Dos anys i mig
Ara fa dos anys i mig (i una setmana) que vaig començar a treballar a n’aquesta santa casa, el Consell de Mallorca, després d’aprovar unes oposicions de Tècnic ajudant d’arxiu i biblioteca.
Sembla que va ser ahir mateix, que vaig deixar el Col·legi on treballava per una substitució de 3 mesos com a Auxiliar de biblioteca a l’Ajuntament de Palma, sabent que després gairebé segur aniria a l’atur, i així va ser. No va ser una decisió fàcil, a la biblioteca del centre educatiu hi estava fix i deixar-ho per un treball de 3 mesos i l’expectativa d’aprovar unes oposicions en les quals el treball a la casa estava sobrevaloradíssim (parlo en passat però continua sent igual) era arriscat.
Però llavors havia acabat un cicle a la meva vida i necessitva veure món, conèixer altres coses i els 3 mesos d’auxilair de biblioteca a sa Indioteria em va agradar moltíssim. M’encanta parlar amb els usuaris, conèixer els seus gusts, traspassar la frontera de la feina per tocar la realitat que m’envolta.
Recordo gratament unes quantes eprsones, lectors àvids que podíem donar-me amb cullereta si volien. I personatges molt particulars, moltíssim.
Però allò va acabar i vengueren les opos i la telefonada del Consell, havia conseguit parcialment el que volia, començar a fer feina a l’administració pública i a sobre amb un interinatge sense data de caducitat. A més a més, les tasques de la plaça que em pertocaven m’encantaven (encarregar-me de les activitats de foment de la lectura i la formació de les biblioteques de la Xarxa).
El canvi va ser brutal, d’estar assegut tranquilament oredenant llibres i atenent al públic en una biblioteca de barriada, al trui constant i nirvis de la feina actual. Llavors em vaig adonar que no era tan fàcil, havia de fer planificacions, revisar les de les biblioteques, aconseguir quadrar pressuposts, tramitar i revisar factures (també comprovant que no totes les empreses són serioses ni formals), cercar professorat, quadrar calendaris del club de lectura, passar totes les estadístiques de la Xarxa, respondre desenes de correus electrònics diàriament, etc…
Però el pitjor no era l’excessiva càrrega de feina, m’agrada el que faig, el pitjor és la responsabilitat. La responsabilitat que tens quan el sou d’altres depèn de la teva feina. També hi ha una altra mena de responsabilitat, la d’haver de donar la cara davant de gent que factura al Consell i no ha cobrat per circumstàncies que no tenen res a veure amb mi. Supòs que una altra persona hauria derivat les queixes a algun altre departament, jo no.
Amb el temps, la feina que faig actualment ha anat derivament més aviat cap a qüestions burocràtiques. La burocràcia ha anat guanyant terreny, especialment el darrer any, a la feina que hauria de ser la que desenvolupàs. Això fa un any em va agobiar moltíssim, afegit a una situació personal mai viscuda abans, a la tresoreria de l’ABADIB i a un curs que vaig impartir per al Col·legi de Llicenciats.
Feia molt de temps que estudiava a diferents universitats (Dues llicenciatures acabades, dues a la meitat, un curs d’especialista en Arxivística, cursos diversos) i duia mil coses en marxa. Llavors havia arribat el moment d’aturar, ja no per decisió personal sinó per salut. Començava a tenir una mica d’ansietat i un mal de panxa insuportable. La vida no és una cursa, per molt que ens ho plantegin així.
Ara, estic en una etapa diferent, de tranquilitat màxima. Faig la mateixa feina, però sense agobiar-me pel funcionament del Consell. Ho faig tant bé com puc i si no va bé, mala sort. Tampoc faig res especialment productiu, vaig a nedar, córrer, a fer pilates, de tant en tant a Ioga i a classes de tibetà.
De moment el cicle continua, segueixo al Consell no sé per quan de temps, tot i que encara de vegades em venen ganes d’enviar currículums per anar a fer feina a Xina o Vietnam. Veurem el que ens depara el futur, el que sí tenc clar és que em costa digerir la burocràcia i o bé t’acostumes o pots començar a cercar una altra cosa…
En defintiva, si fós una al·lota li regalaria un ram de flors o li diria per anar a sopar. Sí crec que seria això millor, un bon sopar, el que penso fer per celebrar els meus dos anys i mig de relació amb el Consell, i ja de passada aprofitar que diumenge és el meu sant. No sóc cristià, sóc incatalogable, però si es tracta de celebrar no tenc miraments.
Tags: ABADIB, Ajuntament de Palma, Arxivística, CDLBalears, Consell de Mallorca, UNED, Xarxa de Biblioteques de Mallorca
No sé si felicitar-te o planyir-te
Jo ja fa nou anys que estic al meu lloc. Passa el temps que ni te n’adones (i no tinc clar que sigui bo o dolent, això). Però dos anys i mig donen per veure la situació i per viure molts canvis. I vés a saber què et depara el futur!
Bon profit al sopar!
Dos i mig…criatura…Quan arribeu als 14 que porto jo ja veureu que de celebrar, res de res.
Diuen que és bo canviar i que els canvis no ens haurien de fer por. A mi personalment els canvis sempre m’han vingut quan menys m’ho espero. En canvi , quan els he intentat buscar, res de res.
Per cert, vot a favor del canvi de disseny. Més “amigable” per la lectura. I estàs molt afavorit al “retratu”
Gràcies a totes dues,
ja veurem que ens depara el futur, el que sí tenc clar és que el meu cul és de mal seient. De moment, seguirem aprenent i lluitant contra tot, que no sóc jo dels que deien que les coses els passin per sobre…
Sí Anna, l’altra plantilla era un desastre. Aquesta ha de menester uns retocs, però això de l’avatar és un punt, jaja
Bon cap de setmana guapeees!!
PS: Quanta nyonyeria. EStic llegint Tòqui blues i amb tant de suicidi em té destrossat, jaja