Re-flexions

L’exercici relaxa, serena, fomenta la reflexió i et fa millor persona. Aquesta afirmació categòrica i més que probablement falsa, en especial en el seu punt, és només una forma de començar amb el post.

Vos explico el meu cas, més que res perquè acostumo a parlar en primera persona i només em desfaig d’ella quan vaig suficientment col·locat, cosa que no passa molt sovint en els darrers anys. A ioga també ho intent però l’èxit no és tant rotund.

El Gimnàs que té l’honor de tenir-me com a associat està a Palma però pràcticament al costat de la mar. Allà hi vaig a fer algunes activitats esportives entre les quals destacaria la natació.

Sí, ja sé que podria nedar a la mar, però no és el mateix. A veure qui és el valent que s’hi fica en gener. A més, nedant amb ulleres i tubo, sense aixecar el cap igual no me n’adono i comparesc a Porto Pi.

Nedar 25 metres i tornar de forma repetitiva durant 45 minuts o una hora pot semblar una mica estúpid. Anar i tornar sense cap fita, simplement tirar-te a l’aigua i anar fet.

Jo m’ho agaf en canvi com a una jornada de reflexió, una hora amb tú mateix, sense interferències (a no ser que et toquin al carril del costat 20 nins/es en classe de natació). Però a més a més, el moviment constant i repetitiu i el cansament aconsegueixen que no et tornis boig.

M’agrada nedar, tira a tira, sense presses i anar fent. Però el que m’es m’agrada és tornar del gimnàs, caminant cap a casa per la vorera de la mar. Veure les barquetes, la mar en calma, el sol a punt de posar-se i saber que el món continua un dia més, sense massa canvis, ja sigui per bé o per mal.

Sa veritat és que ses idees brillants (aquestes que et fan creure que et faràs ric, famós, el món serà més just,… i que tenen una data de caducitat no molt superior a les 12 hores) se m’acuden llavors. Com una llumeta que s’encén automàticament i que posa a la vista tot el que hi ha al teu costat.

Mai he llegit a Murakami -Tot i que me l’han recomanat un munt de vegades, especialment Tokio Blues- però pel que sé de la seva obra De qué parlo quan parlo de córrer no sóc l’únic que té una relació especial amb l’exercici. Clar, ell magnificat ja que corr maratons. Ja se sap, els japonesos no es posen per poc.

Però ahir, passejant per Palma vaig veure el llibre i em va cridar l’atenció. No sé perquè no m’havia aturat mai a mirar-lo, em semblava un títol massa llarg i només la casualitat va fer que m’hi fixàs detingudament.

Clar està que jo no sóc un erudit, ni exemple per res. Simplement volia dir, l’esport m’inspira…

M’he vestit amb una túnica de colorins estil africà, i amb una peça de roba al cap, com si fós un medium, per parlar amb l’elasticitat.

Pel qui no ho sàpiga, l’elasticitat és una virtut que viu al món de les idees de Plató, amb la resta de grans virtuts humanes, darrerament deixades de banda. I m’he vestit de medium exòtic per arribar-hi amb més facilitat, perquè el bot a l’altre món sigui una mica més natural.

Ara, en directe, intentaré contactar amb l’elasticitat i saber perquè passa de mi, que ja no sé que fer. He d’avisar que l’esmentada virtut no és de l’illa i no està normalitzada ella.

J- Hola, elasticitat?

J- Hola, tenia visita concertada amb l’elasticitat!! Hi ha algú

E- ¿Has visto la hora que es? Vete a tocarle los cojones a tu puta madre, calvorota. Estoy sobando la siesta

J- Entens el català?

E- Vete a cagar

J- Només volia saber perquè passes de mi. No puc ni seure amb ses cames creuades sense patir de mala manera

E- Y además de feo llorón

J- Però, què t’he fet jo

E- Durante muchos años te has dedico a pavonearte por pistas de baloncesto, como un gallito, sin dedicarme ni cinco minutos. ¿Ni un estiramiento en 18 años y luego te quejas porque no tienes elasticidad? A cascarla

J- Sí, però fa anys que faig estiraments, arts marcials i fins i tot Ioga i res de res. Hi ha gent que no ha estirat en la vida i té més elasticitat que jo.

E- Si, también hay virtudes que tienen la casa más grande que la mía y yo no voy a tocarles los huevos a la hora de la siesta. Mira la bondad, vaya chaletazo y yo con este adosado de mierda, entre la modestia y el pelo largo

J- El pel llarg és una virtut?

E- Sí, y ya veo cuál será tu siguiente visita. Olvídalo, ya no hay nada que hacer

E- Y olvídate también de hacer el helicóptero

J- Perdó? Sense ofendre…

E- No te hagas ahora el santurrón, ya sé para qué quieres que venga a verte. Lo haces para quedar bien con las titis, a las pocas que consigues follarte

J- Tampoco me queix

E- Nos ha jodido, en tu lugar tampoco me quejaría. Por poco que folles es un milagro. Poco y encima mal…

J- Bé, em podria convidar a passar? I no xerri tan fort, que estic retransmitint tot això en directe i a la gent no li interessa sa meva vida sexual

E- Voy a hacer una cosa mucho mejor, te voy a soltar una patada en los cojones, para que no vuelvas a darme la brasa.

J- aaaaaaaarg

E- Hasta nunca, tronco, jajaaaaaaa

Bé, que hi farem. Seguirem estirant i practicant Ioga, poca cosa és millor que res…

A la part dreta del blog veureu un nou element, un convidat gairebé obligatori a qualsevol blog, la Llicència.

En aquest cas no és però un convidat de pedra, ni molt manco. Aviat començaré a donar-vos sa tabarra amb una novel·la, que aniré introduïnt en forma de posts dins el blog.

I clar, no m’agradaria que algú, amb un estat mental deplorable, em copiàs pensant que es faria ric a costa meva. I com que no vull generar falses expectatives, així tot enllestit.

I quina casualitat, ahir vespre vaig estar llegint un capítol del llibre de Roman Piña, Stradivarius Rex, en el qual un personatge que fa net cotxes vol convertir-se en escriptor famós i crea un pla per aconseguir-ho. Clar, aquest inclou deixar la dona i els fills durant cinc anys, entre d’altres coses. Jo, de moment, en això li duc avantatge, el meu pla pot continuar endavant.

Me’n vaig a comprar unes ulleres de pasta i una bici retro, ara torn…

Dir o demostrar que en saps d’alguna cosa pot conferir-te noves amistats i generar-te fins i tot cert prestigi. No obstant això, amb la informàtica això és molt diferent.

Com algun company teu s’enteri que saps fer un blog, entens la diferència entre USB i RGB, et veuen emprar l’Spotify o veuen la pantalleta negra del Linux l’has cagada.

Deixaràs de tenir amics, tendràs caps sense cap tipus de respecte pel seu subordinat. És igual que estiguis en plena reunió, que parlis per telèfon o estiguis elaborant un projecte. Vendra i et demanaran, sempre molt cordialment i quan et vagi bé, que els instal·lis el programa X o perquè no els funciona el Wifi, o perquè la impresora no respecta els marges o canvia els colors,…

Si veieu un tio vestit de camufaltge, que camina acotat per sota de l’altura de les finestres o amb una planta a sobre del cap i pintat de verd, es tracta d’un informàtic. Cansats els pobres de què els aturin cada 3 metres han desenvolupat una habilitat natural per passar desapercebuts, estan en plena simbiosi amb la natura.

Si els agafes badant, sabent que són les teves víctimes, et posaran mala cara i intentaran saber si ets un embambat. Estil,
JJ- No em funciona la impresora
I- Veus la llumeta verda? Està enxufada?
JJ- Sí clar
I- Veus un cable que la conecta a l’ordinador o a la xarxa?

Em solidaritzo amb aquesta gent, cansats d’editar les imatges de les nosses de desconeguts, de fer quilòmetres per connectar un cable, de llevar virus de dubtosa procedència o de recuperar carpetes estranyes.

32 tacos donen per molt. Per haver estudiat en un centre concertat, haver treballat per a l’administració autonòmica, per a la local (Consell i Ajuntament), per a l’esglèsia, com autònom, haver estudiat filosofia, documentació i haver iniciat història i estudis d’Àsia Oriental.

Dóna per haver conegut gent dels 5 continents, dels quals he après, dóna per haver fet amics, virtuals i presencials, haver-ne perdut, haver fet més d’un voluntariat, haver-la cagada, haver aprovat oposicions, haver estat un alumne mediocre, i un alumne acceptable.

Dóna per haver espatllat l’ordinador, el portàtil i el miniportàtil en un període d’uns pocs mesos. Mama, que em quedo incomunicat!!

Dóna per haver recurregut gairebé tota Espanya, per haver estat a Andorra, França, Itàlia, Anglaterra, Holanda, República Txeca, Turquia, Tuníssia i Xina, per haver viatjat amb una desconeguda, per haver pujat milers d’esglaons en una dia, i estic viu.

Sa gent em demana perquè no atur, perquè sé que cada dia que em quedo a casa m’estic perdent part de tot això. Ara, poc a poc, també descobreixo que en un mateix també hi ha molt per descobrir.

A veure si els 32 anys següents s’assemblen als que he viscut, que malgrat no hagi fet un ou de tres vermells és la meva producció. Original o no, és la meva i no la canvio…