Re-flexions

La crisi no perdona, a ningú. El sector editorial també pateix la situació que viu el país amb un descens de vendes d’entre el 4 i el 7%, segons un article publicat al Balears.

El problema rau en què la gent deixa de comprar edicions bones i passa a comprar-les de butxaca, en què les administracions paguen menys i en l’”absurda” política d’intercanvi de llibres de text d’algunes comunitats autònomes entre les quals es troba Balears, segons Antonio Maria Ávila director executiu de la Federació del Gremi d’Editors.

Està clar que tenim diferents formes de concebre l’absurd. Si hagués d’escollir una situació absurda proposaria que un nin hagi de pagar més de tres-cents euros pel seu llibre i material escolar (imaginau les famílies amb tres o més fills, quina ruina), que comprar llibres electrònics sigui tan complicat, que l’Estat pagui i després envii gratuïtament obres que ningú llegeix, que la quantitat estigui per sobre de la qualitat i un llarguíssim etcètera.

Fa mal veure com hi ha capses de llibres sens gairebé ni obrir per no tenir el més mínim interès per als usuaris de les biblioteques. La quantitat de paper, els doblers i la feina que ens podríem estalviar.

Per altra banda, em deman quin sentit té comprar llibres de butxaca? Perquè comprar un material que ocupa espai i té poca qualitat? Ja fa temps que només compro el que realment sé que m’agradarà i la resta ho agafo de la biblioteca. Així faig la mateixa despesa que faria de l’altra manera i a sobre a casa no hi tenc més noses. Esper que amb el llibre electrònic aquesta tendència s’accentui, veurem…

A l’estil d’Un que passava, us detallo a continuació les meves lectures del 2010:

1. Tan, Amy. La hija del curandero. Barcelona : Plaza & Janés , [2001] [Em va fer passar una bona estona]
2. Sijie, Dai. Balzac i la petita modista xinesa. Barcelona : Edicions 62, 2007 [Sobre la revolució cultural xinesa. Un llibre curt i entretingut. N'esperava més, potser aquest és el problema]
3. Fischer, Tibor. Filosofia a mano armada. Barcelona : Tusquets, 1997 [Entretingut i molt irònic]
4. See, Lisa. Flor de neu i el ventall secret. Barcelona : Edicions 62, 2006 [amor, tradició, Xina, Nushu, embenat dels peus,... No et canviarà la vida però probablement la faci més rica. Teniu el comentari al bloc]
5. Spiegelman, Art. Maus: Relato de un superviviente. Barcelona : Random House Mondadori, 2007 [Per perdre la virginitat en el món del còmic havia de ser amb aquest títol. Imprescindible]
6. Vidal, Pau. Homeless. Barcelona : Empúries, 2003 [Una mica d'història de Barcelona, la que no surt als llibres de text]
7. Boyne, John. El noi del pijama de ratlles. Barcelona : Empúries, 2009 [Els camps de concentració des de l'altra perspectiva. Bo, sense més]
8. Valentí, Helena. La dona errant. Barcelona : Laia, 1986 [Curteta i fàcil de llegir]
9. Iniesta, Roberto. El viaje íntimo de la locura. Gernika : El hombre del saco, 2009 [Una al·legat a viure el present, una ratllada, llegir Extremoduro]
10. Rammstedt, Tilmann. Un cuento chino. Barcelona: El Aleph Editores, 2009 [Entretingut, com ja vaig dir]
11. Sánchez, Enrique. Historias negras. Barcelona : Glénat, cop. 2009 [Històries fosques. Un còmic excel·lent]
12. Piña, Román. Stradivarius Rex. Palma : Sloper, 2009 [Al bloc n'he parlat i no em vull repetir]
13. Mendoza, Eduardo. El asombroso viaje de Pomponio Flato. Madrid : Seix Barral, 2008 [Al club de lectura una dona va dir, no pasé de las 20 páginas, después de Madame Bovary esto me ha parecido ridículo. Jo diria que és absurd, però irònic a més no poder]
14. Crumb, Robert. Kafka. Barcelona : La Cúpula, cop. 2010 [Biografia de l'escriptor en forma de còmic. Tant el text com el dibuix són de gran qualitat. Recomanable]
15. Auster, Paul. Bogeries de Brooklyn. Barcelona : Edicions 62, 2006 [Entretinguda, dolça i propera]
16. Murakami, Haruki. Tòquio blues. Barcelona : Empúries, 2005 [Ha estat un any d'inicis, Murakami, Auster, Eduardo Mendoza, Tom Sharpe i el còmic. quina millor forma de fer-ho que amb els més recomanats? Aquest és excel·lent]
17. Sharpe, Tom. Las tribulaciones de Wilt. Barcelona : RBA, cop. 1993 [Comèdia absurda, irònica i entretinguda]
18. Hernández, Felipe. Les serps cegues. Palma : Inrevés, 2010 [Llegint coses de casa recomanades per en Joan Miquel de Norma]
19. Schlink, Bernhard. El lector. Barcelona : Columna, 2009 [Sobre el nazisme a Alemània durant la segona guerra mundial, una altra forma de veure les coses poc habitual. Recomanable]
20. Murakami, Haruki. Kafka a la platja. Barcelona : Empúries, 2006 [Després de Tòquio blues esperava amb ànsia aquest segon títol. Si l'altre era bo aquest em va encantar. Més complicat, fantàstic però per a mi, excel·lent]
21. Kundera, Milan. La insoportable levedad del ser. Barcelona : Tusquets, 2008 [Un alt motiu em va portar a llegir el títol, vaig veure que una monitora de natació l'estava llegint i em vaig decidir. Com em va dir una senyora a l'avió quan el va veure, "Nosotros nos creímos lo que nos contaban del comunismo y la decepció fue mayor. Entonces entendimos que no podríamos cambiar el mundo". La nostra generació és hereua d'aquest pensament...]
22. Glattauer, Daniel. Contra el viento del Norte. Madrid : Alfaguara, 2010 [Després d'una temporada sense llegir i de les recomanacions, esperaba trobar-me quelcom millor. Una història d'amor? per correu electrònic. Una altra forma de comunicació]
23. Martin, George R.R. Juego de tronos. Barcelona :  Gigamesh, 2008 [Només apte per a frikis. Primer llibre de Canción de hielo y fuego]
24. Mutarelli, Lourenço. El doble de cinco. Barcelona : Devir, 1999 [Per casualitat comprat en diumenge en una fireta. Un encert]
25. Uribe, Kirmen. Bilbao-New York-Bilbao. Barcelona : Seix Barral, 2010 [Història dolça i propera. Recomanable]

Els que estic llegint ara mateix, El salze cec i la dona dormida (Llibre de relats de Murakami), El segon volum de Canción de hielo y fuego i El rey del Ponto de Lorenzo Mutarelli.

L’exercici relaxa, serena, fomenta la reflexió i et fa millor persona. Aquesta afirmació categòrica i més que probablement falsa, en especial en el seu punt, és només una forma de començar amb el post.

Vos explico el meu cas, més que res perquè acostumo a parlar en primera persona i només em desfaig d’ella quan vaig suficientment col·locat, cosa que no passa molt sovint en els darrers anys. A ioga també ho intent però l’èxit no és tant rotund.

El Gimnàs que té l’honor de tenir-me com a associat està a Palma però pràcticament al costat de la mar. Allà hi vaig a fer algunes activitats esportives entre les quals destacaria la natació.

Sí, ja sé que podria nedar a la mar, però no és el mateix. A veure qui és el valent que s’hi fica en gener. A més, nedant amb ulleres i tubo, sense aixecar el cap igual no me n’adono i comparesc a Porto Pi.

Nedar 25 metres i tornar de forma repetitiva durant 45 minuts o una hora pot semblar una mica estúpid. Anar i tornar sense cap fita, simplement tirar-te a l’aigua i anar fet.

Jo m’ho agaf en canvi com a una jornada de reflexió, una hora amb tú mateix, sense interferències (a no ser que et toquin al carril del costat 20 nins/es en classe de natació). Però a més a més, el moviment constant i repetitiu i el cansament aconsegueixen que no et tornis boig.

M’agrada nedar, tira a tira, sense presses i anar fent. Però el que m’es m’agrada és tornar del gimnàs, caminant cap a casa per la vorera de la mar. Veure les barquetes, la mar en calma, el sol a punt de posar-se i saber que el món continua un dia més, sense massa canvis, ja sigui per bé o per mal.

Sa veritat és que ses idees brillants (aquestes que et fan creure que et faràs ric, famós, el món serà més just,… i que tenen una data de caducitat no molt superior a les 12 hores) se m’acuden llavors. Com una llumeta que s’encén automàticament i que posa a la vista tot el que hi ha al teu costat.

Mai he llegit a Murakami -Tot i que me l’han recomanat un munt de vegades, especialment Tokio Blues- però pel que sé de la seva obra De qué parlo quan parlo de córrer no sóc l’únic que té una relació especial amb l’exercici. Clar, ell magnificat ja que corr maratons. Ja se sap, els japonesos no es posen per poc.

Però ahir, passejant per Palma vaig veure el llibre i em va cridar l’atenció. No sé perquè no m’havia aturat mai a mirar-lo, em semblava un títol massa llarg i només la casualitat va fer que m’hi fixàs detingudament.

Clar està que jo no sóc un erudit, ni exemple per res. Simplement volia dir, l’esport m’inspira…

Aquesta entrada va de personatges, personatges de novel·la amb els quals m’he sentit algun cop identificat, m’han semblat graciosos o simplement em fa ganes destacar.

He de dir que tenc molt mala memòria, per tant és poc freqüent que recordi noms d’autors, de títols de llibres i personatges. Aquests són les excepcions…

1. Ignatius J. Reilly. Personatge de La conxorxa dels ximples, un dels llibres més coneguts i llegits de la literatura contemporània, de John Kennedy Toole. Va arribar a les meves mans gràcies a una exal·lota i em va encantar llegir les aventures de l’excèntric Ignatius. Ell és color entre el gris, és un neuròtic entre un món de gent “normal”.
2. Wilt és el personatge principal d’algunes novel·les de Tom Sharpe. És un tio peculiar, crític amb la societat, amb el sistema educatiu, amb l’ecologia, l’incoherència de l’èsser humà… De fet, tot i estar escrits en els anys 70 o 80 continuen tractant temes actuals pel simple fet que per molt que pensem que el món evoluciona, l’ésser humà continuà sent igual que sempre. En Wilt és un tio graciós, cansat del món, de la seva família, dels seus amics i del seu treball, una caricatura carregada d’ironia
3. Marcos Badosa és el personatge principal d’Stradivarius Rex, de Roman Piña, del qual vaig parlar fa poc. Un altre a la col·lecció de personatges absurds, però aquest amb una particularitat, cada dia és algú diferent. Sí, cada dia s’aixeca a la pell d’una altra persona, entre d’altres Bill Clinton. Boníssim…
4. Eddy Féretro el filòsof enrolat a lladre de bancs de Filosofia a mano armada de Tibor Fischer. Un altre personatge avorrit del món, ja de tornada de tot que es dedica a robar per un motiu molt lloable, dur una vida dedicada als plaers terrenals (especialment beure i menjar). Un epicureista modern, una caricatura de vividor amb molta sort però poques virtuts (Calb, baixet, gras, de moral “laxa”). El llibre excel·lent, entretingut i molt irònic. Amb molta crítica social de fons.

Supòs que el fet que tots siguin personatges excèntrics (caricatures exageradíssimes), carregats de manies i traumes, molt crítics amb la seva societat i que les obres a les quals pertanyen estiguin carregades d’ironia no deu ser casualitat (al manco això probablement seria el que dirien la immensa majoria de psicòlegs i terapeutes -versió no titulada dels primers, però molt abundant). Visca l’ironia…

Les dones a la major part de les societats han tengut una història difícil, generalment discriminades i maltractades. De fet encara és produeix aquesta discriminació a la societat occidental, suposadament la més moderna i evolucionada del món.

No obstant, en el meu cas procur fugir de segons quines lectures i conferències, tot i que alguns cops em toqui “pringar”, com em va passar amb el discurs de Gemma Lienas a les II Jornades d’animació a la lectura, que no em va agradar gens (més que res fora de lloc). No és que em molesti aquesta reivindicació, és que crec que s’ha perdut una mica el nord en aquest sentit i que de vegades algunes persones criminalitzen a tothom i enlloc d’avanaçar retrocedeixen.

Sabia que Flor de Neu i el ventall secret, de Lisa See, tractava la tortura que suposava per a les nines xineses el procés d’embenat dels peus per a reduir-los en tamany, però em feia moltes ganes llegir-lo. I vos puc assegurar que no m’ha decebut, boníssim però dur, molt dur.

Realment encara és pitjor del que pensava, terrible que et contin com fermaven els dits dels peus fins atracar-los als talons, per posteriorment obligar-les a caminar perquè se’ls trencassin els ossos dels dits.

Aquest procés era llarg i durant tot aquest temps les nines no podien sortir de les seves habitacions. Quedaven recloses gairebé de per vida a quatre parets, primer la dels seus pares i després les de la família del seu marit.

Però el que més m’ha impactat és el tracte en general que rebien les dones, simples objectes. De fet en molts casos els pares evitaven agafar “carinyo” a les filles perquè tanmateix acabaran lluny de la casa paterna.

Però el pitjor és saber que les seves vides estaven predeterminades, que el futur en una societat tan tradicional (supòs que per herència dels confucinas) no depèn d’un mateix sinó del que les normes i altres persones diuen que han de ser.

Flor de neu i el ventall secret és una història molt dolça, però dura, de dues dones unides de per vida com a laotongs des de petites. Una unió molt especial, que a occident qualificaríem com a lèsbica però amb els seus matissos. Relació que era totalment normal i acceptable per la societat de llavors.

El llibre és un reflex de la Xina rural de mitjan segle XIX, de la cruesa de la rebel·liò dels taiping, de la rigidesa d’aquesta societat, del que suposava viure i treballar al camp, de les supersticions, dels efectes de l’opi, del nushu, etc.

En definitiva, una excel·lent novel·la històrica que et fa sentir, que et transporta a un altre món, a vegades maravellós i d’altres terrible. Un món desconegut i del qual t’agradaria canviar moltíssimes coses, pegar un crit i quatre clotellades a algun personatge,  però que només pots observar des de la llunyania i potser fins i tot reflexionar sobre el comportament social de l’ésser humà.

Segueixo pensant el mateix, quan més ens volem diferenciar de la resta d’animals, pitjor ens va.

NOTA FINAL: A l’edició en castellà que es diu El abanico secreto, vos recoman que no vos llegiu el text de la coberta posterior. Et conta un esdeveniment que succeeix pràcticament al final de l’obra (a la pàgina 280 de 315)

Llegir és una d’aquestes activitats que, en gairebé la majoria de casos, feim totsolets. La lectura és un moment personal, un temps que ens dedicam a nosaltres mateixos i no volem que ningú ens detorbi. El renou, els ambients moguts i qualsevol cosa que pugui minvar la nostra concentració és molèstia.

En canvi els clubs de lectura són un èxit a les biblioteques, al manco a les de Mallorca. Cada vegada hi ha més biblioteques que els posen en marxa i usuaris que dediquen el seu temps a conversar o a escoltar les converses dels altres sobre el que han llegit.

Socialitzam una activitat individual, volem compartir les nostres idees i sentir les dels altres. He de reconèixer que mai he anat a un club de lectura, m’ho he proposat mil vegades, fins i tot m’he llegit els llibres pertinents però a l’hora d’anar-hi sempre ha succeït alguna cosa.

I ara no sé si són els astres que estan en contra de que practiqui aquest hàbit o realment sóc jo qui fa girar els astres com em ve de gust. Aquest dijous espero rompre la tendència amb la tertúlia de dijous de la BCA. Ara que, ens hem de llegir El asombroso viaje de Pomponio Flato d’Eduardo Mendoza i encara ni l’he agafat en préstec de la biblioteca.

Aquesta vegada no, els astres giraran com han de girar, segur que sí, així podré assistir a la tertúlia de Mar Rayó…

A la part dreta del blog veureu un nou element, un convidat gairebé obligatori a qualsevol blog, la Llicència.

En aquest cas no és però un convidat de pedra, ni molt manco. Aviat començaré a donar-vos sa tabarra amb una novel·la, que aniré introduïnt en forma de posts dins el blog.

I clar, no m’agradaria que algú, amb un estat mental deplorable, em copiàs pensant que es faria ric a costa meva. I com que no vull generar falses expectatives, així tot enllestit.

I quina casualitat, ahir vespre vaig estar llegint un capítol del llibre de Roman Piña, Stradivarius Rex, en el qual un personatge que fa net cotxes vol convertir-se en escriptor famós i crea un pla per aconseguir-ho. Clar, aquest inclou deixar la dona i els fills durant cinc anys, entre d’altres coses. Jo, de moment, en això li duc avantatge, el meu pla pot continuar endavant.

Me’n vaig a comprar unes ulleres de pasta i una bici retro, ara torn…

Aquest és el títol del darrer llibre que he llegit. És obrar d’un alemany, Tilman Rammstedt, que narra la història, una mica absurda, d’un home que des de sota del seu escriptori va escrivint cartes narrant un hipotètic viatge a Xina amb el seu padrí.

Sí, enlloc d’anar de viatge amb ell es tanca a casa, el deixa plantat i es queda a casa, amagat de la resta del món. Família, parella i obligacions terrenals.

Factures que no es poden pagar, problemes amb els amics, nits de marxa loca amb moltes situacions de les que empanadir-se el dia següent, compromisos irrealitzables, promeses que superen la teva capacitat, qui no ha tengut ganes alguna vegada d’amagar el cap a sota algun lloc obscur i imaginar un món fet a mida.

Aquest home ho ha portat a terme i quan l’aixeca, ups perdó, no contaré el final. Jo ara no tenc ganes d’acotar-lo, però si ho hagués fet quan en tenia potser després per aixecar-lo n’hauria passat un fum, de l’excés de pes a sobre. O potser no, mai ho sabré…

El llibre és correcte, sense més. Les descripcions dviscudes a Xina molt bones, m’han vengut molts bons records…