Re-flexions

Que quedi clar que el títol de l’entrada podria ser perfectament “Som etiquetes” i tindria exactament el mateix significat, però tag queda molt més cool. Les etiquetes o etiquetes són termes que s’empren per a resumir el contingut del text indexat.

Aquestes etiquetes posteriorment serveixen per a recuperar la informació. Per tant, són bastant útils en aquest sentit. Ja se sap, els éssers humans tenidim a classificar-ho tot, a posar nom a tot allò que se’ns passi pel cap. és una forma d’estructurar-nos, de classificar-nos i fer molt més fàcil el govern.

En certa manera s’entén llavors que anem pel món posant etiquetes a la gent. el principal problema de les etiquetes és que no entenen de matissos, són simplificacions d’una realitat molt més complexa. Les podem emprar per a orientar-nos, però fora d’un text escrit no tenen més valor que aquest.

Hi ha gent que es pensa que el món és molt simple i que les etiquetes responen al contingut de la realitat. Tenc la meva teoria al respecte, i ara l’amollaré i me quedaré ben ample. Avís per anticipat, si vol vosté anar a fer una cafè és a temps, però depsrés torni, si no li sap greu.

Els pols oposats s’atreuen, diu la sabiduria popular. La dreta espanyola més extrema, franquista i medieval ja fa molt de temps que se’n va adonar que en una societat adulta, educada, respectuosa no hi tenia resa a fer. Ells durant molt de temps han intentant radicalitzar les postures i dividir entre els que estan amb mi o contra mi. Han fet molt per eliminar els matissos, sabedor que només en conflicte hi poden guanyar. Una persona enfadada o assustada és fàcil de manipular.

L’esquerra -i que quedi clar que empro termes com esquerra i dreta per fer-me entendre donat que això avui en dia és cada vegada pur imaginari- s’ha vist obligada a entrar dins aquesta dinàmica, l’etiquetatge és la norma avui en dia. El món és cada vegada més simple, les teories que s’hi senten són cada vegada més estúpides.

I tot això va començar amb un “discussió” al Facebook. Allà l’altre persona va acabar dient que si “vosalres, els d’esquerra” tal i si la dreta qual. Em va sorprendre la poca capatitat crítica que tenim en general. Ens han dit que hem de pertànyer a un bàndol o un altre i veim les maldats dels nostres com a mal menor. Els altres són encara pitjors.

Poques vegades he repetit el vot. Mai votaria a algú que crec que ho ha fet malament. Em sorprén la majoria absoluta del PP a Balears després de l’expoli de l’anterior legislatura i no em sorprén el càstic als socialistes, merescut en gran part. De què serveix la democràcia si tots som dels nostres i allà ens quedam passi el que passi?

Amb tot això em va sorgir un dubte existencial, sóc nacionalista? Alguns pensaran que sí, especialment si llegeixen la primera part de l’article (ja m’han etiquetat), d’altres, especialment si dic que he votat moltes vegades Esquerra Unida diran que no. Un prefessor d’Antropologia Social de la UIB deia que el nacionalisme sempre és egoïsta perquè parteix de la diferenciació amb la resta del món. M’identific amb el grup diferenciant-me de la resta de mortals (Segons el meu punt de vista amb una visió errònia i simplista de les coses).

M’agrada que es respectin les tradicions i cultures autòctones, m’agrada el català i el castellà (tot i que domino millor el segon), m’és igual viure a un lloc que es digui Mallorca, Catalunya o España, m’agrada la gent respectuosa, el menjar d’aqui i d’allà, un ensenyament públic que garanteixi que tothom sap parlar en castellà i català (de moment només possible si la llengua vehicular és el català ja que la situació del castellà és molt dominant), la pau, la igualtat i la justícia (en el sentit original del terme, no la comèdia que tenim ara),…

Potser si ens deixam de nomets i ens dedicam a coses útils ens anirà millor. Una simple i personal reflexió.

Comencem per on hem de començar. Ruberts és un llogaret de la Mallorca profunda, tan profunda com permet una illeta mediterrània. Un llogaret que compta amb un nombre de veïns proper a la cinquantena (i això ara que ha crescut).

Doncs aquest llogaret es veié afectat per un govern -en aquest cas pepero- que atorgà una llicència a una constructora l’any 2001 per edificar primer tres adosats i després quatre més (estava previst fer-ne més).

L’associació de veïns -amb el recolzament de la pràctica totalitat dels veïns, llevat dels poc que hi tenen interessosp articulars…- presentà un contenciós administratiu contra la concessió de la llicència, que guanyà cinc anys després. No obstant això, els tres adosats ja estaven venuts i habitats. Els altres quatre s’aturaren a temps i s’hauran de destruir. A canvi l’Ajuntament ha compensat a la promotora atorgant la llicència de construcció per a un altre terreny del municipi.

Enmig d’aquest procés el municipi fou declarat BIC, cosa que en teoria hauria d’evitar futurs excessos en un futur. Un petit grup de gent ha pogut aturar la maquinària de la construcció. Una petita batalla s’ha guanyat gràcies a l’esforç d’un grup de gent, incansable?

Però la justícia té un preu. Que ningú es pensi que guanyar als tribunals és en aboslut rendible. Aquesta és la injustícia de la justícia. El que no juga amb els seus doblers té les de guanyar. No importa qui tingui raó, el que importa és que uns s’hi juguen les seves sopes i els altres els d’una institució pública (doblers de tots).

Així ha succeït a Ruberts, on la justícia ha anat donant la raó a l’associació de veïns però l’ha condemnada a treballs forçats durant més de vuit anys. Més de vint mil euros haurà costat tot el procés per a un petit grup de persones (una quarentena), que han hagut de lluitar a ritme de pa amb oli i música de franc per a tothom. Una altra vegada, gràcies a tota la gent que fa coques per vendre, que va a comprar menjar per regalar, que aporta productes per col·laborar, artistes que actuen a canvi de sopar i una camiseta, que ven llibres de segona ma,…

Però això no és tot, els que varen cometre les irregularitats a sobre se n’han beneficiat mentrestant si algú havia de pagar alguna indemnització era l’Ajuntament de Sencelles, endeutat fins al coll i ara amb un altre govern al capdavant. Vist això hauríem de replantejar-nos qui és el vertader guanyador d’aquest procés.

Si no tens escrúpols dedica’t a l’urbanisme, surt a compte. Si et veus afectat i vols denunciar molts ànims, esper que l’experiència de Ruberts et serveixi i que tinguis un bon forn per a fer coques de trampó i dolces, et farà falta. Pensa que mirar cap a un altre costat és més fàcil i econòmic, per això ho fa gairebé tothom…

Pagar està socialment acceptat i ben vist. Paga i estaràs complint la llei i comportant-te com un ciutadà responsable, paga fins i tot dues vegades, paga per coses que no pots fer, i seràs feliç i estaràs ajudant a mantenir a algun pobre artista, intermediari, músic, director de cinema, empresari,…

Si no pagues, et sentiràs malament, estaràs provocant pèrdues de feines, a la despoblació de l’Amazones, a la fam a l’Àfrica i a una societat més injusta. Gratuït és sinònim de dolent i/o il·legal.A més a més, perquè aquesta pràctica sigui més valusoa es retallen els sous dels treballadors. Només allò que costa esforç té valor i sentit.

La mala gestió dels directius i la manca d’escrúpols de determinades persones acaben revertint en la qualitat de vida de la majoria. Paga per comprar un disc dur o mp3, paga per treure un llibre d’una biblioteca, paga per veure una televisió sense fatxum, paga per veure futbol, paga caríssim per llegir, paga per anar al metge de capçalera (recorda, la seguretat social és deficitària), paga i calla.

Ara sembla que li toca al futbol. Els partits en obert són motiu de debat entre els clubs, que segons ells deixen de guanyar molts doblers per emetre el partit dels dissabtes. Ja m’està bé, a veure si sa gent deixa de donar-me sa tabarra amb el Madrid i el Barça. Cony, em vaig fer de s’Atlètic de Madrid per anar a cotnracorrent i crec que ara m’aficionaré al curling. Això si que seria un excercici de rebel·lia i antisistema.

Que no ens queixem perquè ens retallen el sou, perquè ens retallen drets, perquè ens governin les grans empreses, perquè ens criminalitzin quan ens posam en vaga, perquès es depsretigii de forma indiscrimanda a tots els treballadors públics per sucar-los posteriorment, perquè empijori l’ensenyament i es converteixi en un bé de luxe en segons quins nivells i emprin als estudiants de ma d’obra gratuïta, ho entenc. Però que ens vulguin deixar sense el nostre entreteniment predilecte i ningú alci la veu em sembla una mica més preocupant.

Està ja el peix venut? Hem d’assistir a la nostra flagel·lació amb cara d’angelets? Tenim veu i vot dins el món? Ens hem de creure això de treballar més i guanyar menys per salvar el país? a què es deuen referir quan parlen de salvar el país? Què volen dir amb dèficit zero?  Què succeirà quan la nostra capacitat per importar sigui menor i comencin a minvar els productes essencials per al nostre dia a dia? Qualcú ha provat de fer la truita amb moniato (el moneato mallorquí) enlloc de patata?

Massa interrogants en bon divendres i no està bé queixar-se més d’una vegada a la setmana en públic. Fins aquí la meva teràpia setmanal. Bon cap de setmana. Fins dilluns. Adéu. De veritat. Aquí acab. Om Shanti om

La crisi no perdona, a ningú. El sector editorial també pateix la situació que viu el país amb un descens de vendes d’entre el 4 i el 7%, segons un article publicat al Balears.

El problema rau en què la gent deixa de comprar edicions bones i passa a comprar-les de butxaca, en què les administracions paguen menys i en l’”absurda” política d’intercanvi de llibres de text d’algunes comunitats autònomes entre les quals es troba Balears, segons Antonio Maria Ávila director executiu de la Federació del Gremi d’Editors.

Està clar que tenim diferents formes de concebre l’absurd. Si hagués d’escollir una situació absurda proposaria que un nin hagi de pagar més de tres-cents euros pel seu llibre i material escolar (imaginau les famílies amb tres o més fills, quina ruina), que comprar llibres electrònics sigui tan complicat, que l’Estat pagui i després envii gratuïtament obres que ningú llegeix, que la quantitat estigui per sobre de la qualitat i un llarguíssim etcètera.

Fa mal veure com hi ha capses de llibres sens gairebé ni obrir per no tenir el més mínim interès per als usuaris de les biblioteques. La quantitat de paper, els doblers i la feina que ens podríem estalviar.

Per altra banda, em deman quin sentit té comprar llibres de butxaca? Perquè comprar un material que ocupa espai i té poca qualitat? Ja fa temps que només compro el que realment sé que m’agradarà i la resta ho agafo de la biblioteca. Així faig la mateixa despesa que faria de l’altra manera i a sobre a casa no hi tenc més noses. Esper que amb el llibre electrònic aquesta tendència s’accentui, veurem…

L’anunci de l’inici del Bicipalma al Diari de Mallorca ha estat un decepció. Si ahir vaig córrer a apuntar-me al nou servei, en principi limitat a unes cinc mil persones, i avui he comentat satisfet a la meva progenitora que el servei només costava cinc euros, avui he quedat estorat quan he llegit que costaria més o manco el que un bitllet d’autobús segons el Regidor Hila. Això si, ja per després de les eleccions (ejem) o, segurament pel 2012.

És a dir, 65 cèntims per tenir el privilegi de poder emprar una bicicleta municipal durant mitja hora. Clar, hi ha d’haver una empresa concessionària i ha de guanyar els seus doblerets. Avui en dia no estam per prestar serveis a les institucions públiques…

Ràpidament se m’ha acudit fer càlcus del que em costarà emprar la bicicleta per anar a fer feina. Si tenim en compte que s’ha d’anar i tornar durant posem vint dies al mes durant dotze mesos són 440 viatges. Això vol dir 286 euros a l’any en viatges, només per anar a fer feina. Vaja, que em puc comprar una bona bicicleta -millor que la que tenc actualment- cada any pel mateix preu.

A continuació teniu el preu del servei a altres ciutats:

1. Alacant: 30,52 euros a l’any Alabici
2. Barcelona: 29,66 euros a l’any Bicing
3. Bilbao: De moment gratuït, després uns 20 euros Bilbon Bizi
4. Burgos: Gratuït Bicibur
5. Pamplona: Gratuït (Nbici)
6. València: 18 euros a l’any (Valenbisi)
7. Sevilla: 25 euros a l’any (SEVici)

Senyors de l’Ajuntament de Palma, sigui qui sigui el qui governi després de les eleccions, no convendria que és replantejassin el preu del servei?…

A la universitat hi havia un professor que avaluava la qualitat d’un treball segons el seu tamany. No cal dir que no es llegia els treballs, directament els pesava. La gent lliurava pàgines senceres copiades d’Internet sobre qualsevol temàtica, tanmateix només importava el tamany. Des de llavors vaig descobrir un nou barem per jutjar el professorat, els que demanen molta “palla” vol dir que ni es llegeixen els treballs. els que ho fan no van de rollos, volen el que et demanen si s’ha acabat.

A occident ens importa el tamany, quan més gran millor. La casa, el cotxe, les joies, les hamburgueses i… Quantitat i tamany solen ser sinònims de qualitat. Que es vegi, que sigui gran que segur que és bo.

Amb la feina passa el mateix, no s’avalua la feina que realitzes, no s’avalua la teva productivitat ens limitam a comprovar que es fan el nombre d’hores pertinent i s’ha acabat. Em direu que el teletreball no seria possible en la meitat de treballs d’aquesta santa illa? Però no, a casa ningú faria feina i no ens poden controlar.

Ara resulta que al senyor Bauzá se li ha acudit que tots els problemes de l’ensenyament són derivats de manca d’hores de classe i proposa ampliar les hores per als estudiants de primària. Com ha de ser, fregim als nins a força d’estar en una cadira escoltant al profe pertinent i de deures per casa.

És la cultura del “sempre més”. Si una cosa no funciona idò més branca fins que ho faci. Llàstima que no se li hagi acudit a l’esmentat senyor que la baixa qualificació de Balears a l’informe Pisa potser sigui deguda a la manca de qualitat de l’ensenyament, en el fet de ser un ensenyament memorístic de difícil aplicació a entorns reals, cosa que es valora a l’esmentat informe.

Potser començat per tractar temes reals i no avorrir als nins a classe les coses anirien millor. Molts/es mestres ja comencen a treballar així però això és com tot, va poc a poc. Al final els canvis acaben sorgit d’abaix cap a d’alt. Més no és millor, millor vol dir BO!!!

Volem una reforma que impliqui més hores de feina o bé major despesa econòmica de tots?.  S’ha posat de moda donar lliçons i jutjar als altres i jo em deman, no seria millor deixar opinar els experts?

Ara fa una setmana estava preparat per partir de viatge, intentant oblidar sa porqueria que ens envolta i per dedicar-me exclussivament als pintxos i canyes. Com que sóc previsor vaig decidir anar al gimnàs abans de partir i de camí cap allà vaig sentir a la ràdio que els controladors estaven deixant els seus llocs de feina.

Al vespre ja es veia clar, no aniria de viatge però seguir la “informació” que anaven publicant als mitjans tradicionals de premsa em resultà interessant, supòs que en ple exercici de massoquisme. El que més em va sobtar és que els mitjans de dreta i els d’”esquerra” es posaven d’acord en acusar públicament als controladors. El Govern no anava de bromes, va ordenar la militarització dels airoports i va declarar l’Estat d’alarma. En resum, treballadors que tornen a sa feina “acompanyats” de l’exèrcit.

Curiosament, el govern publicant un decret el dia abans del pont de la Constitució aconseguia fer oblidar a la gent totes les mesures antisocials preses fins aleshores cercant un enemic comú. Per la seva banda l’SGAE estava d’enhorabona, deixava de ser el col·lectiu més odiat.

La premsa escrita era unànime, vaga salvatge dels controladors. De fet a cuatro ho repetiren en una mateixa notícia al voltant de 10 vegades en un parell de minuts. Havia de quedar clar. Només a Internet es podia trobar informació que anàs contra el to general de demonització de controladors. Mentrestant ells es defensaven com podien als mitjans de televisió, moltes vegades atacats per tertulians de premsa rosa i peridistes diversos.

Ara mirant cap enrera el panorama és desolador. Un president que ha hagut de recórrer a l’autoritat per demostrar que ens pot treure d’aquesta ara sí “salvatge” crisi, un govern que ha declarat l’”Estat d’alarma” per la vaga d’uns treballadors i ha militaritzat -després de privatitzar-los- els airoports i el desprestigi de tot allò que sigui públic. En realitat no tot, podem veure el que opinen del sou dels polítics els controladors.

Maties Vallés ho explica a l’article Los controladores no son Al Qaeda. Ja ho deia Orwell, necessitem un enemic comú per entretenir la població dels mals quotidians. És igual que sigui Euràsia que Àsia Central, la qüestió és centrar el nostre odi cap a qualcú.

Mentrestant la vida segueix, ara ve una paga de nadal reduïda a la meitat pels funcionaris, l’atur pels núvols, la Seguretat Social que comença a posar-se en dubte com a primera passa per a l’eliminació,… I a sobre ara això del dopatge!! Mare meva, han caigut alguns mites.

Per sort ara ve el nadal, els pintxos les hem fet a casa i les canyes al bar del costat i tot segueix igual. Això és Mallorca, on sempre fa sol i es pot beure sangria a voler…

Esper els lectors d’aquest article, previsiblement uns cinc, no es sentin ofesos pel to sarcàstic d’aquest article i que entenguin que es tracta d’un context de crisi, qui sap estam davant de la fi del món. El dimoni s’ha apoderat del poder mundial i es dedica a fer vudú sobre els seus habitants.

Si el “nostre” maravellós president del govern es reuneix amb els trenta-set empresaris més importants i els “regala” els airoports, el dia que es reuneixi amb Nacho Vidal la venda de vaselina augmentarà notablement en aquest país. Com diu Miquel Payeras al Balears, que cada cop es llegeix menys però m’agrada més,això ja no ho salva ni en Rubalcaba.

Ahir vaig tenir un mal son, vaig veure el cap de Govern anunciant més mesures pel bé del país, amb una rialla d’orella a orella. El pobre era només una titella, un emisari de males notícies. El món tal com el coneixem ha de desaparèixer el 2012. Vos donaré un consell si voleu estar preparats, mirau el sol tots els matins i horabaixes. D’aquesta manera no dependrem del menjar igual que ara, l’astre ens alimentarà i això no hi ha ningú que ho pugui evitar, malgrat una dona de Vigo se’n proclami propietària.

Però tornant al present tangible (Tothom sap que això és allò que ens diuen a la premsa i notícies, fonts inesgotables de sabiduria), el pitjor de tot és que el govern actual està fent bo fins i tot al de n’Aznar, que avui es publica que es plantejaria tornar per a salvar al país de la desesperació generant l’efecte invers a l’enunciat. Aquí hi ha una cosa clara, si ens governen les empreses és igual qui posi la cara al capdevant, al cap i a la fi t’acabaran fotent per tots els costats.

Jo em deman on està la línia de separació entre esquerra i dreta quan en anys de bonança es donaven ajudes sense mirar prim (ni parlar-ne de progressivitat, d’allò que en diuen pagar menys el que menys té), quan es privatitza allò públic, quan s’ataca de forma indiscriminada al funcionaritat per endeblir l’Estat, i ho fa l’”esquerra”.

La tàctica que empren és molt simple, desprestigien un sector per després fotre-li ratallades importants. És igual que siguin controladors aeris, pilots, funcionaris, professors,… mala publicitat des dels nostres mitjans de comunicació i després ratallada aplaudida.

Els mercats, un conjunt de xifres que pugen i davallen sense que la major part dels mortals entenguem el motiu, quan senten les mesures anticrisi s’enravenen. I parlo en masculí perquè els mercats són ELS, mascles que es corren caga vegada que es retallen els sous, les pensions, que pugen els beneficis dels bancs, etc.

Però tranquil·litat, ara s’atraca el nadal i la loteria ens farà rics a tots. Loteria, per cert, que també es privatitza. Coses de la vida. Jo enguany hi he jugaré unes 60 euros amb els dits creuats, més que res per això del pensament positiu (vegeu El secret). A mi em funciona, cada dia aparc davant ca meva. Bé, supòs que el fet que hagin posat ORA ajuda…

Per sort encara ens queden festius per gaudir i ponts per anar de viatge a gaudir de la gastronomia espanyola i ja de passada col·laborar a ampliar l’iconografia de Guaitatu.

El centre de Palma va perdent negocis al mateix ritme que davalla la qualitat de vida de la població mallorquina. La darrera tenda a tancar ha estat la Botiga mallorquina de Baró de Pinopar.

Es tracta d’una petita botigueta on comprar productes de qualitat, panets amb una qualitat/preu molt encertada i verdures, fruita, pa,…

En pau descansi, aquesta també. Aviat en centre de Palma serà una zona deserta on només hi veurem tendes de xinesos i negocis relacionats amb la restauració, tot i que pocs…

Ahir a Catalunya es va aplicar el sentit comú, prohibint una suposada festa on es tortura fins a la mort a un animal. Cert és que encara hi ha festes en les quals es tortura a animals i que només s’ha prohibit a una Comunitat Autònoma, no a tot l’Estat. És un començament al manco, una bona notícia que m’agradaria que tingués continuitat.

El que més m’ha sobtat és el tractament que n’han fet alguns mitjans de comunicació, personatges públics i polítics. A veure, el Diari de Mallorca publica dos articles d’opinió, un d’Antonio Papell i s’altre de Bartolomé Coll en el qual deixen ben clara la seva posició favorable a la tortura nacional.

Al mateix Diari, destaquen l’opinió de Sabina al respecte. Aquest la qualifica de catetez de polítics. Si no es tractàs de Sabina em molestaria a respondre, però amb aqeust no val la pena esforçar-se. Només dir que som majoria els que no anam al toros i els que ho trobam una barbaritat, al manco a moltes comunitats…

El tractament que se n’ha fet a la resta de diaris és més o manco semblant. Parlen de revenja política, de separatisme i d’altres qüestions que ni me van ni me venen. Fins aquí normal, quan treguem el cap de la caverna potser hi veurem més fàcilment.

Ara bé, el que m’ha sorprés és la posició contrària de la majoria de sociates -especialment de Rubalcaba, dels pocs que encara em generaven una mica de confiança- i de Gaspar Llamazares.

Fins ara els sociates -perquè de socialistes n’hi ha ben pocs- han portat una política desastrosa a nivell nacional. Han près mesures populistes, ramplones i fàcils i quan han volgut solucionar totes ses seves cagades ja ha estat massa tard.

Han pagat ajudes sense cap tipus de progressivitat (ajuda per a la maternitat, descompte de 400 euros a l’IRPF, plan E,…) i ara ho pagam tots. Bé, en realitat ho paguen els treballadors amb uns salaris negociats a la baixa i amb acomiadament pràcticament de franc i els funcionaris amb una davallada de sou. Dubto molt que el PP s’hagués atrevit a fer el que està fent el PSOE i cada vegada em costa més veure les diferències entre ambdós partits…

Mai he votat al PSOE, només m’agradava en Rubalcaba i després de veure les seves declaracions sobre la prohibició dels toros n’estic content.

Però el que no esperava era veure Esquerra Unida contra la prohibició. No sé quins valors defensa Esquerra Unida (partit que no és massa respectuós amb els nacionalismes però que tenia altres virtuts que compensaven aquest fet pel que a mí respectava), el que sí sé és que han perdut un vot per a les properes eleccions i potser per sempre. Tranquils senyors, no és greu, però pensin vostés que tampoc van sobrats.

Ara es cerca partit digne de vot, en coneixeu algun? Jo de moment no en tenc cap en ment…

Recomanació via Álex Vidal sobre el tema (només un però a l’article. Molts polítics i gent d’esquerres també s’ha posicionat en contra, qui ho havia de dir…)