolupàs. Això fa un any em va agobiar moltíssim, afegit a una situació personal mai viscuda abans, a la tresoreria de l’ABADIB i a un curs que vaig impartir per al Col·legi de Llicenciats.

Feia molt de temps que estudiava a diferents universitats (Dues llicenciatures acabades, dues a la meitat, un curs d’especialista en Arxivística, cursos diversos) i duia mil coses en marxa. Llavors havia arribat el moment d’aturar, ja no per decisió personal sinó per salut. Començava a tenir una mica d’ansietat i un mal de panxa insuportable. La vida no és una cursa, per molt que ens ho plantegin així.

Ara, estic en una etapa diferent, de tranquilitat màxima. Faig la mateixa feina, però sense agobiar-me pel funcionament del Consell. Ho faig tant bé com puc i si no va bé, mala sort. Tampoc faig res especialment productiu, vaig a nedar, córrer, a fer pilates, de tant en tant a Ioga i a classes de tibetà.

De moment el cicle continua, segueixo al Consell no sé per quan de temps, tot i que encara de vegades em venen ganes d’enviar currículums per anar a fer feina a Xina o Vietnam. Veurem el que ens depara el futur, el que sí tenc clar és que em costa digerir la burocràcia i o bé t’acostumes o pots començar a cercar una altra cosa…

En defintiva, si fós una al·lota li regalaria un ram de flors o li diria per anar a sopar. Sí crec que seria això millor, un bon sopar, el que penso fer per celebrar els meus dos anys i mig de relació amb el Consell, i ja de passada aprofitar que diumenge és el meu sant. No sóc cristià, sóc incatalogable, però si es tracta de celebrar no tenc miraments.