Re-flexions

A Filosofia política o a Història de les Idees Polítiques, o a alguna assignatura que aplegava Filosofia i Política, vaig estudiar les grans contradiccions del capitalisme i del suposat estat del benestar.

Aquella va ser una etapa molt bandarra de la meva vida, poques classes, excessos i diversió a rompre. Aquells dies estava més temps al Partenó -que era un espai ajardinat, amb fonteta i envoltat de parets i columnes-  amb els meus amics que a dins l’aula.

Poques coses recordo d’aquella assignatura, perquè negar-ho però si em vaig quedar amb un idea concreta, el creixement constant en un món finit és absurd. El capitalisme, que es fonamenta en guanyar constantment més que l’any anterior està condemnat al fracàs en si mateix.

Créixer i créixer sense aturar, sense cap tipus de lògica només per sobreviure. O creixes o estàs ben fotut. Creix, gasta, consumeix, llança, compra, un model de vida absurd que ens ha portat on estam.

Un model que es pot aplicar a l’urbanisme. Els pobles han de crèixer, les ciutats han de créixer constantment, de forma sostenible o de forma abogerada, però sempre han de crèixer.

Es comença construïnt cases, urbanitzacions allà on hi havia pins i alzines. Després es necessiten serveis, un centre educatiu, on PAC, un forn i així seguim augmentant fins que tot es queda patit.

Ara ja no arribam amb 20 minuts a casa, ara n’estam 35 i això ens molesta. Ens emprenyam, indignats reclamam millors carreteres, obviant qualsevol mitjà de transport públic alternatiu. Agafam el cotxe fins i tot per anar a comprar el pa.

A alguns els semblarà normal, és el progrés diuen. En nom del progrés es tallen arbres, en nom del progrés es posa ciment on hi havia verd, en nom del progrés s’expropien terrenys als que tenen menys capacitat de queixa i influència, en nom del progrés -igual que també en nom de la democràcia- es cometen les pitjors barbaritats,… Basta afegir progrés, democràcia, justícia, igualtat i està tot permès.

I jo me deman, té aquest absurd un altre possible final que no sigui donar-se de cara contra la paret?

Dir o demostrar que en saps d’alguna cosa pot conferir-te noves amistats i generar-te fins i tot cert prestigi. No obstant això, amb la informàtica això és molt diferent.

Com algun company teu s’enteri que saps fer un blog, entens la diferència entre USB i RGB, et veuen emprar l’Spotify o veuen la pantalleta negra del Linux l’has cagada.

Deixaràs de tenir amics, tendràs caps sense cap tipus de respecte pel seu subordinat. És igual que estiguis en plena reunió, que parlis per telèfon o estiguis elaborant un projecte. Vendra i et demanaran, sempre molt cordialment i quan et vagi bé, que els instal·lis el programa X o perquè no els funciona el Wifi, o perquè la impresora no respecta els marges o canvia els colors,…

Si veieu un tio vestit de camufaltge, que camina acotat per sota de l’altura de les finestres o amb una planta a sobre del cap i pintat de verd, es tracta d’un informàtic. Cansats els pobres de què els aturin cada 3 metres han desenvolupat una habilitat natural per passar desapercebuts, estan en plena simbiosi amb la natura.

Si els agafes badant, sabent que són les teves víctimes, et posaran mala cara i intentaran saber si ets un embambat. Estil,
JJ- No em funciona la impresora
I- Veus la llumeta verda? Està enxufada?
JJ- Sí clar
I- Veus un cable que la conecta a l’ordinador o a la xarxa?

Em solidaritzo amb aquesta gent, cansats d’editar les imatges de les nosses de desconeguts, de fer quilòmetres per connectar un cable, de llevar virus de dubtosa procedència o de recuperar carpetes estranyes.