Re-flexions

S’altre dia vaig rebre l’agenda de la Casa Museu Llorenç Villalonga i sa veritat és que hi ha bastantes activitats que em fan ganes. Tant és així que avui vespre vaig a veure l’obra de teatre Els convidats, de Produccions de Ferro.

El dijous que ve hi ha programat l’espectacle “poesia sense fronteres” amb tertúlia i sopar degustació del restaurant Aquiara de Koldo Royo, al qual ara tenc més apreci per emprar la mateixa plantilla per al seu blog que la que teníem nosaltres a l’anterior de bibliotecamallorquina, quan no funcionàvem amb Wordpress. no sé si hi aniré, tot dependrà si trob companyia o algun conegut que hi vagi i, evidentment, si queden places per a l’esdeveniment.

Bon cap de setmana a tothom

Les dones a la major part de les societats han tengut una història difícil, generalment discriminades i maltractades. De fet encara és produeix aquesta discriminació a la societat occidental, suposadament la més moderna i evolucionada del món.

No obstant, en el meu cas procur fugir de segons quines lectures i conferències, tot i que alguns cops em toqui “pringar”, com em va passar amb el discurs de Gemma Lienas a les II Jornades d’animació a la lectura, que no em va agradar gens (més que res fora de lloc). No és que em molesti aquesta reivindicació, és que crec que s’ha perdut una mica el nord en aquest sentit i que de vegades algunes persones criminalitzen a tothom i enlloc d’avanaçar retrocedeixen.

Sabia que Flor de Neu i el ventall secret, de Lisa See, tractava la tortura que suposava per a les nines xineses el procés d’embenat dels peus per a reduir-los en tamany, però em feia moltes ganes llegir-lo. I vos puc assegurar que no m’ha decebut, boníssim però dur, molt dur.

Realment encara és pitjor del que pensava, terrible que et contin com fermaven els dits dels peus fins atracar-los als talons, per posteriorment obligar-les a caminar perquè se’ls trencassin els ossos dels dits.

Aquest procés era llarg i durant tot aquest temps les nines no podien sortir de les seves habitacions. Quedaven recloses gairebé de per vida a quatre parets, primer la dels seus pares i després les de la família del seu marit.

Però el que més m’ha impactat és el tracte en general que rebien les dones, simples objectes. De fet en molts casos els pares evitaven agafar “carinyo” a les filles perquè tanmateix acabaran lluny de la casa paterna.

Però el pitjor és saber que les seves vides estaven predeterminades, que el futur en una societat tan tradicional (supòs que per herència dels confucinas) no depèn d’un mateix sinó del que les normes i altres persones diuen que han de ser.

Flor de neu i el ventall secret és una història molt dolça, però dura, de dues dones unides de per vida com a laotongs des de petites. Una unió molt especial, que a occident qualificaríem com a lèsbica però amb els seus matissos. Relació que era totalment normal i acceptable per la societat de llavors.

El llibre és un reflex de la Xina rural de mitjan segle XIX, de la cruesa de la rebel·liò dels taiping, de la rigidesa d’aquesta societat, del que suposava viure i treballar al camp, de les supersticions, dels efectes de l’opi, del nushu, etc.

En definitiva, una excel·lent novel·la històrica que et fa sentir, que et transporta a un altre món, a vegades maravellós i d’altres terrible. Un món desconegut i del qual t’agradaria canviar moltíssimes coses, pegar un crit i quatre clotellades a algun personatge,  però que només pots observar des de la llunyania i potser fins i tot reflexionar sobre el comportament social de l’ésser humà.

Segueixo pensant el mateix, quan més ens volem diferenciar de la resta d’animals, pitjor ens va.

NOTA FINAL: A l’edició en castellà que es diu El abanico secreto, vos recoman que no vos llegiu el text de la coberta posterior. Et conta un esdeveniment que succeeix pràcticament al final de l’obra (a la pàgina 280 de 315)

Llegir és una d’aquestes activitats que, en gairebé la majoria de casos, feim totsolets. La lectura és un moment personal, un temps que ens dedicam a nosaltres mateixos i no volem que ningú ens detorbi. El renou, els ambients moguts i qualsevol cosa que pugui minvar la nostra concentració és molèstia.

En canvi els clubs de lectura són un èxit a les biblioteques, al manco a les de Mallorca. Cada vegada hi ha més biblioteques que els posen en marxa i usuaris que dediquen el seu temps a conversar o a escoltar les converses dels altres sobre el que han llegit.

Socialitzam una activitat individual, volem compartir les nostres idees i sentir les dels altres. He de reconèixer que mai he anat a un club de lectura, m’ho he proposat mil vegades, fins i tot m’he llegit els llibres pertinents però a l’hora d’anar-hi sempre ha succeït alguna cosa.

I ara no sé si són els astres que estan en contra de que practiqui aquest hàbit o realment sóc jo qui fa girar els astres com em ve de gust. Aquest dijous espero rompre la tendència amb la tertúlia de dijous de la BCA. Ara que, ens hem de llegir El asombroso viaje de Pomponio Flato d’Eduardo Mendoza i encara ni l’he agafat en préstec de la biblioteca.

Aquesta vegada no, els astres giraran com han de girar, segur que sí, així podré assistir a la tertúlia de Mar Rayó…

M’he vestit amb una túnica de colorins estil africà, i amb una peça de roba al cap, com si fós un medium, per parlar amb l’elasticitat.

Pel qui no ho sàpiga, l’elasticitat és una virtut que viu al món de les idees de Plató, amb la resta de grans virtuts humanes, darrerament deixades de banda. I m’he vestit de medium exòtic per arribar-hi amb més facilitat, perquè el bot a l’altre món sigui una mica més natural.

Ara, en directe, intentaré contactar amb l’elasticitat i saber perquè passa de mi, que ja no sé que fer. He d’avisar que l’esmentada virtut no és de l’illa i no està normalitzada ella.

J- Hola, elasticitat?

J- Hola, tenia visita concertada amb l’elasticitat!! Hi ha algú

E- ¿Has visto la hora que es? Vete a tocarle los cojones a tu puta madre, calvorota. Estoy sobando la siesta

J- Entens el català?

E- Vete a cagar

J- Només volia saber perquè passes de mi. No puc ni seure amb ses cames creuades sense patir de mala manera

E- Y además de feo llorón

J- Però, què t’he fet jo

E- Durante muchos años te has dedico a pavonearte por pistas de baloncesto, como un gallito, sin dedicarme ni cinco minutos. ¿Ni un estiramiento en 18 años y luego te quejas porque no tienes elasticidad? A cascarla

J- Sí, però fa anys que faig estiraments, arts marcials i fins i tot Ioga i res de res. Hi ha gent que no ha estirat en la vida i té més elasticitat que jo.

E- Si, también hay virtudes que tienen la casa más grande que la mía y yo no voy a tocarles los huevos a la hora de la siesta. Mira la bondad, vaya chaletazo y yo con este adosado de mierda, entre la modestia y el pelo largo

J- El pel llarg és una virtut?

E- Sí, y ya veo cuál será tu siguiente visita. Olvídalo, ya no hay nada que hacer

E- Y olvídate también de hacer el helicóptero

J- Perdó? Sense ofendre…

E- No te hagas ahora el santurrón, ya sé para qué quieres que venga a verte. Lo haces para quedar bien con las titis, a las pocas que consigues follarte

J- Tampoco me queix

E- Nos ha jodido, en tu lugar tampoco me quejaría. Por poco que folles es un milagro. Poco y encima mal…

J- Bé, em podria convidar a passar? I no xerri tan fort, que estic retransmitint tot això en directe i a la gent no li interessa sa meva vida sexual

E- Voy a hacer una cosa mucho mejor, te voy a soltar una patada en los cojones, para que no vuelvas a darme la brasa.

J- aaaaaaaarg

E- Hasta nunca, tronco, jajaaaaaaa

Bé, que hi farem. Seguirem estirant i practicant Ioga, poca cosa és millor que res…

A la part dreta del blog veureu un nou element, un convidat gairebé obligatori a qualsevol blog, la Llicència.

En aquest cas no és però un convidat de pedra, ni molt manco. Aviat començaré a donar-vos sa tabarra amb una novel·la, que aniré introduïnt en forma de posts dins el blog.

I clar, no m’agradaria que algú, amb un estat mental deplorable, em copiàs pensant que es faria ric a costa meva. I com que no vull generar falses expectatives, així tot enllestit.

I quina casualitat, ahir vespre vaig estar llegint un capítol del llibre de Roman Piña, Stradivarius Rex, en el qual un personatge que fa net cotxes vol convertir-se en escriptor famós i crea un pla per aconseguir-ho. Clar, aquest inclou deixar la dona i els fills durant cinc anys, entre d’altres coses. Jo, de moment, en això li duc avantatge, el meu pla pot continuar endavant.

Me’n vaig a comprar unes ulleres de pasta i una bici retro, ara torn…

Aquest és el títol del darrer llibre que he llegit. És obrar d’un alemany, Tilman Rammstedt, que narra la història, una mica absurda, d’un home que des de sota del seu escriptori va escrivint cartes narrant un hipotètic viatge a Xina amb el seu padrí.

Sí, enlloc d’anar de viatge amb ell es tanca a casa, el deixa plantat i es queda a casa, amagat de la resta del món. Família, parella i obligacions terrenals.

Factures que no es poden pagar, problemes amb els amics, nits de marxa loca amb moltes situacions de les que empanadir-se el dia següent, compromisos irrealitzables, promeses que superen la teva capacitat, qui no ha tengut ganes alguna vegada d’amagar el cap a sota algun lloc obscur i imaginar un món fet a mida.

Aquest home ho ha portat a terme i quan l’aixeca, ups perdó, no contaré el final. Jo ara no tenc ganes d’acotar-lo, però si ho hagués fet quan en tenia potser després per aixecar-lo n’hauria passat un fum, de l’excés de pes a sobre. O potser no, mai ho sabré…

El llibre és correcte, sense més. Les descripcions dviscudes a Xina molt bones, m’han vengut molts bons records…

Dir o demostrar que en saps d’alguna cosa pot conferir-te noves amistats i generar-te fins i tot cert prestigi. No obstant això, amb la informàtica això és molt diferent.

Com algun company teu s’enteri que saps fer un blog, entens la diferència entre USB i RGB, et veuen emprar l’Spotify o veuen la pantalleta negra del Linux l’has cagada.

Deixaràs de tenir amics, tendràs caps sense cap tipus de respecte pel seu subordinat. És igual que estiguis en plena reunió, que parlis per telèfon o estiguis elaborant un projecte. Vendra i et demanaran, sempre molt cordialment i quan et vagi bé, que els instal·lis el programa X o perquè no els funciona el Wifi, o perquè la impresora no respecta els marges o canvia els colors,…

Si veieu un tio vestit de camufaltge, que camina acotat per sota de l’altura de les finestres o amb una planta a sobre del cap i pintat de verd, es tracta d’un informàtic. Cansats els pobres de què els aturin cada 3 metres han desenvolupat una habilitat natural per passar desapercebuts, estan en plena simbiosi amb la natura.

Si els agafes badant, sabent que són les teves víctimes, et posaran mala cara i intentaran saber si ets un embambat. Estil,
JJ- No em funciona la impresora
I- Veus la llumeta verda? Està enxufada?
JJ- Sí clar
I- Veus un cable que la conecta a l’ordinador o a la xarxa?

Em solidaritzo amb aquesta gent, cansats d’editar les imatges de les nosses de desconeguts, de fer quilòmetres per connectar un cable, de llevar virus de dubtosa procedència o de recuperar carpetes estranyes.

32 tacos donen per molt. Per haver estudiat en un centre concertat, haver treballat per a l’administració autonòmica, per a la local (Consell i Ajuntament), per a l’esglèsia, com autònom, haver estudiat filosofia, documentació i haver iniciat història i estudis d’Àsia Oriental.

Dóna per haver conegut gent dels 5 continents, dels quals he après, dóna per haver fet amics, virtuals i presencials, haver-ne perdut, haver fet més d’un voluntariat, haver-la cagada, haver aprovat oposicions, haver estat un alumne mediocre, i un alumne acceptable.

Dóna per haver espatllat l’ordinador, el portàtil i el miniportàtil en un període d’uns pocs mesos. Mama, que em quedo incomunicat!!

Dóna per haver recurregut gairebé tota Espanya, per haver estat a Andorra, França, Itàlia, Anglaterra, Holanda, República Txeca, Turquia, Tuníssia i Xina, per haver viatjat amb una desconeguda, per haver pujat milers d’esglaons en una dia, i estic viu.

Sa gent em demana perquè no atur, perquè sé que cada dia que em quedo a casa m’estic perdent part de tot això. Ara, poc a poc, també descobreixo que en un mateix també hi ha molt per descobrir.

A veure si els 32 anys següents s’assemblen als que he viscut, que malgrat no hagi fet un ou de tres vermells és la meva producció. Original o no, és la meva i no la canvio…

Aquest bloc neix única i exclussivament amb la finalitat de tenir un lloc on expressar les meves anades d’olla, que no són poques. És en català, malgrat el meu vocabulari en castellàq és molt més ample, perquè em surt més natural.

No hi ha una periodicitat determinada, no hi ha un tema concret. Escriure quan i del que em vengui en gana, sense més, em llegeixi o no algú. De fet la intenció inicial era fer-lo privat.

Si vull fer la ressenya d’un llibre o parlar del tracte rebut al supermercat, així ho faré. No ho faig per rebre moltes visites. Tampoc esper guanyar-me la vida de l’escriptura, realment el que vull és estalviar-me una pasta en teràpia.

Compartir és viure diuen, i a n’aquest cas més que mai, em llevarà el pes de més que duc a sobre. Només hi ha un risc, perdre alguna amistat, jaja.

Re-flexions són ses meves paranoies, pensaments personals moltes vegades repetitius. Què hi farem, ja he dit que era part de la meva teràpia!!

I per començar, una mica d’Extremoduro. No podia ser d’una altra manera..