Re-flexions

Sempre he volgut visitar la Índia, cinèixer aquest lloc místic i encissador per a uns i caòtic, brut i injust per a altres. O tot això per a la majoria…

imaginau-vos a un tren indi, no precissament net, amb un forat al bany per fer ses vostres cosetes, amb gent per dins, al costat, a sobre enmig del no-res. O en plena ciutat de Delhi, a un carrer ple de venedors tothom cridant per aconseguir una venda, enmig d’una de les ciutats més contaminades del món.

És curiós com cultures que valoren tant la calma, la tranquilitat i la pau intereior hagin creat grans “urbes” on tot són renous, olors, llum i agitació constant. Tots els països asiàtics tenen ciutats d’aquestes característiques, quan en realitat la imatge que ens feim d’un asiàtic és la de persones sumament tranquiles i que arriben a viure molts anys.

Però en realitat, no escric aquest post des de l’Índia, no, ho faig des de Mallorca. Com que allà no tendré temps ni probablement ganes, esper que vos basti aquesta petita introducció, jeje.

A més a més, per si de cas hi ha una desgràcia hauria de fer un testament virtual. Quin punt, si em mor i es publica el post… Escrivint des del més enllà!! (probablement des de l’infern, jiji)

A veure, m’agradaria que vos encarregàssiu d’eliminar els meus comptes de les xarxes socials. Si em mor no les tornaré a fer servir, igual que els correus.

La casa i el cotxe, seran per als meus pares. Els llibres, per al meu cunyat que segurament les aprofitarà. Els comptes de correu, també es poden esborrar. Hi ha una ampolla de vi que és per na Cornet, les fotografies de ses exs a elles o les cremau -no en tenc moltes, ni de fotos ni de exs -.

Papá, mamà, subvencionau un sopar de frikitecaris (i amics) a un japonès. Això sí, no vos deixeu enganar, que aquests cabrons convidaran fins i tot als seus cosins. Que no passi de 15 persones!! Ho haureu de fer via transferència bancària, no van d’agafar avions ni de visitar illes.

Ramon, Cata, Toni i Sara, Bibliotecamallorquina queda a ses vostres mans. Ara bé, si no pagau a 1and1 i creau un post de tant en quant el podeu fer desaparèixer. Una mica d’activitat, per favor…

Sa roba pot anar a sa protectora d’animals i plantes, les targetes de sa cartera, es poden eliminar. Són moltíssimes, sa majoria inútils. Bé, la del Consell millor si la retornau, és temporal i la casa va una mica magre, a veure si entre tots col·laboram.

Bromes de banda, no em penso morir. Ni de conya, espero que m’hagueu d’aguantar molt de temps. Així que múltiples divinitats Índies, es posin vostés del meu costat per retornar-me sa i estalvi a casa. Si no hauran d’aguantar el meu esperit donant sa tabarra per allà tota una eternitat…

El fet viscut no és igual al fet recordat, fins aquí una obvietat. La memòria no guarda exactament totes les nostres vivències, amb el seu context, una per una perquè no hi hauria lloc suficient al nostre cervell. A més, tanta informació ens faria tornar boigs.

Però, a banda de la reducció d’informació també hi succeeix una modificació del fet viscut. És a dir, canviam allò que ens va passar, el tergiversam, ja sigui per por, per amor, per ràbia, per facilitar-nos la vida o simplement perquè sí.

No vos ha passat mai trobar-vos amb una ex-parella i quan parlau un s’enrecorda de les coses bones i l’altre de les dolentes, i fins i tot dels mateixos fets queden sensacions desiguals?. Òbviament no només és culpa de la memòria, potser a l’hora de viure el moment també va ser diferent per a tots dos.

El cas és que, llegint una reflexió a El lector, de Bernhard Schlink, em va donar què pensar. Aquesta deia que com era possible que havent viscut una relació sentimental satisfactòriaen la major part del temps ens quedi un mal record per culpa d’un final desagradable? Posa per cas que durant anys has estat feliç però després t’assabentes que la teva parella va tenir una relació extramatrimonial els darrers mesos, perquè hauria això d’esborrar la felicitat viscuda els anys anterios o negar-la directament?

Modificam el que ens passa, ja sigui de forma conscient o inconscient suposo que com a recurs per a la pròpia supervivència. Generam així un món paral·lel. Diríem que del mateix fet hi ha tres móns, els dos móns generats pels implicats a la seva ment i el que va succeir en el moment. A no ser que sigui un somni, amb la qual cosa només hi ha un món autèntic, el somniat. (bé, no entré amb més divagacions filosòfiques ni existencialistes)

Personalment quan ho he deixat amb una al·lota llanço tot el que tenc d’ella, començant pels records i després a mesura que passa el temps, si puc recuperar alguna cosa ho intento. Aquesta és el mecanisme que he establert per a aquests casos, oblidar per no patir i recordar només quan es pot fer des de fora. I sa veritat és que amb el temps he desenvolupat una capacitat innata per oblidar, potser afavorida per una capacitat innata i per la mala vida de la joventut.

És per això que no tenc gairebé res de les anteriors relacions, només els records, tan tergiversats com els d’elles…

Ahir a Catalunya es va aplicar el sentit comú, prohibint una suposada festa on es tortura fins a la mort a un animal. Cert és que encara hi ha festes en les quals es tortura a animals i que només s’ha prohibit a una Comunitat Autònoma, no a tot l’Estat. És un començament al manco, una bona notícia que m’agradaria que tingués continuitat.

El que més m’ha sobtat és el tractament que n’han fet alguns mitjans de comunicació, personatges públics i polítics. A veure, el Diari de Mallorca publica dos articles d’opinió, un d’Antonio Papell i s’altre de Bartolomé Coll en el qual deixen ben clara la seva posició favorable a la tortura nacional.

Al mateix Diari, destaquen l’opinió de Sabina al respecte. Aquest la qualifica de catetez de polítics. Si no es tractàs de Sabina em molestaria a respondre, però amb aqeust no val la pena esforçar-se. Només dir que som majoria els que no anam al toros i els que ho trobam una barbaritat, al manco a moltes comunitats…

El tractament que se n’ha fet a la resta de diaris és més o manco semblant. Parlen de revenja política, de separatisme i d’altres qüestions que ni me van ni me venen. Fins aquí normal, quan treguem el cap de la caverna potser hi veurem més fàcilment.

Ara bé, el que m’ha sorprés és la posició contrària de la majoria de sociates -especialment de Rubalcaba, dels pocs que encara em generaven una mica de confiança- i de Gaspar Llamazares.

Fins ara els sociates -perquè de socialistes n’hi ha ben pocs- han portat una política desastrosa a nivell nacional. Han près mesures populistes, ramplones i fàcils i quan han volgut solucionar totes ses seves cagades ja ha estat massa tard.

Han pagat ajudes sense cap tipus de progressivitat (ajuda per a la maternitat, descompte de 400 euros a l’IRPF, plan E,…) i ara ho pagam tots. Bé, en realitat ho paguen els treballadors amb uns salaris negociats a la baixa i amb acomiadament pràcticament de franc i els funcionaris amb una davallada de sou. Dubto molt que el PP s’hagués atrevit a fer el que està fent el PSOE i cada vegada em costa més veure les diferències entre ambdós partits…

Mai he votat al PSOE, només m’agradava en Rubalcaba i després de veure les seves declaracions sobre la prohibició dels toros n’estic content.

Però el que no esperava era veure Esquerra Unida contra la prohibició. No sé quins valors defensa Esquerra Unida (partit que no és massa respectuós amb els nacionalismes però que tenia altres virtuts que compensaven aquest fet pel que a mí respectava), el que sí sé és que han perdut un vot per a les properes eleccions i potser per sempre. Tranquils senyors, no és greu, però pensin vostés que tampoc van sobrats.

Ara es cerca partit digne de vot, en coneixeu algun? Jo de moment no en tenc cap en ment…

Recomanació via Álex Vidal sobre el tema (només un però a l’article. Molts polítics i gent d’esquerres també s’ha posicionat en contra, qui ho havia de dir…)

Les meves múltiples personalitats no es posen d’acord. Vos -emprat amb intenció- haureu fixat que a la part dreta del blog hi ha una imatge, que intenta ser una reproducció de la part superior de la meva persona. He de reconèixer que vaig emprar una d’aquestes eines gratuítes per a realitzar caricatures i Smilies perquè la meva capacitat de crear art és similar a la de la meva cussa per jugar al trivial.

El problema és que no acab d’estar-ne segur que sigui la imatge que vull posar al blog, per això mateix m’ha donat per jugar una mica amb el Gimp. No he fet miracles, com podeu comprovar, només he aplicat alguns filtres que fan que la imatge canvii significativament.

Per aquest motiu sol·licito la vostra ajuda urgentment. Amb quina iamtge vos qeudaríeu vosaltres?

Ara fa dos anys i mig (i una setmana) que vaig començar a treballar a n’aquesta santa casa, el Consell de Mallorca, després d’aprovar unes oposicions de Tècnic ajudant d’arxiu i biblioteca.

Sembla que va ser ahir mateix, que vaig deixar el Col·legi on treballava per una substitució de 3 mesos com a Auxiliar de biblioteca a l’Ajuntament de Palma, sabent que després gairebé segur aniria a l’atur, i així va ser. No va ser una decisió fàcil, a la biblioteca del centre educatiu hi estava fix i deixar-ho per un treball de 3 mesos i l’expectativa d’aprovar unes oposicions en les quals el treball a la casa estava sobrevaloradíssim (parlo en passat però continua sent igual) era arriscat.

Però llavors havia acabat un cicle a la meva vida i necessitva veure món, conèixer altres coses i els 3 mesos d’auxilair de biblioteca a sa Indioteria em va agradar moltíssim. M’encanta parlar amb els usuaris, conèixer els seus gusts, traspassar la frontera de la feina per tocar la realitat que m’envolta.

Recordo gratament unes quantes eprsones, lectors àvids que podíem donar-me amb cullereta si volien. I personatges molt particulars, moltíssim.

Però allò va acabar i vengueren les opos i la telefonada del Consell, havia conseguit parcialment el que volia, començar a fer feina a l’administració pública i a sobre amb un interinatge sense data de caducitat. A més a més, les tasques de la plaça que em pertocaven m’encantaven (encarregar-me de les activitats de foment de la lectura i la formació de les biblioteques de la Xarxa).

El canvi va ser brutal, d’estar assegut tranquilament oredenant llibres i atenent al públic en una biblioteca de barriada, al trui constant i nirvis de la feina actual. Llavors em vaig adonar que no era tan fàcil, havia de fer planificacions, revisar les de les biblioteques, aconseguir quadrar pressuposts, tramitar i revisar factures (també comprovant que no totes les empreses són serioses ni formals), cercar professorat, quadrar calendaris del club de lectura, passar totes les estadístiques de la Xarxa, respondre desenes de correus electrònics diàriament, etc…

Però el pitjor no era l’excessiva càrrega de feina, m’agrada el que faig, el pitjor és la responsabilitat. La responsabilitat que tens quan el sou d’altres depèn de la teva feina. També hi ha una altra mena de responsabilitat, la d’haver de donar la cara davant de gent que factura al Consell i no ha cobrat per circumstàncies que no tenen res a veure amb mi. Supòs que una altra persona hauria derivat les queixes a algun altre departament, jo no.

Amb el temps, la feina que faig actualment ha anat derivament més aviat cap a qüestions burocràtiques. La burocràcia ha anat guanyant terreny, especialment el darrer any, a la feina que hauria de ser la que desenvolupàs. Això fa un any em va agobiar moltíssim, afegit a una situació personal mai viscuda abans, a la tresoreria de l’ABADIB i a un curs que vaig impartir per al Col·legi de Llicenciats.

Feia molt de temps que estudiava a diferents universitats (Dues llicenciatures acabades, dues a la meitat, un curs d’especialista en Arxivística, cursos diversos) i duia mil coses en marxa. Llavors havia arribat el moment d’aturar, ja no per decisió personal sinó per salut. Començava a tenir una mica d’ansietat i un mal de panxa insuportable. La vida no és una cursa, per molt que ens ho plantegin així.

Ara, estic en una etapa diferent, de tranquilitat màxima. Faig la mateixa feina, però sense agobiar-me pel funcionament del Consell. Ho faig tant bé com puc i si no va bé, mala sort. Tampoc faig res especialment productiu, vaig a nedar, córrer, a fer pilates, de tant en tant a Ioga i a classes de tibetà.

De moment el cicle continua, segueixo al Consell no sé per quan de temps, tot i que encara de vegades em venen ganes d’enviar currículums per anar a fer feina a Xina o Vietnam. Veurem el que ens depara el futur, el que sí tenc clar és que em costa digerir la burocràcia i o bé t’acostumes o pots començar a cercar una altra cosa…

En defintiva, si fós una al·lota li regalaria un ram de flors o li diria per anar a sopar. Sí crec que seria això millor, un bon sopar, el que penso fer per celebrar els meus dos anys i mig de relació amb el Consell, i ja de passada aprofitar que diumenge és el meu sant. No sóc cristià, sóc incatalogable, però si es tracta de celebrar no tenc miraments.

A Filosofia política o a Història de les Idees Polítiques, o a alguna assignatura que aplegava Filosofia i Política, vaig estudiar les grans contradiccions del capitalisme i del suposat estat del benestar.

Aquella va ser una etapa molt bandarra de la meva vida, poques classes, excessos i diversió a rompre. Aquells dies estava més temps al Partenó -que era un espai ajardinat, amb fonteta i envoltat de parets i columnes-  amb els meus amics que a dins l’aula.

Poques coses recordo d’aquella assignatura, perquè negar-ho però si em vaig quedar amb un idea concreta, el creixement constant en un món finit és absurd. El capitalisme, que es fonamenta en guanyar constantment més que l’any anterior està condemnat al fracàs en si mateix.

Créixer i créixer sense aturar, sense cap tipus de lògica només per sobreviure. O creixes o estàs ben fotut. Creix, gasta, consumeix, llança, compra, un model de vida absurd que ens ha portat on estam.

Un model que es pot aplicar a l’urbanisme. Els pobles han de crèixer, les ciutats han de créixer constantment, de forma sostenible o de forma abogerada, però sempre han de crèixer.

Es comença construïnt cases, urbanitzacions allà on hi havia pins i alzines. Després es necessiten serveis, un centre educatiu, on PAC, un forn i així seguim augmentant fins que tot es queda patit.

Ara ja no arribam amb 20 minuts a casa, ara n’estam 35 i això ens molesta. Ens emprenyam, indignats reclamam millors carreteres, obviant qualsevol mitjà de transport públic alternatiu. Agafam el cotxe fins i tot per anar a comprar el pa.

A alguns els semblarà normal, és el progrés diuen. En nom del progrés es tallen arbres, en nom del progrés es posa ciment on hi havia verd, en nom del progrés s’expropien terrenys als que tenen menys capacitat de queixa i influència, en nom del progrés -igual que també en nom de la democràcia- es cometen les pitjors barbaritats,… Basta afegir progrés, democràcia, justícia, igualtat i està tot permès.

I jo me deman, té aquest absurd un altre possible final que no sigui donar-se de cara contra la paret?

A trenta-cinc graus, a les dotze del migdia en ple mes de juliol a Barcelona no es sent ni una ànima. La ciutat està tranquila, gairebé morta en ple dissabte. No es veuen senyores amb carretons cap al mercat, ni gent que torna de marxa, només uns nins jugant al jardí mentrestant els pares vigilen i un grup de gent al costat d’una font, asseguts mentrestant les seves mascotes corren i juguen pel parc.

Tot i estar a l’ombra fa calor, l’ideal seria beure-se una cervessa però després un se n’empanadeix. Veig un royboos a la taula, d’això se’n diu massoquisme. Diuen que la beguda ha d’estar a una temparatura semblant a la nostra corporal, així el cos l’assimila millor.

Que diguin el que vulguin, per mi això és massoquisme. Tampoc em puc queixar, potser en sentit contrari no estaria per aquí, enganxat a n’aquesta orella i de camí cap el coll. És una pura qüestió de gravetat, surto de la pell i vaig baixant poc a poc.

Ho sé, no és una vida apassionant. Nèixer, regalimar i acabar al terra o a un mocador. Quina poca classe, emprar un mocador per a aixugar-se.  No té senti, suar és natural. Si mengem, dormin, cagam i pixam, que voleu que hi faci. La vida és això, la resta és només ornament per sentir-se més important.

Vull deixar clar que no parlo per mí, jo sóc harmonia en estat pur. Neixo per un procés natural i acabo tornant a la natura un cop feta la meva feina, refriger el cos humà. És cert que no tots som iguals, ni molt manco. L’olor corporal canvia segons les persones. Si es beu poca o molta aigua, alcohol, cafè, si és menja coent, sucres, greixos,…

Aquí el que interessa és que sóc natura, venc de la vida i em transformaré en vida quan arribi al terra. Per això no soporto aquests esnobs que s’aixuguen la suor amb mocadors. Tallen el nostre procés vital. No és que sigui budista, ni cregui en les reencarnacions, el Karma i aquestes coses. No espero ser en una propera vida un animal per, després d’unes quantes existències, convertir-me en  en un èsser humà ni molt manco un Bodhisattva o similar. Només que crec que el món s’ha tornat boig. Menjar, beure, follar, cagar, pixar, SUAAAAAAR, He dit pixar? Això és vida i deixau-vos de tonteries.

Observo bocabadat com tots aquests grans edificis oprimeixen els arbres, com el trànsit ofega els ocells, com el renou fa fugir els insectes. Còm podria algú viure aquí per pròpia iniciativa, sense verdesca, sense el renou dels ocells, o dels grills. sense cagades de vaca, sense torrents ni rius, sense moscars, ni rates de camps, sense escarabats.

Per això vull anar a parar al terra d’aquest parc, per tornar a la natura el que l’èsser humà innocentment vol robar. Si tengués còs humà o animal, ara correria amb els cans del parc, em ficaria a la font i em refrescaria, esquitant per tot arreu. Em fregaria pel terra, tornaria a banyar-me i somriuria, somriuria sense aturar.

Això és el que crec, vist des de la meva perspectiva. Què fàcil és opinar sobre els altres pensareu, però és que opinar sobre mi mateix dóna per poc, esper que m’entengueu.

Mentrestant, a dos pams de distància el cervell funciona molt aviat per ser dissabte: etíop, Barcelona, menjar amb ses mans, Índia, només la ma dreta, l’esquerra és impura, procura no pensar, peix cruu, molta calor, cuinar al vapor, metro, Murakami… El deixarem estar amb les seves coses. Si no vos sap greu, parlau en veu baixa.

(Corregit per un problema amb l’article)

L’exercici relaxa, serena, fomenta la reflexió i et fa millor persona. Aquesta afirmació categòrica i més que probablement falsa, en especial en el seu punt, és només una forma de començar amb el post.

Vos explico el meu cas, més que res perquè acostumo a parlar en primera persona i només em desfaig d’ella quan vaig suficientment col·locat, cosa que no passa molt sovint en els darrers anys. A ioga també ho intent però l’èxit no és tant rotund.

El Gimnàs que té l’honor de tenir-me com a associat està a Palma però pràcticament al costat de la mar. Allà hi vaig a fer algunes activitats esportives entre les quals destacaria la natació.

Sí, ja sé que podria nedar a la mar, però no és el mateix. A veure qui és el valent que s’hi fica en gener. A més, nedant amb ulleres i tubo, sense aixecar el cap igual no me n’adono i comparesc a Porto Pi.

Nedar 25 metres i tornar de forma repetitiva durant 45 minuts o una hora pot semblar una mica estúpid. Anar i tornar sense cap fita, simplement tirar-te a l’aigua i anar fet.

Jo m’ho agaf en canvi com a una jornada de reflexió, una hora amb tú mateix, sense interferències (a no ser que et toquin al carril del costat 20 nins/es en classe de natació). Però a més a més, el moviment constant i repetitiu i el cansament aconsegueixen que no et tornis boig.

M’agrada nedar, tira a tira, sense presses i anar fent. Però el que m’es m’agrada és tornar del gimnàs, caminant cap a casa per la vorera de la mar. Veure les barquetes, la mar en calma, el sol a punt de posar-se i saber que el món continua un dia més, sense massa canvis, ja sigui per bé o per mal.

Sa veritat és que ses idees brillants (aquestes que et fan creure que et faràs ric, famós, el món serà més just,… i que tenen una data de caducitat no molt superior a les 12 hores) se m’acuden llavors. Com una llumeta que s’encén automàticament i que posa a la vista tot el que hi ha al teu costat.

Mai he llegit a Murakami -Tot i que me l’han recomanat un munt de vegades, especialment Tokio Blues- però pel que sé de la seva obra De qué parlo quan parlo de córrer no sóc l’únic que té una relació especial amb l’exercici. Clar, ell magnificat ja que corr maratons. Ja se sap, els japonesos no es posen per poc.

Però ahir, passejant per Palma vaig veure el llibre i em va cridar l’atenció. No sé perquè no m’havia aturat mai a mirar-lo, em semblava un títol massa llarg i només la casualitat va fer que m’hi fixàs detingudament.

Clar està que jo no sóc un erudit, ni exemple per res. Simplement volia dir, l’esport m’inspira…

Aquesta entrada va de personatges, personatges de novel·la amb els quals m’he sentit algun cop identificat, m’han semblat graciosos o simplement em fa ganes destacar.

He de dir que tenc molt mala memòria, per tant és poc freqüent que recordi noms d’autors, de títols de llibres i personatges. Aquests són les excepcions…

1. Ignatius J. Reilly. Personatge de La conxorxa dels ximples, un dels llibres més coneguts i llegits de la literatura contemporània, de John Kennedy Toole. Va arribar a les meves mans gràcies a una exal·lota i em va encantar llegir les aventures de l’excèntric Ignatius. Ell és color entre el gris, és un neuròtic entre un món de gent “normal”.
2. Wilt és el personatge principal d’algunes novel·les de Tom Sharpe. És un tio peculiar, crític amb la societat, amb el sistema educatiu, amb l’ecologia, l’incoherència de l’èsser humà… De fet, tot i estar escrits en els anys 70 o 80 continuen tractant temes actuals pel simple fet que per molt que pensem que el món evoluciona, l’ésser humà continuà sent igual que sempre. En Wilt és un tio graciós, cansat del món, de la seva família, dels seus amics i del seu treball, una caricatura carregada d’ironia
3. Marcos Badosa és el personatge principal d’Stradivarius Rex, de Roman Piña, del qual vaig parlar fa poc. Un altre a la col·lecció de personatges absurds, però aquest amb una particularitat, cada dia és algú diferent. Sí, cada dia s’aixeca a la pell d’una altra persona, entre d’altres Bill Clinton. Boníssim…
4. Eddy Féretro el filòsof enrolat a lladre de bancs de Filosofia a mano armada de Tibor Fischer. Un altre personatge avorrit del món, ja de tornada de tot que es dedica a robar per un motiu molt lloable, dur una vida dedicada als plaers terrenals (especialment beure i menjar). Un epicureista modern, una caricatura de vividor amb molta sort però poques virtuts (Calb, baixet, gras, de moral “laxa”). El llibre excel·lent, entretingut i molt irònic. Amb molta crítica social de fons.

Supòs que el fet que tots siguin personatges excèntrics (caricatures exageradíssimes), carregats de manies i traumes, molt crítics amb la seva societat i que les obres a les quals pertanyen estiguin carregades d’ironia no deu ser casualitat (al manco això probablement seria el que dirien la immensa majoria de psicòlegs i terapeutes -versió no titulada dels primers, però molt abundant). Visca l’ironia…

Les comparacions són odioses, ho sé, però aquest article, a més de ser una crònica sobre el viatge que vaig fer el cap de setmana passat a Saragossa, és un comparació entre ciutats.

Perquè no entraré a valorar si Mallorca o Saragossa tenen més o manco que oferir per sí mateixes, en canvi sí que puc dir que ells estan més ben preparats per al turisme. Sí, encara que pugui semblar estrany, una ciutat que rep molt manco turistes que la nostra illa té una infraestructura que ja la voldríem per a nosaltres.

En primer lloc, al centre històric estava ple d’oficines de turisme. A més a més, a les oficines hi treballaven estudiants/becaris amb contractes de pràctiques. I n’hi havia un munt.

D’aquesta manera la ciutat no té molta despesa i es dóna un bon servei al turista. Però el millor era l’oferta cultural de la ciutat (visites guiades a un mòdic preu de 2 euros, visites guiades a la ciutat realitzades per professionals per 5 euros, tours amb bicicleta, tours temàtics -el de la xocolata tenia mooooolt bona pinta-, bus turístic econòmic,…). I a sobre, si compraves una targeta que es diu Zaragoza Card tenies totes les entrades als museus, les visites guiades, el bus turístic, una tapa i una canya o vi a escollir entre molts bars, i una altra tapa i canya a El Corte Inglés per un mòdic preu (15 euros un dia 20 euros dos dies).

Però això no és tot, Saragossa és una ciutat amb molta vida. Qualsevol dia de la setmana podies anar a prendre alguna cosa, a veure un concert, al teatre, al cinema o fins i tot al cabaret (amb el guió de Bigas Luna). I més si tenim en compte que vàrem aplegar els Festivales del Ebro.

En el nostre cas vàrem tenir la sort de veure museus i un espectacle de dansa de franc. Això i el menjar i beure de qualitat a un mòdic preu. Tenim tant marge per millorar…

Finalment no puc obivar un altre fet, potser el més important, el caràcter de la gent. En qualsevol moment disposats a ajudar-te, súper amables, entraves a un bar amb les targetes de consumició gratuïta i et tractaven igual de bé que si et deixaves 20 euros al lloc. De fet vàrem acabar a un vespre xerrant amb la propietària d’un bar i fent “xupitos” amb ella. Merche es deia l’al·lota, la que ens va deixar en males condicions…