Re-flexions

Pagar està socialment acceptat i ben vist. Paga i estaràs complint la llei i comportant-te com un ciutadà responsable, paga fins i tot dues vegades, paga per coses que no pots fer, i seràs feliç i estaràs ajudant a mantenir a algun pobre artista, intermediari, músic, director de cinema, empresari,…

Si no pagues, et sentiràs malament, estaràs provocant pèrdues de feines, a la despoblació de l’Amazones, a la fam a l’Àfrica i a una societat més injusta. Gratuït és sinònim de dolent i/o il·legal.A més a més, perquè aquesta pràctica sigui més valusoa es retallen els sous dels treballadors. Només allò que costa esforç té valor i sentit.

La mala gestió dels directius i la manca d’escrúpols de determinades persones acaben revertint en la qualitat de vida de la majoria. Paga per comprar un disc dur o mp3, paga per treure un llibre d’una biblioteca, paga per veure una televisió sense fatxum, paga per veure futbol, paga caríssim per llegir, paga per anar al metge de capçalera (recorda, la seguretat social és deficitària), paga i calla.

Ara sembla que li toca al futbol. Els partits en obert són motiu de debat entre els clubs, que segons ells deixen de guanyar molts doblers per emetre el partit dels dissabtes. Ja m’està bé, a veure si sa gent deixa de donar-me sa tabarra amb el Madrid i el Barça. Cony, em vaig fer de s’Atlètic de Madrid per anar a cotnracorrent i crec que ara m’aficionaré al curling. Això si que seria un excercici de rebel·lia i antisistema.

Que no ens queixem perquè ens retallen el sou, perquè ens retallen drets, perquè ens governin les grans empreses, perquè ens criminalitzin quan ens posam en vaga, perquès es depsretigii de forma indiscrimanda a tots els treballadors públics per sucar-los posteriorment, perquè empijori l’ensenyament i es converteixi en un bé de luxe en segons quins nivells i emprin als estudiants de ma d’obra gratuïta, ho entenc. Però que ens vulguin deixar sense el nostre entreteniment predilecte i ningú alci la veu em sembla una mica més preocupant.

Està ja el peix venut? Hem d’assistir a la nostra flagel·lació amb cara d’angelets? Tenim veu i vot dins el món? Ens hem de creure això de treballar més i guanyar menys per salvar el país? a què es deuen referir quan parlen de salvar el país? Què volen dir amb dèficit zero?  Què succeirà quan la nostra capacitat per importar sigui menor i comencin a minvar els productes essencials per al nostre dia a dia? Qualcú ha provat de fer la truita amb moniato (el moneato mallorquí) enlloc de patata?

Massa interrogants en bon divendres i no està bé queixar-se més d’una vegada a la setmana en públic. Fins aquí la meva teràpia setmanal. Bon cap de setmana. Fins dilluns. Adéu. De veritat. Aquí acab. Om Shanti om

Sembla que era ahir quan na Laura, se meva parella, va dir-me susurrant “Podríem comprar col lombarda, m’agrada a les amanides” (En realitat va dir ensalades). Jo, diligent en el compliment de qualsevol norma que impliqui portar menjar a casa, vaig anar a la fruiteria que tenim al costat de casa i no n’hi havia.

Això no em va aturar, a una altra fruteria una mica més llunyana si la tenien. Allà estava, ben posadeta esperant per ser comprada. No vaig veure bocins per cap banda, em va semblar una mica grossa per a dues persones però quan es tracta de satisfer dessitjos no es mira prim.

Això era abans del nadal, potser a mitjans de mes de desembre. Des de llavors hem tingut una gelera rica en color i diferent. També hem gaudit del producte en una vintena d’amanides, o més, o manco, qui sap.

Pensava que no arribaria mai aquest moment, cada dia l’examinava i semblava tenir el mateix tamany, la mateixa textura. Però quan de temps aguanta això a la gelera? Jo puc posar una data mínima, dos mesos!!

Al final, quan ja començava a tenir sentiments més profunds la dama colorada ens ha deixat. Ahir vàrem posar la darrera tallada de col lombarda a l’amanida. Descansi en pau…

No puc estar-me de donar-vos un consell, si n’heu de comprar, demanau que vos la tallin per la meitat com a mínim. Mare meva, quin fart de menjar col (amb totes les contraindicacions que suposa això per a una adequada vida social)

Diuen alguns escriptors que produir un llibre és realment estressant i frustrant. Veure que tens una idea clara però que no ets capaç de reflectir-la en paper és una sensació desagradable. Supòs que per això parlaran dels llibres com dels fills.

Jo no escric llibres, ni sóc tan romàntic. De fet sóc més bé escatològic i si he de comparar el fet d’escriure amb alguna cosa seria amb cagar. Un petit esforç i una gran satisfacció. Però no em refereixo al moment concret, sinó a la posterioritat, quan ja saps que t’has llevat un pes de damunt.

Per estudiar no hi ha res millor que fer els teus propis apunts, resumir-los i aplicar regles pnemotècniques per a memoritzar-ho tot. Escriure recolza la memorització per un simple fet, és molt més pausat. La lectura, igual que el nostre pensament, és massa accelerada per a retenir grans quantitats d’informació. Per això hem de rellegir moltes vegades el mateix.

L’escriptura en canvi s’ho pren amb calma, fora presses, per això em relaxa i romp la circularitat del pensament.El receptor, posant per cas que existeixi, no està esperant. Tampoc importa si et presta atenció o et llegeix amb deteniment, la feina està feta i quedarà enregistrada mentrestant visqui el bloc i el caché de google no consideri que no vals per res. (Perdonau la doble negació, no me n’he pogut estar)

M’agrada espressar-me per escrit, les emocions no afecten de la mateixa manera i el cap està més net. Amb això no vull dir que comenci a comunicar-me amb els meus amics mitjançant post-its, però de tant en quant seguiré donant sa tabarra als que es passin per aquí.

I ja que hi sóc, adaptaré el dit “Parlar bé no costa un colló” per el quedar bé no costa més de dos minuts amb el paint.

S’ha de reconèixer que dormir acompanyat en s’estiu pot arribar a ser una putada, bé i a s’hivern segons amb qui te’n vagis al llit també, però aquest és un tema que millor deixar de banda. Qui no ha acabat dormint amb un/a desconegut/da, la seva mascota i unes quants pots de lubricant?…

Però deixant de banda les escenes disparatades del meu imaginari, el fred té un efecte maravellós en els nostres cossos al llit. Com els pols oposats, es van atracant l’un a l’altre, fins que encaixen a la perfecció. Unes vegades cap a un costat i altres cap a l’altre, però encaixats com dues peces del tetris. Sabeu aquella peça del tetris que era com un quatre? Idò com dues d’aquestes…

Una cosa semblant em va succeir l’altre dia, sense ser-ne conscient ella i jo vàrem ser tot un. Sempre he tingut molt clares ses meves prioritats, sé el que m’agrada, el que no sabia és que el meu cos -desconectat del seu comandament, el cap- tot sol cercàs la forma de satisfer les seves pròpies necessitats.

I és que quan m’en vaig anar a jeure només veia una paret blanca, com quan s’està de camí al cèl, esperant que Sant Pere t’obri la porta. Però quan vaig tornar a obrir els ulls la tenia entre ses meves mans, gaudint de la seva suavitat i textura.

Record que li vaig dedicar un parell de frases carinyoses, ben encaixada com la tenia, modificant la pressió que damunt d’ella exercicia de forma constant. Em vaig mig despertar sabent-me acompanyat i satisfet, a la fi era meva “pensava” el meu cos.

I allà estava ella, imponent i altiva, vull creure que per saber-se estimada i no pel rajolinet d’aire fred que entrava a l’habitació, fent-me sentir una persona afortunada i estimada. Sintonitza’m estimat, deia implícitament. Què putes fas amb ses meves mames, em va dir explícitament sa meva parella.

Els meus gusts musicals amb devuit tacos estaven molt ben definits. Llavors escoltava música punky en espanyol -La Polla Records, Soziedad Alkoholica, Reincidentes, Extremoduro,…- i Heavy en anglès -Iron Maiden, Metallica, Guns’n Roses, Kiss,…-, tot i que per articles anteriors pugui haver donat lloc a confusió, jeje, i que de tant en quant anàs a baretos estil Nivelón per intentar aferrar-me a qualque al·lota (amb èxit una vegada de cada cent), cosa bastant difícil a baretos heaviates.

[Incís activitat]

Per sort amb el temps m’he anat obrint a altres móns i m’he relaxat, deixant de banda el talibà que portava a dins. Pink floyd, Queen, Michael Jackson, Fito, Muchachito, Delinqüentes, Mano negra, Portishead, Ben Harper, Antony and the Johnsons, Nirvana, Smashing Pumpkins,… ara estan permesos al meu ordinador.

[Incís desactivat]

Llavors era això o escoltar música pop, i jo no era d’aquests. Passejàvem la nostra ortodòxia musical pel Nagual (algun cop també el Fragel o el 3 23, territori grungy), on ens preníem Kalimotxos fins que tancaven i després tiràvem cap al Rústic fins que el cos aguantava. Una altra opció era Es crui, es tomate i finalment La deriva.

Aquesta rutina la vivíem entre punkys -sí, escrit així- i desfassats de sa vida. Però llavors varen començar a sorgir noves espècies urbanes, alguns d’ells amb els calçons baixos i gorra que escoltaven NOFX, Off Spring, Green Day i música d’aquesta calanya. El principal problema que tenien pel meu gust era la veu. Pensava, perquè putes han de cantar com si fossin capdefaves? No me crec que aquesta gent xerri així pes carrer. No obstant, hi havia cançons aferradisses i tot, igual que amb el Grunge (Ara em permet escoltar de tant en quant Nirvana, abans anava contra sa meva estúpida religió)

Certament, tampoc sa gent xerra com el cantant de Kiss, però això té una explicació evident, els calçons. Amb tanta pressió ni es pot posar una veu normal ni es pot xiular, és un problema físic. Problema que no tenen els anteriors, donada la distància entre els seus ous i els calçons.

Si no en teníem abastament amb això, després va aparèixer la música indie. I anam de mal en pitjor. Alguns són molt bons (no em refereixo a la música independent en sí sinó als grups que actualment s’hi associen), però n’hi ha d’altres -gran majoria- que serveixen per fer entrar ganes de pagar-li a qualcú. Seria graciós si no et torturassin a alguns baretos amb tíos que passen dels 30 però canten com si en tenguessin 15 mal duits.

La pitjor tortura que he patit en els darrers temps ha sigut haver d’anar a un concert d’un tal Ivan Ferreiro. Per favor, companys, sé que a molts de vosaltres vos agraden, ho entenc i ho respect, però deixau de donar-me sa tabarra amb Cantos del loco, perezas, planetas, piratas, ferreiros, LAs,…

Era un dia de classe normal i corrent, la professora de literatura -molt bona però especialment severa- ens obria els ulls sobre el món en el que ens tocaria viure.

Record exactament la frase,”igual que cuando veis a una madre con un niño muy feo y por no mentirle le deciís ¡Qué grande está el niño!”. Llavors em vaig aixecar i li vaig dir a sa professora, “Señorita, me acaba usted de hundir en la miseria” (jo era llavors l’alumne més gran de la classe). Tothom va riure, alt i simpàtic sempre he estat.

També record una altra annècdota. Estava amb un amic, en “rizos”, i em varen dir “orejón”. Ell em comentà que perquè no m’enfadava. Jo li vaig respondre, si m’hagués d’enfadar tendria més antecedents que el vaquilla. Ell em va respondre, “que sa fiquin amb mí no m’importa perquè sé que no és veritat però en el teu cas…”.

Des de llavors els defectes es veien més grans. Maleïda informació, però si la ignorància és maravellosa!!

No passa res, fa anys que està assumit. No podré presentar-me a càstings de models. Què hi farem. Llevat d’això sa meva existència era la mar de tranquil·la fins que ahir em recordaren que sóc molt guapo de coll que abaix!!

Mai m’havien fet un comentari tan encertat, certament, però innecessari. S’ha de reconèixer original. Si la principal bellesa humana rau a la cara, això no és precissament una floreta.Així que, donat que ara en sóc més conscient que mai, no és imprescindible que m’ho faceu saber… Basta que me digueu que sóc molt simpàtic

Estar gairebé dos mesos sense publicar res i després començar en dos posts el mateix dia no és una mesura intel·ligent. Potser hauria de deixar una mica de temps entre un i s’altre, però sóc un ansiós. L’ànsia de voler tot arreglat i al moment, teoria McAuto (que no he utilitzat en sa vida). Aquí i ara, oblidant que a vegades l’espera és en sí mateix més valuosa que la nostra fita/cita.

Sortir i veure món, especialment desgràcies, ajuda a contextualitzar ses coses. Ens enrabiam, sentim dolguts, ploram, queixam per motius pràcticament ridículs amb comparació amb els problemes d’altres persones.

Quan ho veus penses, ets el cap de fava més gran del món. En sa vida em tornaré a sentir-me malament per un doi. Després tornes i paaaaam, ses mateixes tonteries et fan sentir malament. Sí, ja pots pensar fredament que no importa, que és una tonteria, que el comportament més eficient seria no fer-ne cas i seguir el camí de sa vida com si res, que tanmateix ses coses et segueixen afectant.

D’això en trec una conclusió, en ocasions necessitam sentir-nos malament. Si sempre estàssim contents no ho apreciaríem, no podríem diferenciar bo de dolent, alegre de trist, salat de dolç. Sense oposats el món seria pla, igual que el ser de Parmènides, un i immutable.

Jo no sóc immutable, gens immutable. He intentat controlar-ho tot, començant per mi mateix i no m’ha quedat més remei que admetre que estava equivocat, que si es tanquen els ulls hi ha tot un món de noves sensacions per descobrir, que estar trist de tant en quant és necessari, simplement es tracta de deixar-se anar, poc a poc, gaudint de tot el que et vengui…

Sempre he volgut visitar la Índia, cinèixer aquest lloc místic i encissador per a uns i caòtic, brut i injust per a altres. O tot això per a la majoria…

imaginau-vos a un tren indi, no precissament net, amb un forat al bany per fer ses vostres cosetes, amb gent per dins, al costat, a sobre enmig del no-res. O en plena ciutat de Delhi, a un carrer ple de venedors tothom cridant per aconseguir una venda, enmig d’una de les ciutats més contaminades del món.

És curiós com cultures que valoren tant la calma, la tranquilitat i la pau intereior hagin creat grans “urbes” on tot són renous, olors, llum i agitació constant. Tots els països asiàtics tenen ciutats d’aquestes característiques, quan en realitat la imatge que ens feim d’un asiàtic és la de persones sumament tranquiles i que arriben a viure molts anys.

Però en realitat, no escric aquest post des de l’Índia, no, ho faig des de Mallorca. Com que allà no tendré temps ni probablement ganes, esper que vos basti aquesta petita introducció, jeje.

A més a més, per si de cas hi ha una desgràcia hauria de fer un testament virtual. Quin punt, si em mor i es publica el post… Escrivint des del més enllà!! (probablement des de l’infern, jiji)

A veure, m’agradaria que vos encarregàssiu d’eliminar els meus comptes de les xarxes socials. Si em mor no les tornaré a fer servir, igual que els correus.

La casa i el cotxe, seran per als meus pares. Els llibres, per al meu cunyat que segurament les aprofitarà. Els comptes de correu, també es poden esborrar. Hi ha una ampolla de vi que és per na Cornet, les fotografies de ses exs a elles o les cremau -no en tenc moltes, ni de fotos ni de exs -.

Papá, mamà, subvencionau un sopar de frikitecaris (i amics) a un japonès. Això sí, no vos deixeu enganar, que aquests cabrons convidaran fins i tot als seus cosins. Que no passi de 15 persones!! Ho haureu de fer via transferència bancària, no van d’agafar avions ni de visitar illes.

Ramon, Cata, Toni i Sara, Bibliotecamallorquina queda a ses vostres mans. Ara bé, si no pagau a 1and1 i creau un post de tant en quant el podeu fer desaparèixer. Una mica d’activitat, per favor…

Sa roba pot anar a sa protectora d’animals i plantes, les targetes de sa cartera, es poden eliminar. Són moltíssimes, sa majoria inútils. Bé, la del Consell millor si la retornau, és temporal i la casa va una mica magre, a veure si entre tots col·laboram.

Bromes de banda, no em penso morir. Ni de conya, espero que m’hagueu d’aguantar molt de temps. Així que múltiples divinitats Índies, es posin vostés del meu costat per retornar-me sa i estalvi a casa. Si no hauran d’aguantar el meu esperit donant sa tabarra per allà tota una eternitat…

El fet viscut no és igual al fet recordat, fins aquí una obvietat. La memòria no guarda exactament totes les nostres vivències, amb el seu context, una per una perquè no hi hauria lloc suficient al nostre cervell. A més, tanta informació ens faria tornar boigs.

Però, a banda de la reducció d’informació també hi succeeix una modificació del fet viscut. És a dir, canviam allò que ens va passar, el tergiversam, ja sigui per por, per amor, per ràbia, per facilitar-nos la vida o simplement perquè sí.

No vos ha passat mai trobar-vos amb una ex-parella i quan parlau un s’enrecorda de les coses bones i l’altre de les dolentes, i fins i tot dels mateixos fets queden sensacions desiguals?. Òbviament no només és culpa de la memòria, potser a l’hora de viure el moment també va ser diferent per a tots dos.

El cas és que, llegint una reflexió a El lector, de Bernhard Schlink, em va donar què pensar. Aquesta deia que com era possible que havent viscut una relació sentimental satisfactòriaen la major part del temps ens quedi un mal record per culpa d’un final desagradable? Posa per cas que durant anys has estat feliç però després t’assabentes que la teva parella va tenir una relació extramatrimonial els darrers mesos, perquè hauria això d’esborrar la felicitat viscuda els anys anterios o negar-la directament?

Modificam el que ens passa, ja sigui de forma conscient o inconscient suposo que com a recurs per a la pròpia supervivència. Generam així un món paral·lel. Diríem que del mateix fet hi ha tres móns, els dos móns generats pels implicats a la seva ment i el que va succeir en el moment. A no ser que sigui un somni, amb la qual cosa només hi ha un món autèntic, el somniat. (bé, no entré amb més divagacions filosòfiques ni existencialistes)

Personalment quan ho he deixat amb una al·lota llanço tot el que tenc d’ella, començant pels records i després a mesura que passa el temps, si puc recuperar alguna cosa ho intento. Aquesta és el mecanisme que he establert per a aquests casos, oblidar per no patir i recordar només quan es pot fer des de fora. I sa veritat és que amb el temps he desenvolupat una capacitat innata per oblidar, potser afavorida per una capacitat innata i per la mala vida de la joventut.

És per això que no tenc gairebé res de les anteriors relacions, només els records, tan tergiversats com els d’elles…

A trenta-cinc graus, a les dotze del migdia en ple mes de juliol a Barcelona no es sent ni una ànima. La ciutat està tranquila, gairebé morta en ple dissabte. No es veuen senyores amb carretons cap al mercat, ni gent que torna de marxa, només uns nins jugant al jardí mentrestant els pares vigilen i un grup de gent al costat d’una font, asseguts mentrestant les seves mascotes corren i juguen pel parc.

Tot i estar a l’ombra fa calor, l’ideal seria beure-se una cervessa però després un se n’empanadeix. Veig un royboos a la taula, d’això se’n diu massoquisme. Diuen que la beguda ha d’estar a una temparatura semblant a la nostra corporal, així el cos l’assimila millor.

Que diguin el que vulguin, per mi això és massoquisme. Tampoc em puc queixar, potser en sentit contrari no estaria per aquí, enganxat a n’aquesta orella i de camí cap el coll. És una pura qüestió de gravetat, surto de la pell i vaig baixant poc a poc.

Ho sé, no és una vida apassionant. Nèixer, regalimar i acabar al terra o a un mocador. Quina poca classe, emprar un mocador per a aixugar-se.  No té senti, suar és natural. Si mengem, dormin, cagam i pixam, que voleu que hi faci. La vida és això, la resta és només ornament per sentir-se més important.

Vull deixar clar que no parlo per mí, jo sóc harmonia en estat pur. Neixo per un procés natural i acabo tornant a la natura un cop feta la meva feina, refriger el cos humà. És cert que no tots som iguals, ni molt manco. L’olor corporal canvia segons les persones. Si es beu poca o molta aigua, alcohol, cafè, si és menja coent, sucres, greixos,…

Aquí el que interessa és que sóc natura, venc de la vida i em transformaré en vida quan arribi al terra. Per això no soporto aquests esnobs que s’aixuguen la suor amb mocadors. Tallen el nostre procés vital. No és que sigui budista, ni cregui en les reencarnacions, el Karma i aquestes coses. No espero ser en una propera vida un animal per, després d’unes quantes existències, convertir-me en  en un èsser humà ni molt manco un Bodhisattva o similar. Només que crec que el món s’ha tornat boig. Menjar, beure, follar, cagar, pixar, SUAAAAAAR, He dit pixar? Això és vida i deixau-vos de tonteries.

Observo bocabadat com tots aquests grans edificis oprimeixen els arbres, com el trànsit ofega els ocells, com el renou fa fugir els insectes. Còm podria algú viure aquí per pròpia iniciativa, sense verdesca, sense el renou dels ocells, o dels grills. sense cagades de vaca, sense torrents ni rius, sense moscars, ni rates de camps, sense escarabats.

Per això vull anar a parar al terra d’aquest parc, per tornar a la natura el que l’èsser humà innocentment vol robar. Si tengués còs humà o animal, ara correria amb els cans del parc, em ficaria a la font i em refrescaria, esquitant per tot arreu. Em fregaria pel terra, tornaria a banyar-me i somriuria, somriuria sense aturar.

Això és el que crec, vist des de la meva perspectiva. Què fàcil és opinar sobre els altres pensareu, però és que opinar sobre mi mateix dóna per poc, esper que m’entengueu.

Mentrestant, a dos pams de distància el cervell funciona molt aviat per ser dissabte: etíop, Barcelona, menjar amb ses mans, Índia, només la ma dreta, l’esquerra és impura, procura no pensar, peix cruu, molta calor, cuinar al vapor, metro, Murakami… El deixarem estar amb les seves coses. Si no vos sap greu, parlau en veu baixa.

(Corregit per un problema amb l’article)