Re-flexions

A trenta-cinc graus, a les dotze del migdia en ple mes de juliol a Barcelona no es sent ni una ànima. La ciutat està tranquila, gairebé morta en ple dissabte. No es veuen senyores amb carretons cap al mercat, ni gent que torna de marxa, només uns nins jugant al jardí mentrestant els pares vigilen i un grup de gent al costat d’una font, asseguts mentrestant les seves mascotes corren i juguen pel parc.

Tot i estar a l’ombra fa calor, l’ideal seria beure-se una cervessa però després un se n’empanadeix. Veig un royboos a la taula, d’això se’n diu massoquisme. Diuen que la beguda ha d’estar a una temparatura semblant a la nostra corporal, així el cos l’assimila millor.

Que diguin el que vulguin, per mi això és massoquisme. Tampoc em puc queixar, potser en sentit contrari no estaria per aquí, enganxat a n’aquesta orella i de camí cap el coll. És una pura qüestió de gravetat, surto de la pell i vaig baixant poc a poc.

Ho sé, no és una vida apassionant. Nèixer, regalimar i acabar al terra o a un mocador. Quina poca classe, emprar un mocador per a aixugar-se.  No té senti, suar és natural. Si mengem, dormin, cagam i pixam, que voleu que hi faci. La vida és això, la resta és només ornament per sentir-se més important.

Vull deixar clar que no parlo per mí, jo sóc harmonia en estat pur. Neixo per un procés natural i acabo tornant a la natura un cop feta la meva feina, refriger el cos humà. És cert que no tots som iguals, ni molt manco. L’olor corporal canvia segons les persones. Si es beu poca o molta aigua, alcohol, cafè, si és menja coent, sucres, greixos,…

Aquí el que interessa és que sóc natura, venc de la vida i em transformaré en vida quan arribi al terra. Per això no soporto aquests esnobs que s’aixuguen la suor amb mocadors. Tallen el nostre procés vital. No és que sigui budista, ni cregui en les reencarnacions, el Karma i aquestes coses. No espero ser en una propera vida un animal per, després d’unes quantes existències, convertir-me en  en un èsser humà ni molt manco un Bodhisattva o similar. Només que crec que el món s’ha tornat boig. Menjar, beure, follar, cagar, pixar, SUAAAAAAR, He dit pixar? Això és vida i deixau-vos de tonteries.

Observo bocabadat com tots aquests grans edificis oprimeixen els arbres, com el trànsit ofega els ocells, com el renou fa fugir els insectes. Còm podria algú viure aquí per pròpia iniciativa, sense verdesca, sense el renou dels ocells, o dels grills. sense cagades de vaca, sense torrents ni rius, sense moscars, ni rates de camps, sense escarabats.

Per això vull anar a parar al terra d’aquest parc, per tornar a la natura el que l’èsser humà innocentment vol robar. Si tengués còs humà o animal, ara correria amb els cans del parc, em ficaria a la font i em refrescaria, esquitant per tot arreu. Em fregaria pel terra, tornaria a banyar-me i somriuria, somriuria sense aturar.

Això és el que crec, vist des de la meva perspectiva. Què fàcil és opinar sobre els altres pensareu, però és que opinar sobre mi mateix dóna per poc, esper que m’entengueu.

Mentrestant, a dos pams de distància el cervell funciona molt aviat per ser dissabte: etíop, Barcelona, menjar amb ses mans, Índia, només la ma dreta, l’esquerra és impura, procura no pensar, peix cruu, molta calor, cuinar al vapor, metro, Murakami… El deixarem estar amb les seves coses. Si no vos sap greu, parlau en veu baixa.

(Corregit per un problema amb l’article)

Feed for this entry. Both comments and pings are currently closed.