Coses de la nostra ment
El fet viscut no és igual al fet recordat, fins aquí una obvietat. La memòria no guarda exactament totes les nostres vivències, amb el seu context, una per una perquè no hi hauria lloc suficient al nostre cervell. A més, tanta informació ens faria tornar boigs.
Però, a banda de la reducció d’informació també hi succeeix una modificació del fet viscut. És a dir, canviam allò que ens va passar, el tergiversam, ja sigui per por, per amor, per ràbia, per facilitar-nos la vida o simplement perquè sí.
No vos ha passat mai trobar-vos amb una ex-parella i quan parlau un s’enrecorda de les coses bones i l’altre de les dolentes, i fins i tot dels mateixos fets queden sensacions desiguals?. Òbviament no només és culpa de la memòria, potser a l’hora de viure el moment també va ser diferent per a tots dos.
El cas és que, llegint una reflexió a El lector, de Bernhard Schlink, em va donar què pensar. Aquesta deia que com era possible que havent viscut una relació sentimental satisfactòriaen la major part del temps ens quedi un mal record per culpa d’un final desagradable? Posa per cas que durant anys has estat feliç però després t’assabentes que la teva parella va tenir una relació extramatrimonial els darrers mesos, perquè hauria això d’esborrar la felicitat viscuda els anys anterios o negar-la directament?
Modificam el que ens passa, ja sigui de forma conscient o inconscient suposo que com a recurs per a la pròpia supervivència. Generam així un món paral·lel. Diríem que del mateix fet hi ha tres móns, els dos móns generats pels implicats a la seva ment i el que va succeir en el moment. A no ser que sigui un somni, amb la qual cosa només hi ha un món autèntic, el somniat. (bé, no entré amb més divagacions filosòfiques ni existencialistes)
Personalment quan ho he deixat amb una al·lota llanço tot el que tenc d’ella, començant pels records i després a mesura que passa el temps, si puc recuperar alguna cosa ho intento. Aquesta és el mecanisme que he establert per a aquests casos, oblidar per no patir i recordar només quan es pot fer des de fora. I sa veritat és que amb el temps he desenvolupat una capacitat innata per oblidar, potser afavorida per una capacitat innata i per la mala vida de la joventut.
És per això que no tenc gairebé res de les anteriors relacions, només els records, tan tergiversats com els d’elles…
Tags: Bernhard Schlink, El lector, empirisme, existencialisme
La memòria és selectiva i pondera i amaga el que interessa per pura supervivència (gràcies a déu). Però cada cop tinc més la sensació que les coses no s’obliden. Simplement s’aparquen, i si no s’ha fet un procés per tancar les coses bé i pair-les, poden tornar a sortir quan menys t’ho esperes (i no sempre de bona manera). Queden allà amagades. No serveix de res aparcar una persona de la teva vida si no tanques el procés, pq quan te la trobis al cap d’x anys pot tornar-te a remoure coses que et semblaven oblidades. Per això no acostumo a optar per esborrar res ni ningú de la meva vida : intento entendre, assumir i acostumar-me a les coses (encara que de vegades no siguin un plat de bon empassar) i assumir que de vegades no es pot tenir el què un vol o entendre que els camins de vegades es bifurquen i se separen, malgrat haver compartit un agradable passeig durant un temps (I pq se’m fa molt difícil entendre com es pot e intentar esborrar de la teva vida una persona que t’has estimat o que en algun moment ha estat important per tu). Evidentment també pq gràcies a déu no m’he trobat mai en una situació que el dolor o l’ aversió fos tant gran que ho fes imprescindible. Cadascú sap com passa i viu les coses….
I si, és curiós (i potser preocupant) com en una mateixa situació dues persones poden tenir records i sensacions diferents. Però les percepcions són totalment personals i estan condicionades pel moment que passa cadascú. I per desgràcia molt sovint només veiem el que volem (o el que voldríem que fos) i no el que tenim al davant.
Jo Anna, elimino de la meva ment. És una facultat innata, jeje. Quan ha passat el temps ja reflexiono, però en el moment, impossible. Només li donaria voltes a n’allò que ja sé i m’acabarien per ingressar en un psiquiàtric
A mí que me deixin no em genera cap problema, en canvi a la inversa ja és diferent (a no ser que la relació ja estigui molt deteriorada, clar). Un no sap mai si s’ha equivocat i això en un prefessional del dubte és una bomba, jaja.
Un comença contant un fet i a mesura que va de boca en boca va canviant fins a ser totalment diferent del missatge original. Aquesta és la mateixa sensació que amb els records. Passa una cosa, la veus a la teva manera -és a dir, la modifiques- i la recordes a la teva manera -la tornes a modificar.
A mí que me deixin no em genera cap problema, en canvi a la inversa ja és diferent
Curiós. Justament al revés que la resta del planeta…..
Dubtar, dubtar… És important recordar què et va fer prendre la decisió quan la vas prendre (i després analitzar si això encara és vigent o si ha canviat)
I si estiguéssim segurs de tot, el món seria molt avorrit. Els dubtes donen emoció a la vida! (encara que de vegades massa…)
Sí, els meus processos mentals són inabastables. A mí que em deixin ja m’està bé, segurament m’ho tendria ben merescut, jajaja. De fet, si fós dona i sortís amb mí (quina imatge, per favor)
Emoció? Jo ja en tenc abastament d’emoció, una mica de pau per favorrrrr que ja tenim una edat :-p
A veure si el que resulta és que fas com una amiga meva, que diu que només l’han deixat una vegada (i ho va passar tan malament que va decidir que mai més. A la que veia que les coses no anaven fines, deixava ella primer. Que així no es pateix tant)
I el sentiment de culpa i la revisió eterna dels fets no serveix per res. Quan s’ha pres una decisió és per alguna cosa. I a mirar cap endavant.
Emoció? Jo ja en tenc abastament d’emoció, una mica de pau per favorrrrr que ja tenim una edat :-p
Parla per tu, rei…que jo encara estic als 30
(i no dubto que dones emoció a la teva vida…mira que no ho dubto..)
joder, he començat una frase i l’he deixada a la meitat. Jo mai sortiria amb mí, això ho tenc clar, jaja.
Que jo sàpiga només m’han deixat una vegada i no ho vaig passar especialment malament. Va sortir natural, no provocat però sí natural
Anna, no em comprais amb ses teves amigues, per favor. És que la identitat sexual pensava tenir-la clara, però darrerament hi ha gent que no s’ho creu
Sí dona, que visquin els 30
PS: Sí, massa temperamental. Pensar-actuar-descansar, aquest és el meu propòsit. el que sempre he fet Actuar-pensar-pensar-pensar…..
És que la identitat sexual pensava tenir-la clara, però darrerament hi ha gent que no s’ho creu
Com?? Jajajaja!
Bé…el que pensi la gent t’hauria de ser igual..El tema és que tu ho tinguis clar! I si no, sempre s’és a temps de canviar i/o obrir horitzons…
(….ara m’has fet riure…tu dubtant d’això?… Que ja ens coneixem…que no cola! )
Jajaja, jo hi dic però hi ha gent que no me creu!! Però vaja, de moment ho tenc clar. I això que fa molts anys que vaig passejant per vestidors plens d’hmes en bolles. I alguns amb el vici de pegar-te al cul, però que quedi entre nosaltres
[...] Schlink, Bernhard. El lector. Barcelona : Columna, 2009 [Sobre el nazisme a Alemània durant la segona guerra mundial, una altra forma de veure les coses poc habitual. Recomanable] [...]