Re-flexions

Els funcionaris tenim fama de no fotre-ne ni brot, sentiment que deliberadament es transmet des d’alguns sectors amb ganes d’apoderar-se de l’administració i debilitar-la.També és cert que en alguns casos això és cert. hi ha gent que abusa i això amb un sou públic no s’ha de permetre.

No obstant això, no crec que el percetantge sigui major que al de les empreses privades on també hi ha gent que no serveix per res, vaga i maleducada, com a totes bandes.

Una de les mesures que s’ha près al Consell de Mallorca ha estat censurar pàgines web, pàgines de jocs i xarxes socials per a tots els treballadors -o al manco a la majoria-. Ja fa una temporada que no puc accedir a Twitter, Facebook, Hootsuite, Linkedin, la web d’Alfaguara, Goodreads,… I un llarg etcètera. En canvi es pot accedir al Marca, l’Sport i d’altres diaris esportius.

Ahir estava fent feines domèstiques i em va donar per pensar què havia significat això en la meva vida laboral i personal. Què hi farem, he passat a ser un filòsof de barra de bar a filòsof mestressot.

En primer lloc hauria de donar les gràcies al que hagi decidit tan dràstica mesura. Fa temps que pràcticament no em preocup de les xarxes socials a casa, cosa que em té una mica aïllat però moooolt més tranquil i feliç. Abans tenia contacte amb gent de fora, amb companys mallorquins, consultava enllaços de webs interesssats i n’enviava que m’interessaven. Ara només faig sa meva feina al meu horari laboral, a casa res de res.

La qüestió hauria de ser, faig més feina ara? Home els darrers dies no atur, és cert, però perquè el final d’any a la casa és terrible. Però sa realitat és que no, no faig més que sa feina que m’encomanen, com he fet sempre i gual que feim sa major part de treballadors. El més curiós del cas és que actituds com llegir el diari o xerrar una hora per telèfon amb amistats, per posar un exemple, són coses que es fan diàriament.

Les xarxes socials s’associen a l’oci i a perdre el temps, en un clar desconeixement de l’eina en sí. Per una banda es diu que es volen fomentar les noves tecnologies, potenciar que els treballadors estem actualitzats i quan la realitat és be diferent. El Consell desapareix d’un àmbit cada cop més important en pro de fer complir l’horari laboral.

En realitat el problema de fons és que es continua associant feina amb un nombre d’hores a un lloc determinat. Quants de nosaltres podríem fer el que feim a casa amb un telèfon i un ordinador al manco un parell de dies a la setmana? Aquest model arriba a la seva fi, la productivitat arribarà a estar per sobre d’això, i m’agradaria equivocar-me però crec que contra sa nostra qualitat de vida. Qualsevol persona que treballi a casa et dirà el mateix, fas molta més feina que a una oficina i la separació entre lleure i treball queda difuminada.

Continuam pensant en arcaic i no ens ho podem permetre. El Consell com a institució ha perdut difusió i operativitat. Quan volia trobar un professor d’un curs a mida de les nostres necessitats em bastava amb anar a Twitter, com vaig fer amb el curs d’Elaboració de material de difusió de Maria José Sola. Ara ens hem de conformar amb els cursos que realitzen altres institucions o a haver de recórrer als contactes de la meva bústia de correu o la d’algun dels meus superiors.

Avui mateix una biblioteca m’ha telefonat per veure si els puc resoldre un dubte que tenen sobre facebook i la creació de perfils personals o pàgines. No he pogut donar una solució definitiva, els he hagut de dir el que pensava i que ho miraria a casa o que ho demanaria per twitter en poder, quanta gent es prendria aquesta molèstia? Quants perdrien temps a casa per solucionar una cosa que és de sa feina?.

Però encara es pitjor que no se’ns deixi accedir a webs com la d’Alfaguara, Goodreads o similar. Avui intentava accedir al resum d’un llibre i no he pogut fer-ho. Imaginau que heu de catalogar un document i no podeu accedir al resum. Sí, probablement deu ser una errada, però crec que evitable.

També és cert que si envies una carta justificant perquè vols que et permetin l’accés a les xarxes socials ho fan. Però la teoria de tots som culpables sempre i quan no es demostri el contrari em sembla errada. El temps dirà si sóc jo el que s’equivoca o el que va prendre aquesta decisió.

Diuen alguns escriptors que produir un llibre és realment estressant i frustrant. Veure que tens una idea clara però que no ets capaç de reflectir-la en paper és una sensació desagradable. Supòs que per això parlaran dels llibres com dels fills.

Jo no escric llibres, ni sóc tan romàntic. De fet sóc més bé escatològic i si he de comparar el fet d’escriure amb alguna cosa seria amb cagar. Un petit esforç i una gran satisfacció. Però no em refereixo al moment concret, sinó a la posterioritat, quan ja saps que t’has llevat un pes de damunt.

Per estudiar no hi ha res millor que fer els teus propis apunts, resumir-los i aplicar regles pnemotècniques per a memoritzar-ho tot. Escriure recolza la memorització per un simple fet, és molt més pausat. La lectura, igual que el nostre pensament, és massa accelerada per a retenir grans quantitats d’informació. Per això hem de rellegir moltes vegades el mateix.

L’escriptura en canvi s’ho pren amb calma, fora presses, per això em relaxa i romp la circularitat del pensament.El receptor, posant per cas que existeixi, no està esperant. Tampoc importa si et presta atenció o et llegeix amb deteniment, la feina està feta i quedarà enregistrada mentrestant visqui el bloc i el caché de google no consideri que no vals per res. (Perdonau la doble negació, no me n’he pogut estar)

M’agrada espressar-me per escrit, les emocions no afecten de la mateixa manera i el cap està més net. Amb això no vull dir que comenci a comunicar-me amb els meus amics mitjançant post-its, però de tant en quant seguiré donant sa tabarra als que es passin per aquí.

I ja que hi sóc, adaptaré el dit “Parlar bé no costa un colló” per el quedar bé no costa més de dos minuts amb el paint.