Re-flexions

Si Bangkok és una gran ciutat, caòtica, enorme, amb totes les comoditats d’una ciutat europea, la capital de Myanmar (Birmània) Yangon és més semblant a un gran poble igualment caòtic.

L’arribada a l’airoport ja fou especial., era petitíssim, només dues cintes en total i una sala d’espera. Per sortir has de passar dos controls on se’t demanen tota mena de coses. Allà uns quants treballadors d’hostals esperant per agafar clients del nostre vol (no crec que n’hi hagi molts cada dia) entre policies i militars armats.

Yangon era la capital antiga, amb un patrimoni monumental important. Destacaria la Shwedagon Paya, una”estupa” impresionant envoltada de temples. Allà aprifaràrem per fer alguna fotografia:

Però el que realment em va sorprendre és l’escassa quantitat d’estrangers a la ciutat. En prou feines en vèrem uns quants. Això també feia que els mateixos birmàns es mostrassin sorpresos i majorment encantats amb la teva presència. Això sí, en cap moment vàrem sentir cap tipus de perill.

L’esport nacional era el Chin-Lone, que es jugava amb una pilota de bambú o similar i els homes es van passant la pilota amb els peus sense que toqui el terra. També n’hi havia que hi jugaven amb un xarxa com si fós Volley ball.

La vida quotidiana es realitza al carrer, que es troba en un estat de conservació pèssim ja que l’estat només inverteix el que ingressa en armes i sous de policies i militars. Els mercats són allà enmig i presenten poca diversitat de verdura i de fruita però de gran qualitat, per norma general. La carn i el peix però estava en un estat de conservació terrible (feia molta calor) i vàrem decidir no menjar-ne la major part del temps.

Per a la conservació es feia una pasta negra de peix, que empraven per a condimantar els aguiats i sopes, però que féia molt mala olor, gairebé tanta com els Durians.

També n’hi havia que jugaven a les cartes i daus:

Però si una cosa fou estranya va ser el canvi de moneda. Els bancs són del govern corrupte i el canvi és molt però que molt dolent. Si vols canviar has d’anar al mercat i trobar el millor canvi. La sensació d’estar fent quelcom il·legal t’acompanya, però al final conseguirem canviar els nostre euros a 1050 Kyats després de negociar una bona estona i d’evitar que ens enganassin una vegada. Per sort encara són molt innocents per manca de turisme.

El menjar, molt bo i econòmic, igual que l’allotjament (4-5 euros el vepre amb berenar inclòs i boníssim). El millor de tot, els mangos i les pinyes. No n’hem tornat a tastar a cap país de tan bons.

A Yangon també aprenguérem que els locals no paguen el mateix que tú. El govern cobra un impost per cada cosa que el turista consumeix, per això t’ho cobren tot més car. Tot allò que el govern control·la és una estafa, com per xemple el transport, en molt mal estat i caríssim per als occidentals.

En avió anàrem a Mandalay, la capital. Volàrem amb Air Mandalay, amb un avió antic italià però que per sort ens portà a bon lloc.

La capital estava molt més desenvolupada, amb molt més edificis grans oficials. Allà està la seu del govern i les gran empreses que estan sota el control dels militars i familars. Uns dies abans hi va haver 3 atemptats sense ferits, el govern deia que havia estat la guerrilla però la població et comentava que probablement era el propi govern el que feia aquestes coses.

En tot cas la imatge que millor identifica Mandalay és la següent:

Això és Birmània, la gran desconeguda:

La vida allà és així, molt pausada, amb molta misèria i amb una rialla d’orella a orella. Ah, que se m’oblidava. Allà es mossega una mescla de tabac amb fruites i espècies que els deixa les dents destrossades. Sembla que tenen sang a la boca i l’escupen tot el dia. El terra està ple d’escopinades vermelles.

El millor de Mandalay, el pont d’Amarapura:

I un restaurant nepalí on feian un menjar espectacular, asseguts a taburets d’un pam d’alt enmig del carrer… I les noves amistats que ens acompanyaren fins a Tailàndia i que podreu trobar al bloc de na Gemma.

El pitjor de tot, les hores d’autobús amb seients per a gent que medeix 1,60 i l’estat de les carreteres, a més dels constants controls i comissions de la policia. Coses de les dictadures…

Si d’una cosa no ens lliuram els illencs que volem volar a altres continents és de les escales. Els vols intercontinentals parteixen des de Madrid o Barcelona. La primera dificultat és aconseguir uns horaris de les connexions dignes. Normalment et veus obligat a passar una nit a la ciutat esmentada per partir al dia següent al matí, tal com ens va succeir a nosaltres.

També s’ha de dir que és una bona escusa per pegar-te un bon sopar i aprofitar per despedir-te del pa, formatge i les ensalades tal com nosaltres les coneixem. No obstant això, vàrem sopar a un restaurant siri anomenat Amrit que no va estar gens malament. Ara bé, si voleu el consell, no mengeu res que porti sigrons si heu de passar-vos més de quince hores volant. No comments…

El nostre vol sortia de Barcelona cap a Istambul i durava unes tres hores. Després teníem una estona d’espera a l’airoport d’Istambul (que al final no va ser tal donades les dimensions de l’airoport) per partir cap a Bangkok.

En primer lloc dir que Turkish Airlines va resultar una excel·lent companyia. Puntual, amables, amb avions relativament amples i amb un servei de menjar boníssim, tot i que això també és un problema. Si, tant de menjar quan l’únic que has fet és estar assegut durant hores és terrible. Sempre hi havia un plat de pasta o quelcom a escollir del país on es vola (Menjar turc en primer lloc i tailandés en segon).

L’airport de Barcelona és molt gran, la nova terminal ha millorat quant a restaurants. Ja ens el començam a conèixer de tant de visitar-lo. Vàrem pegar una mossegada abans de partir -un saltejat fet al wok, si no record malament- i cap a Istambul. El d’Istambul és més gran que el de Barcelona, però per sobre d’això dir que és d’una diversitat impresionant.

Gent de totes les races i colors, dones amb Burca, estrangeres espectacules, occidentals amb joves asiàtiques (molt comú a Tailàndia), turistes de motxila -com nosaltres-, “jeques” àrabs amb el seu sèquit, subsaharians,… tot plegats i en perfecte harmonia. Entre tanta gent no ens vàrem perdre, però deixàrem oblidat el mòbil alliberat que portàvem (vàrem caure en el parany de Vodafone depenent de les seves “mòdiques” tarifes a Tailàndia. Veig que no som els únics insatisfets amb la companyia).

Però si l’airoport dIstambul és gran, el de Bangkok encara ho sembla més. Potser amb una disposició més organitzada i molt semblant a qualsevol airoport internacional. I ben comunicat amb el centre de Bangkok amb tren i metro o Skytrain. Nosaltres vàrem decidir reservar un hostal -sobrevalorat. Si heu d’anar a Bangkok negociau els preus per correu electrònic- al costat de l’estació de Hua Lampong.

L’airoport està molt ben indicat i es pot arribar sense haver de demanar. A més a més no hi ha molts pesats oferint-te tota mena de serveis. Només haureu de patir taxistes si anau a Kao San, un gueto de turistes a Bangkok. Nosaltres amb metro i tren en una hora vàrem arribar a lloc. No és econòmic (euro i mig o dos euros ambdues coses) però és còmode i vas fresquet.

I així va concloure la nostra combinació de vols i ruta pel món. Ja podíem descansar per anar a obtenir el visat per a Myanmar al dia següent. Posteriorment tornaríem a l’airport de Bangkok per anar i tornar de Myanmar amb AirAsia (gran companyia també). Allà descobrirem un restaurant amb menjar occidental de luxe (per qualitat) i que el Dragon Fruit no té gust de res (tot i ser d’una textura agradable).

El diumenge dia 23 un grapat de frikis ens vàrem reunir per a fer una marató. No es tractava de córrer, en teoria, es tracta d’una competició fotogràfica on et van donant temes per fotografiar per la ciutat.

Amb tota la bona intenció vaig presentar-me al concurs, amb la meva màquina compacta que fa poc em vaig comprar per uns dos-cents cinquanta euros. Per a mi va ser un gran salt qualitatiu, fins fa un mes emprava una càmera que anava amb piles i que no descart seguir emprant per a algunes ocasions.

Aquesta, de gran valor simbòlic, tenia un emperò important, entre que pitjaves el botó i sortia la fotografia podies cuinar el primer plat del dinar. Això feia més emocionant l’acte de fotografiar. Era tan emocionant i complicat com posar en marxa avui un dia un projecte a l’administració.

Idò tot content em vaig dirigir a la plaça major amb al·lota i amics, pensant que sa cosa anava de bromes. Allà em vaig trobar la plaça plena de gent, organitzada en dues files davant d’altres dues taules. Però si el nombre de gent impresionava el pitjor de tot era la quantitat de cámeres amb objectius de més d’un pam i trípodes. S’ha de veure com intimiden amb aquests “bitxarracos” i els seus guardapits fosfis a un profà en la matèria.

Valoro molt positivament la meva participació -tot i que no vaig lliurar les fotos per deixar guanyar alguns dels meus companys- ja que vaig aprendre que existeixen conceptes abstractes tals com obturació, lluminositat i regles estranyes com la dels terços o de l’horitzó.

El mecanisme del concurs és genial. Et donen uns temes i tens un parell d’hores per fer fotografies sobre el tema i així tres vegades per tractar deu temes. Els temes, d’allò més simples, Palma invisible, Mercats, Barriades, Jugant amb la llum,… El panorama al carrer era d’llò més curiós, ple de gent fent fotos per totes bandes. Els indigents varen fer el seu agost particular (personatges els donaven monades a canvi de fotos demanant. Visca l’art!!)…

Com et donaven un dia més per lliurar les fotografies, al dia següent vaig anar al mercat de l’Olivar per fer alguna foto però sobretot per comprar el dinar. Cony, que ses meves prioritats són ben clares. Allà estava ple de fotògrafs deixant constància que si no fós per ells el mercat estaria pràcticament buit el dilluns. Ens hem oblidat que existeixen els mercats? Coses del comportament humà…

Com que no vaig tenir a bé lliurar les fotografies, les penjo en el bloc per deixar ben clar que tenc molta imaginació -de la qual algunes s’aprofitaren- però poca ma per a qualsevol cosa que s’assembli a l’art.

Històries del carrer

Palma Invisible (Falta alguna cosa?)

Barriades

Dibuixant amb la llum

Gent del carrer

Mercats – Malauradament

Palma en positiu – Pijada

Seguretat vial?

Palma creativa

Avui no public res, estic en vaga. He dit que estic en vaga, no m’emprenyeu. Per cert, a la manifestació estaré al costat dels de la CNT, els altres no m’agraden…

Si d’aquí a una setmana estic plorant no vos preocupeu, és que he vist sa nòmina…

Tenir una idea al cap i ser capaç de fer-la efectiva, aquesta és la dificultat de generar art. No es tracta només de tenir la idea, la tècnica també influeix. Quantes vegades he vist la gran fotografia, la idea perfecta que ha acabat a la paperera del meu ordinador. Quantes vegades he pensat el capítol inicial del llibre de les aventures idesventures d’un filòsof de barra de bar i no ha estat ni llegidor.

La imaginació hi és, el gust per l’estètic (no sé si fins al punt de diferenciar la bellesa d’allò sublime) hi és, l’actitud hi és, però això no basta. S’ha de dominar la tècnica, no basta amb bones intencions (Això no és aplicable a la pintura vanguardista ).

Sempre vaig tenir enveja pels companys de classe que agafaven un llapis i et feien un dibuix en 3 minuts. Una caricatura del professor, una nau espacial o una hamburguesa del Mcdonals. És igual, jo no vaig passar mai de les quatre retxes mal fetes per a dibuixar un homenet. Si fins i tot jugar a l’”ahorcado” era un problema si havia d’anar dibuixant jo les parts del cos. Art abstracte en estat pur.

Darrerament m’ha tocat creuar-me amb artistes i sa veritat és que aquesta faceta m’encanta. Gent que és capaç d’aportar al món, que fan que els dematins siguin més blaus, que se’t posi sa pell de gallina escoltant una cançó, que tenen entretinguts a 30 nins durant l’hora que dura el compte o simplement fan d’una de ses teves parets de casa un espai especial i personal.

M’agrada l’art a n’aquest nivell, sense artificis, sense begenades, a petita escala, sense ismes, sense grans quantitats de doblers, a l’anonimat, abans que l’ego arribi a nivells insuportables.

Jo no necessit anar al Baluart per veure art, no necessit portar ulleres de pasta ni reflexionar sobre el que ès art i el que no ho és. Sé el que m’agrada, sé el que no aguant o el que me fa gràcia. I quan veig el que sa gent com n’Eli és capaç de fer, quan veig el quadres penjats a la paret de la casa on vaig sopar ahir no puc sinó sentir enveja. I vos assegur que no és gens sana,…

Aquest bloc neix única i exclussivament amb la finalitat de tenir un lloc on expressar les meves anades d’olla, que no són poques. És en català, malgrat el meu vocabulari en castellàq és molt més ample, perquè em surt més natural.

No hi ha una periodicitat determinada, no hi ha un tema concret. Escriure quan i del que em vengui en gana, sense més, em llegeixi o no algú. De fet la intenció inicial era fer-lo privat.

Si vull fer la ressenya d’un llibre o parlar del tracte rebut al supermercat, així ho faré. No ho faig per rebre moltes visites. Tampoc esper guanyar-me la vida de l’escriptura, realment el que vull és estalviar-me una pasta en teràpia.

Compartir és viure diuen, i a n’aquest cas més que mai, em llevarà el pes de més que duc a sobre. Només hi ha un risc, perdre alguna amistat, jaja.

Re-flexions són ses meves paranoies, pensaments personals moltes vegades repetitius. Què hi farem, ja he dit que era part de la meva teràpia!!

I per començar, una mica d’Extremoduro. No podia ser d’una altra manera..