Re-flexions

Sempre he volgut visitar la Índia, cinèixer aquest lloc místic i encissador per a uns i caòtic, brut i injust per a altres. O tot això per a la majoria…

imaginau-vos a un tren indi, no precissament net, amb un forat al bany per fer ses vostres cosetes, amb gent per dins, al costat, a sobre enmig del no-res. O en plena ciutat de Delhi, a un carrer ple de venedors tothom cridant per aconseguir una venda, enmig d’una de les ciutats més contaminades del món.

És curiós com cultures que valoren tant la calma, la tranquilitat i la pau intereior hagin creat grans “urbes” on tot són renous, olors, llum i agitació constant. Tots els països asiàtics tenen ciutats d’aquestes característiques, quan en realitat la imatge que ens feim d’un asiàtic és la de persones sumament tranquiles i que arriben a viure molts anys.

Però en realitat, no escric aquest post des de l’Índia, no, ho faig des de Mallorca. Com que allà no tendré temps ni probablement ganes, esper que vos basti aquesta petita introducció, jeje.

A més a més, per si de cas hi ha una desgràcia hauria de fer un testament virtual. Quin punt, si em mor i es publica el post… Escrivint des del més enllà!! (probablement des de l’infern, jiji)

A veure, m’agradaria que vos encarregàssiu d’eliminar els meus comptes de les xarxes socials. Si em mor no les tornaré a fer servir, igual que els correus.

La casa i el cotxe, seran per als meus pares. Els llibres, per al meu cunyat que segurament les aprofitarà. Els comptes de correu, també es poden esborrar. Hi ha una ampolla de vi que és per na Cornet, les fotografies de ses exs a elles o les cremau -no en tenc moltes, ni de fotos ni de exs -.

Papá, mamà, subvencionau un sopar de frikitecaris (i amics) a un japonès. Això sí, no vos deixeu enganar, que aquests cabrons convidaran fins i tot als seus cosins. Que no passi de 15 persones!! Ho haureu de fer via transferència bancària, no van d’agafar avions ni de visitar illes.

Ramon, Cata, Toni i Sara, Bibliotecamallorquina queda a ses vostres mans. Ara bé, si no pagau a 1and1 i creau un post de tant en quant el podeu fer desaparèixer. Una mica d’activitat, per favor…

Sa roba pot anar a sa protectora d’animals i plantes, les targetes de sa cartera, es poden eliminar. Són moltíssimes, sa majoria inútils. Bé, la del Consell millor si la retornau, és temporal i la casa va una mica magre, a veure si entre tots col·laboram.

Bromes de banda, no em penso morir. Ni de conya, espero que m’hagueu d’aguantar molt de temps. Així que múltiples divinitats Índies, es posin vostés del meu costat per retornar-me sa i estalvi a casa. Si no hauran d’aguantar el meu esperit donant sa tabarra per allà tota una eternitat…

El fet viscut no és igual al fet recordat, fins aquí una obvietat. La memòria no guarda exactament totes les nostres vivències, amb el seu context, una per una perquè no hi hauria lloc suficient al nostre cervell. A més, tanta informació ens faria tornar boigs.

Però, a banda de la reducció d’informació també hi succeeix una modificació del fet viscut. És a dir, canviam allò que ens va passar, el tergiversam, ja sigui per por, per amor, per ràbia, per facilitar-nos la vida o simplement perquè sí.

No vos ha passat mai trobar-vos amb una ex-parella i quan parlau un s’enrecorda de les coses bones i l’altre de les dolentes, i fins i tot dels mateixos fets queden sensacions desiguals?. Òbviament no només és culpa de la memòria, potser a l’hora de viure el moment també va ser diferent per a tots dos.

El cas és que, llegint una reflexió a El lector, de Bernhard Schlink, em va donar què pensar. Aquesta deia que com era possible que havent viscut una relació sentimental satisfactòriaen la major part del temps ens quedi un mal record per culpa d’un final desagradable? Posa per cas que durant anys has estat feliç però després t’assabentes que la teva parella va tenir una relació extramatrimonial els darrers mesos, perquè hauria això d’esborrar la felicitat viscuda els anys anterios o negar-la directament?

Modificam el que ens passa, ja sigui de forma conscient o inconscient suposo que com a recurs per a la pròpia supervivència. Generam així un món paral·lel. Diríem que del mateix fet hi ha tres móns, els dos móns generats pels implicats a la seva ment i el que va succeir en el moment. A no ser que sigui un somni, amb la qual cosa només hi ha un món autèntic, el somniat. (bé, no entré amb més divagacions filosòfiques ni existencialistes)

Personalment quan ho he deixat amb una al·lota llanço tot el que tenc d’ella, començant pels records i després a mesura que passa el temps, si puc recuperar alguna cosa ho intento. Aquesta és el mecanisme que he establert per a aquests casos, oblidar per no patir i recordar només quan es pot fer des de fora. I sa veritat és que amb el temps he desenvolupat una capacitat innata per oblidar, potser afavorida per una capacitat innata i per la mala vida de la joventut.

És per això que no tenc gairebé res de les anteriors relacions, només els records, tan tergiversats com els d’elles…