Re-flexions

Si d’una cosa no ens lliuram els illencs que volem volar a altres continents és de les escales. Els vols intercontinentals parteixen des de Madrid o Barcelona. La primera dificultat és aconseguir uns horaris de les connexions dignes. Normalment et veus obligat a passar una nit a la ciutat esmentada per partir al dia següent al matí, tal com ens va succeir a nosaltres.

També s’ha de dir que és una bona escusa per pegar-te un bon sopar i aprofitar per despedir-te del pa, formatge i les ensalades tal com nosaltres les coneixem. No obstant això, vàrem sopar a un restaurant siri anomenat Amrit que no va estar gens malament. Ara bé, si voleu el consell, no mengeu res que porti sigrons si heu de passar-vos més de quince hores volant. No comments…

El nostre vol sortia de Barcelona cap a Istambul i durava unes tres hores. Després teníem una estona d’espera a l’airoport d’Istambul (que al final no va ser tal donades les dimensions de l’airoport) per partir cap a Bangkok.

En primer lloc dir que Turkish Airlines va resultar una excel·lent companyia. Puntual, amables, amb avions relativament amples i amb un servei de menjar boníssim, tot i que això també és un problema. Si, tant de menjar quan l’únic que has fet és estar assegut durant hores és terrible. Sempre hi havia un plat de pasta o quelcom a escollir del país on es vola (Menjar turc en primer lloc i tailandés en segon).

L’airport de Barcelona és molt gran, la nova terminal ha millorat quant a restaurants. Ja ens el començam a conèixer de tant de visitar-lo. Vàrem pegar una mossegada abans de partir -un saltejat fet al wok, si no record malament- i cap a Istambul. El d’Istambul és més gran que el de Barcelona, però per sobre d’això dir que és d’una diversitat impresionant.

Gent de totes les races i colors, dones amb Burca, estrangeres espectacules, occidentals amb joves asiàtiques (molt comú a Tailàndia), turistes de motxila -com nosaltres-, “jeques” àrabs amb el seu sèquit, subsaharians,… tot plegats i en perfecte harmonia. Entre tanta gent no ens vàrem perdre, però deixàrem oblidat el mòbil alliberat que portàvem (vàrem caure en el parany de Vodafone depenent de les seves “mòdiques” tarifes a Tailàndia. Veig que no som els únics insatisfets amb la companyia).

Però si l’airoport dIstambul és gran, el de Bangkok encara ho sembla més. Potser amb una disposició més organitzada i molt semblant a qualsevol airoport internacional. I ben comunicat amb el centre de Bangkok amb tren i metro o Skytrain. Nosaltres vàrem decidir reservar un hostal -sobrevalorat. Si heu d’anar a Bangkok negociau els preus per correu electrònic- al costat de l’estació de Hua Lampong.

L’airoport està molt ben indicat i es pot arribar sense haver de demanar. A més a més no hi ha molts pesats oferint-te tota mena de serveis. Només haureu de patir taxistes si anau a Kao San, un gueto de turistes a Bangkok. Nosaltres amb metro i tren en una hora vàrem arribar a lloc. No és econòmic (euro i mig o dos euros ambdues coses) però és còmode i vas fresquet.

I així va concloure la nostra combinació de vols i ruta pel món. Ja podíem descansar per anar a obtenir el visat per a Myanmar al dia següent. Posteriorment tornaríem a l’airport de Bangkok per anar i tornar de Myanmar amb AirAsia (gran companyia també). Allà descobrirem un restaurant amb menjar occidental de luxe (per qualitat) i que el Dragon Fruit no té gust de res (tot i ser d’una textura agradable).

Fa molt de temps que no escric al bloc, una vella sensació agradable de tornar a sentir. El motiu no és només la vessa d’escriure -que també-, sinó que he estat 43 dies fora de l’illa, viatjant pel món mundial (25 dies a Myanmar i 15 a Tailandia. La resta entre vols i estada a Barcelona).

He de dir que vaig preparar aquest viatge com cada any. Vaig anar a comprar roba esportiva Decathlon (uns quatre o cinc viatges ja que sempre oblides coses) i el material més específic a Es Refugi. Quant a les vacunes, una visita a Sanitat Exterior i un parell a la metgesa de capçalera.

L’entrevista amb la metgesa de Sanitat Exterior sumament interessant. Quan va treure la quantitat de malalties i de vacunes recomanades per a Myanmar -especialment- i Tailandia ens vàrem quedar estorats. A les clàssiques hepatitis, febre tifoidees i ràbia, vàrem afegir la vacuna de l’encefalitis japonesa (caríssima i que a algunes comunitats sí paga la seguretat social però a nosaltres no) i la profilaxi contra la malària (que després vàrem deixar una mica abans del que tocava perquè na Laura tenia malsons i era fortíssima. S’ha de dir que la malària a Àsia no és la mateixa que a Àfrica, molt més mortal).

Per altra banda, jo vaig sortir amb la meva motxila Altus de quan tenia deu o quinze anys (tot i que després me’n deixaren una de millor a Barcelona, per sort per la meva esquena) i na Laura amb una Deuter que li varen regalar unes amigues. La motxila xulíssima, però no li va anar bé i finalment vàrem haver de canviar-nos-les.

Al final cada motxila pesa “només” dotze quilos més la petita que en devia fer quatre o cinc. I sence exagerar jo crec que hi havia dos quilos en medicaments i un quilo en tovalloletes. Les primeres les vàrem gastar a la meitat del viatge (no entrerem en detalls) però els medicaments encara perduren. Només els ibuprofenos de na Laura i el Malarone varen baixar una mica.

Els aspectes negatius de la preparació tenen a veure amb la telefonia. Jo m’havia informat sobre el viatge que havíem de fer, itineraris, menjar, recomanacions,… i un dels aspectes cabdals era la telefonia. Telefonar des de Myanmar no és possible, està censurat, i des de Tailandia és caríssim. Per això has de portar un mòbil alliberat i comprar-te una targeta al país.

Jo innocent pensava que seria simple, feia gairebé un any i mig que estava a Vodafone i pensava que per llei estaven obligats a alliberar-me el mòbil passat un any. Quan els vaig telefonar em digueren que no, que no m’havia acabat la permanència. Sort que tenia les coses clares i els vaig dir que a partir d’un any estaven obligats a fer-ho. Ah sí, “lo siento, tiene usted razón…”.

Llavors em digueren que telefonàs a Vodafone i demanàs l’IMEI, cosa que faig fer el mateix dia. Em donaren un número i em digueren que a partir del juliol m’alliberarien el mòbil (Uns vint dies després). Els vaig dir que ho necessitava abans, que me n’havia d’anar a Tailandia i que per favor m’ho tramitassin amb celeritat. Si no se preocupi, jo posaré aquí “urgent” em digueren dues treballadores de la casa (supòs que amb una rialla d’orella a orella).

El més graciós de tot és que ara em telefonen tot el dia oferint-me mòbils i descomptes. Coses d’aquests nous temps…

En definitiva, vaig demanar un mòbil antic de targeta i amb això vàrem arribar a Istambul, on ens vàrem perdre. Al final acabarem parlant molt poquet amb el meu mòbil a cinc eruos el minut (poc més em cobraren a l’esmentada empresa ja que els donaré de baixa ja mateix). Vodafone, mai més!!!