Re-flexions

Sembla que era ahir quan na Laura, se meva parella, va dir-me susurrant “Podríem comprar col lombarda, m’agrada a les amanides” (En realitat va dir ensalades). Jo, diligent en el compliment de qualsevol norma que impliqui portar menjar a casa, vaig anar a la fruiteria que tenim al costat de casa i no n’hi havia.

Això no em va aturar, a una altra fruteria una mica més llunyana si la tenien. Allà estava, ben posadeta esperant per ser comprada. No vaig veure bocins per cap banda, em va semblar una mica grossa per a dues persones però quan es tracta de satisfer dessitjos no es mira prim.

Això era abans del nadal, potser a mitjans de mes de desembre. Des de llavors hem tingut una gelera rica en color i diferent. També hem gaudit del producte en una vintena d’amanides, o més, o manco, qui sap.

Pensava que no arribaria mai aquest moment, cada dia l’examinava i semblava tenir el mateix tamany, la mateixa textura. Però quan de temps aguanta això a la gelera? Jo puc posar una data mínima, dos mesos!!

Al final, quan ja començava a tenir sentiments més profunds la dama colorada ens ha deixat. Ahir vàrem posar la darrera tallada de col lombarda a l’amanida. Descansi en pau…

No puc estar-me de donar-vos un consell, si n’heu de comprar, demanau que vos la tallin per la meitat com a mínim. Mare meva, quin fart de menjar col (amb totes les contraindicacions que suposa això per a una adequada vida social)

Menjar d’autor a preu de currant és possible. Per deu euros, ja no vuit i mig, pots encolomar-te dos plats i postre de qualitat. Si estàs cansat/da dels macarrones i bistec de vadella, de les amanides “mixtes” i lluç congelat, aquell és el teu lloc.

Fins i tot el Diari de Mallorca s’ha interessat pel restaurant del costat de la Creu Roja, excel·lent en la relació qualitat-preu.

La nostra experiència fou molt positiva, provàrem els dos primers -un per hom-, els dos segons i les dues postres, acompanyats d’una copeta de vi acceptable. De primer una amanida amb salsa de mostassa i mel i fruita (crec que poma i pera però no ho record) i una sopeta. Res a dir, la sopeta com les que fan les mares de tota la vida i l’amanida atrevida.

De segon una mica de bollit o arròs. El primer excel·lent, el segon una mica just (Els que teníem al costat es queixaven de tenir fam). De fet és l’únic emperò que li vàrem trobar al restaurant, una mica just per ser un dinar segons el plat que escollies. Però ja sabem que això és un qüestió de gusts i interpretacions.

De postres un bocinet de tarta cadascú, no record exactament de què però si que ens va agradar a tots dos.

Nota final: Sa madonna i jo, que som uns golafres, vàrem acabar comprant una palmera de xocolata a una pastisseria de per la zona. Ho he de reconèixer, va ser culpa meva. Realment no feia falta…

El diumenge dia 23 un grapat de frikis ens vàrem reunir per a fer una marató. No es tractava de córrer, en teoria, es tracta d’una competició fotogràfica on et van donant temes per fotografiar per la ciutat.

Amb tota la bona intenció vaig presentar-me al concurs, amb la meva màquina compacta que fa poc em vaig comprar per uns dos-cents cinquanta euros. Per a mi va ser un gran salt qualitatiu, fins fa un mes emprava una càmera que anava amb piles i que no descart seguir emprant per a algunes ocasions.

Aquesta, de gran valor simbòlic, tenia un emperò important, entre que pitjaves el botó i sortia la fotografia podies cuinar el primer plat del dinar. Això feia més emocionant l’acte de fotografiar. Era tan emocionant i complicat com posar en marxa avui un dia un projecte a l’administració.

Idò tot content em vaig dirigir a la plaça major amb al·lota i amics, pensant que sa cosa anava de bromes. Allà em vaig trobar la plaça plena de gent, organitzada en dues files davant d’altres dues taules. Però si el nombre de gent impresionava el pitjor de tot era la quantitat de cámeres amb objectius de més d’un pam i trípodes. S’ha de veure com intimiden amb aquests “bitxarracos” i els seus guardapits fosfis a un profà en la matèria.

Valoro molt positivament la meva participació -tot i que no vaig lliurar les fotos per deixar guanyar alguns dels meus companys- ja que vaig aprendre que existeixen conceptes abstractes tals com obturació, lluminositat i regles estranyes com la dels terços o de l’horitzó.

El mecanisme del concurs és genial. Et donen uns temes i tens un parell d’hores per fer fotografies sobre el tema i així tres vegades per tractar deu temes. Els temes, d’allò més simples, Palma invisible, Mercats, Barriades, Jugant amb la llum,… El panorama al carrer era d’llò més curiós, ple de gent fent fotos per totes bandes. Els indigents varen fer el seu agost particular (personatges els donaven monades a canvi de fotos demanant. Visca l’art!!)…

Com et donaven un dia més per lliurar les fotografies, al dia següent vaig anar al mercat de l’Olivar per fer alguna foto però sobretot per comprar el dinar. Cony, que ses meves prioritats són ben clares. Allà estava ple de fotògrafs deixant constància que si no fós per ells el mercat estaria pràcticament buit el dilluns. Ens hem oblidat que existeixen els mercats? Coses del comportament humà…

Com que no vaig tenir a bé lliurar les fotografies, les penjo en el bloc per deixar ben clar que tenc molta imaginació -de la qual algunes s’aprofitaren- però poca ma per a qualsevol cosa que s’assembli a l’art.

Històries del carrer

Palma Invisible (Falta alguna cosa?)

Barriades

Dibuixant amb la llum

Gent del carrer

Mercats – Malauradament

Palma en positiu – Pijada

Seguretat vial?

Palma creativa